dimecres, 25 de febrer de 2015

#ComissióPujol. Assaig de càntic en el temple

Dilluns, 23 de febrer. Lletja la coincidència amb l’aniversari del “tranquil, Jordi, tranquil”. Munió de flashos, càmeres, periodistes. Catifes vermelles. Més espectacle a fora que a dintre, suposava. Tristament a dins també. “Catalunya no es mereix això”. Cert, senyora Marta. Catalunya mai s’ha merescut això. Ens haguéssim pogut merèixer un país on la gent fos neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç i ens anem trobant rere un mur de silencis on albirem i desvetllem, amb recances i estupor, el regust d’una nostra covarda, vella, tan salvatge terra. Retalls d’Espriu. Tristes espurnes de realitat.

La senyora Ferrusola, “això-és-una-dona”, contradiu la declaració del seu marit al jutjat en dues ocasions. Nega la declaració de l’antic cap de premsa. La seva empresa Hidroplant mai va participar en cap concurs públic malgrat omplir d’alegria vegetal una munió d’oficines de la Generalitat. Home, en cinc minuts de preguntes i amb la mirada ferotge del seu advocat perquè callés, déu-n’hi-do el que m’ha dit. Li recordo amb una metàfora -crec que no l'entén ningú; m'hauré d'explicar millor- el setè manament parlant dels fills. “Els meus fills van amb una mà al davant i una altra al darrere”. Geni i figura. Al seu fill després se li escaparà que té vuit milions al BBVA. No em vull ni imaginar la quantitat si no tingués la mà al darrere.

A primera hora havia vingut el meu antic president, abans honorable, i m’ofereix la seva cara més fosca. Manté la faula de l’avi Florenci. Però ha fet una declaració al jutjat que conté un grapat de contradiccions. Les hi dic. Les hi recordo una a una. Pilotes fora. Manté la faula.

I tants anys de president, no ha fet res?, no ha vist res?, no ha tolerat res? “Diuen, diuen, diuen”. Se’n fot de tothom. Quina pena, quina profundíssima pena un final que podria haver estat digne.

Diuen, què, senyor Pujol?,  que la seva mà dreta i la seva mà esquerra, Prenafeta i Alavedra, se’ls demana sis anys de presó pel cas Pretòria?, que va nomenar el jutge condemnat per extorquidor Pascual Estivill com a representant de Catalunya al CGPJ?, que el seu advocat en els temes més foscos com Banca Catalana també va ser condemnat?, que va nomenar empresari exemplar un altre condemnat com Javier de la Rosa?, que el jutge que jutjava el cas Casinos va considerar acreditat que haguessin desaparegut tres mil milions de pessetes que podien haver anat a parar en part al seu partit?, que es volia processar onze consellers dels seus governs per haver cobrat per les seves empreses fons per la reconversió industrial de Catalunya i el fiscal general va aturar el procés?, que han condemnat el seu partit soci per desviar fons de formació pels aturats en el cas Pallerols?, que es van condemnar alts càrrecs per prevaricació i malbaratament de fons públics en el cas Turisme?, que el jutge els ha embargat la seu perquè hi ha indicis fonamentats de desviació de fons al seu partit pel cas Palau?. .. Segueixo? Això no ho diuen, senyor Pujol. Això són fets i els hi recordo. “No parlaré més”. Rebequeria? No. Fa bé. L’advocat Martell dirigeix, a distància. Hi ha judicis pendents.

I alguns encara pensen: diuen, diuen, diuen...i això què prova?, és que no han provat res. No. És que la comissió no pretén provar res. Pretenem entendre què s’ha fet en política per arribar al punt de corrupció on ens trobem. I tots aquest casos, junt amb una vintena més, alguns antics, altres recents, marquen una línia cronològica d’una pudor permanent en tots els seus governs. I seran d’utilitat per les conclusions.

Repeteixo. Quina pena, quina profundíssima pena un final que podia haver estat digne.
Mentre espero el seu fill, torno a pensar en Espriu i em recito interiorment per no abandonar:

Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,

bruta, trista, dissortada pàtria.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada