divendres, 31 de juliol de 2015

El meu país és tan petit...

Ves per on em trobaré en Lluís Llach cara a cara en aquesta cursa embogida cap al 27S. Me n'alegro que hagi pres posició. En aquests moments que el país bull, la pitjor postura és no tenir postura. En aquests moments de tant de pensament únic, -o amb mi o contra mi- és quan més falta fa el pensament múltiple, la reflexió emocional i un punt de poesia. I d'això en Llach en sap i ho ha practicat.

En Lluís ha format part de la banda sonora de la meva vida, i en segueix formant part; no només de la sonora, sinó també de la sentimental i la que desperta aquell punt d'èpica necessària que ens fa sentir vius quan el món es torna gris.

Em sorprèn, això sí, l'opció que ha pres per la llista del govern, encara que crec que l'entenc. Crec que entenc la gent que porta anys desitjant la independència del país i els estan oferint una porta oberta amb la drecera que els proposa en Mas. Em sorprèn i l’entenc, dic, però no la comparteixo perquè em sorgeixen algunes objeccions preocupants, fruit dels dubtes. Sóc una persona que dubta sempre que pot, perquè del dubte en neix la reflexió i d’aquesta, de vegades, algunes poques certeses.

Per exemple, dic la drecera d’en Mas, perquè aquesta ha estat la seva estratègia des del míting de l'Auditori i després el de Molins de Rei: fer una llista conjunta amb ERC que evités que aquest partit acabés superant-lo, -tal com les expectatives apuntaven-, i vestir aquesta llista amb un full de ruta més o menys creïble que connectés amb el desig d’un dels moviments socials més massius que hem viscut a Catalunya, que reclama la superació de la crisi amb un profund canvi social a partir de més llibertat nacional, i que molta gent identifica amb una paraula senzilla: independència, tot i que sovint no es planteja ni la complexitat del repte, ni la possibilitat d’alternativa perquè està farta d’insults, de menyspreu, de preses de pèl en la negociació, d’un dels governs més retrògrades que ha tingut mai Espanya, que és l’actual govern del Partit Popular.

Però, és clar, aquest mateix PP,  d’altra banda, voldria recordar que fa només dos anys i mig ajudava a governar la Catalunya de CIU. És lògic, si em deixeu reinterpretar Pla, perquè no hi ha res més semblant a un espanyol de dretes que un català de dretes. I d’aquesta col·laboració, a Barcelona i a Madrid, neix una de les etapes en les que la Catalunya moderna ha perdut més sobirania: la modificació de l’article 135 que dóna pas a l’austeritat i, com a conseqüència, la recentralització; l’aprovació de la reforma laboral, que dóna pas al poder de les multinacionals per sobre de la capacitat de control del govern, o la mercantilització dels drets bàsics, com la salut, que van deixant en mans privades les decisions sobre drets civils. Són alguns exemples que em generen perplexitat. Entendreu que tingui els meus dubtes sobre el fet que qui ha col·laborat activament en retallar la sobirania del país i de la seva gent, ara vulgui liderar el camí cap a la sobirania plena.

Tinc una segona objecció: els mitjans del règim porten temps venent-nos aquesta llista, la d’en Lluís, la d’en Mas, com la llista unitària per arribar a la independència. Permeteu-me que digui que això és, com a mínim, incorrecte, per no dir fals. Aquesta és una llista que proposa un determinat camí i prou. Hi ha altres llistes, com la que jo espero defensar en aquest debat d’idees que desitjo que sigui la cursa electoral, que proposem camins i escenaris alternatius i que no descarten la independència. I entendreu que es poc correcte parlar d’unitària quan es tracta d’una llista feta pels dos partits que han governat Catalunya amb la incorporació d’algunes persones significades públicament, fet habitual en moltes llistes. L’únic que no és habitual és que aquestes persones les encapçalin. I em preocuparia que això fos per estalviar el debat democràtic de passar comptes de les polítiques del govern.

El que em genera més dubtes, però, és el concepte de plebiscit. Quan es convoca un plebiscit tothom té clar que ho és, i tothom té clar que es recomptaran els vots de les diferents opcions i que qualsevol dels resultats tindrà unes conseqüències previstes. Home, no és el cas en cap dels tres termes: ni tothom té clar que ho és, ni es volen recomptar els vots, ni hi ha conseqüències previstes. A veure, la gent no escollirà diputats i diputades que hauran de triar un president que haurà de governar? I si guanya la llista del govern escollirem el mateix perquè faci el mateix? I un dubte filosòfic: si amb una majoria simple de diputats i diputades es vol posar en marxa el full de ruta, perquè no es posa en marxa ara que ja tenen majoria simple?  Perdoneu, però en el millor dels casos, aquestes eleccions no poden ser un magre substitutiu del dret democràtic dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya de fer un referèndum d’autodeterminació que ens permeti saber amb claredat meridiana quina és la voluntat ciutadana en un tema tan seriós com aquest.

Jo defenso que el meu país ha de tenir sobirania plena, que és un concepte molt més ampli que el d’independència. I és sobirà el poble que és capaç de fer prevaler les decisions democràtiques de la seva gent per sobre de les decisions econòmiques dels mercats. I és sobirà el poble que defensa el bé comú de la seva gent per damunt de l’interès del capital. I és sobirà el poble que es capaç de redistribuir la riquesa per aconseguir una ciutadania més culta i amb més drets perquè pugui ser més lliure. I jo defenso que el marc per aconseguir això és diu Catalunya i no és un altre. Però també defenso que per arribar a aquesta sobirania no hi ha un únic camí i que no sempre les dreceres et fan arribar abans.

Aquestes són les meves poques certeses que defensaré en aquestes eleccions en una llista sense mediàtics, -ni cantants, ni esportistes, ni entrenadors d’èxit-, amb gent normal i corrent que està farta de la destrossa de drets, de l’increment de la pobresa i de la corrupció que la dreta ha practicat tots aquests anys, i que proposa una alternativa d’esquerres per governar el país i aconseguir que sigui políticament més net, socialment més just i nacionalment més lliure. En tota la resta vull seguir tenint dubtes.

Per això m’agrada que en Lluís Llach hagi pres posició, perquè podrem debatre sobre els meus dubtes i els seus, -que segur que en té-, sense fonamentalismes i amb contrast d’idees, amb la certesa que, des del Montgrí, compartim l’amor per un país tan petit, que quan el sol se’n va a dormir mai no està prou segur d’haver-lo vist.


dijous, 23 de juliol de 2015

#ComissióPujol: Catalunya no s'ho mereix, això

La comissió Pujol no haurà estat una comissió d’investigació normal: per la durada, per l’origen i perquè parlem d’un tema que fa molt de mal al país. I en uns moments particularment especials pel país: la sortida de la profunda crisi no s’albira sense refer les relacions democràtiques que hem mantingut fins ara, sense posar les bases per a un procés constituent que ens permeti somiar en un país més lliure, més net i més just. I precisament la corrupció és l’element que soscava els principis més elementals d’aquesta democràcia i que posa a la picota per igual a tota la classe política als ulls de la ciutadania. I amb aquestes bases és difícil generar confiança si no es percep la garantia que no es repetiran fets semblants. I aquesta percepció només és possible quan hi ha un reconeixement dels fets, -un reconeixement de l’existència d’aquestes conductes corruptes-, i una voluntat explícita de reparació del dany moral, social i econòmic causat.
Aquesta comissió hagués pogut produir la catarsi suficient si això s’hagués produït. Era una eina utilíssima per a poder-ho fer: per les expectatives generades i per l’expectació generada. Crec que ens haurem quedat a mig camí.
Per exemple, a mi m’avergonyeix com a ciutadà, haver sentit les conclusions de la coalició en el govern dels partits de Convergència i d’Unió, que són els que més casos de corrupció contrastats acumulen de tota Espanya, que segueixen en la picota jurídica pel cas del Palau de la Música, que són els hereus del pujolisme i les seves maneres de fer. Les seves conclusions venen a dir que a Catalunya no passa res.
Em produeix una profunda tristor que aquells que s’investeixen de la superioritat moral de voler conduir el país cap un nou mar de llibertats i de justícia, ni tan sols han estat capaços de mirar-se el melic i dir, “perdó, ho sento, eren els nostres, els hem apartat, ara som uns altres i hi podeu confiar”.
Amb quines garanties com a ciutadans els podem atorgar el lideratge d’aquest viatge? Amb quina mirada als ulls, amb quina classe de valors ètics es pot enfrontar aquest viatge dificilíssim que es vol emprendre si no hi ha hagut ni la capacitat de reconèixer que parlàvem sobretot del cas Pujol. Que era el seu. Ni una paraula. Només retrets als altres. Aquesta haurà estat tota la gran aportació a aquesta comissió d’un partit a qui en aquests dos anys li han hagut de plegar dos diputats imputats per corrupció, li han condemnat un dels dos partits per quedar-se diners de la formació dels aturats i segueix viva l’acusació de finançament il·legal.
Crec que puc dir sense por d’equivocar-me que en aquesta comissió s’ha treballat molt. Si algun ciutadà té la paciència de llegir les gairebé 300 pàgines que recullen les conclusions de tots els grups veurà que s’ha treballat molt. Que hi ha dades, que hi ha fets, que hi ha conclusions, que hi ha propostes serioses, que s’ha fet una revisió del passat per permetre encarar el present amb una nova mirada.
És mentida que les conclusions ja estiguessin fetes abans de començar, és mentida que no s’hi hagi treballat; són mentides intencionades que els opinadors del règim han propagat des del primer dia perquè no els interessava que es toqués les seves pretensioses engrunes de poder mediàtic i sobretot que no trontollés el poder econòmic dels seus amos. Perquè això voldria dir que se’ls acaba el règim.
Les úniques conclusions que desentonaven van ser les del grup de CIU, que aquestes sí que podien estar fetes abans de començar perquè no parlen ni d’un sol tema del que s’ha tractat a la comissió, i són només un conjunt de recomanacions teòriques, preses de mesures ja existents. Podem estar d’acord en algunes d’aquestes recomanacions teòriques, però és evident que no podem estar d’acord amb aquelles conclusions valoratives que ens diuen que tot està bé i que la comissió s’havia de dedicar a no molestar els compareixents i instar el govern a seguir fent el que fa. Crec que aquesta part és una presa de pèl i una falta de respecte a la molta gent que sí que ha treballat al llarg d’aquests sis mesos.
El document final és un text, doncs, que es queda a mig camí, que reconeix moltes de les coses vistes al llarg de les més de setanta compareixences, i recull seixanta-tres recomanacions i conclusions del text que va presentar el nostre grup. Però també és cert que hi ha unes poques conclusions de principis, que a nosaltres ens semblen evidents, que no es van aprovar. I són, precisament, les que fan referència al reconeixement. Aquelles que ens permetrien creure que les propostes que es fan de revisió no seran només bones paraules escrites en un paper oficial.
Per exemple, el tàndem de la dreta, CIU i PP, no van aprovar la que per nosaltres és la principal conclusió: “Les conductes corruptes no són possibles sense l’existència d’un sistema massa imperfecte que permet, afavoreix o estimula aquestes conductes i propicia aquests entorns”. O aquesta altra: “Podem concloure que la corrupció ha existit i segueix existint a Catalunya, i també ha existit el marc propici que ha permès fomentar la corrupció que, lluny de ser l’expressió d’un comportament individual desviat, sorgeix des de dins del sistema. Seria essencial el reconeixement d’aquests abusos i la separació de la política activa de les persones que poden haver-los comès.” Cap reconeixement, ni voluntat d’esmena per part de la dreta d’aquest país. Per què serà?
I com a conseqüència de no haver aprovat aquestes dues conclusions tampoc s’aprova una recomanació que, per nosaltres, és essencial per donar credibilitat a tot el conjunt: “El reconeixement explícit i públic d’aquesta comissió de l’existència de corrupció a Catalunya, com un fenomen estructurat al llarg del temps i que perviu en l’actualitat, com a pas previ per poder bandejar la percepció d’impunitat”
Negar aquest reconeixement és negar la major i és llançar el missatge de poca fiabilitat de les actuacions que diem que volem emprendre.
Per nosaltres, la comissió haurà complert les expectatives que hi teníem, i l’expectació generada hi ha ajudat. M’explico: les conclusions reforcen la nostra hipòtesi de partida: poder sentir i difondre els relats alternatius al pensament únic de què aquí no ha passat res o de què tot s’ha fet en nom de Catalunya i, per tant, és disculpable.
Crec que aquestes conclusions compliran tres objectius: El primer, la descripció d’una manera de fer política, iniciada per Jordi Pujol i continuada fins a dia d’avui pels seus hereus, que ha permès i que ha facilitat les relacions impúdiques entre el món dels negocis i el món de la política; el segon, la constatació de què aquesta manera de fer no només existeix sinó que està normalitzada socialment i ens acosta perillosament a la impunitat. I el tercer, l’ampla difusió d’aquests fets a causa de l’expectació despertada en ser el detonant de la comissió la confessió de defraudador de Jordi Pujol. Precisament aquesta expectació, lluny de ser només espectacle, ha ajudat enormement a difondre aquest nou relat que ha permès a algunes persones obrir una mica més els ulls.
No ha estat una investigació judicial, on s’ha pretès demostrar delictes, sinó una investigació política i, per tant, social, que pretenia observar el conjunt de realitats produïdes durant els darrers anys, valorar-ne la percepció ètica i fer propostes que produeixin canvis en la direcció correcta. I això, al llarg d’aquests sis mesos, s’ha fet.
Senyores i senyors, aquí, avui, hi ha corrupció i és ben nostra. No ens ve de Madrid, que ja tenen la seva. I el problema important no és la corrupció ni tan sols el frau, que n’hi ha en més o menys grau a tot arreu. El problema essencial, el que diferencia un país corrupte d’un que no ho és, és què es fa quan es coneixen els casos. El que aquí s’ha fet és massa vegades mirar cap a un altre costat. El que aquí s’ha fet massa vegades és disculpar els que són una mica lladres perquè són els nostres lladres. El que aquí fa avui CIU és posar-se elements d’autoprotecció reivindicant les proves i la legalitat, quan aquí no parlem de legalitat sinó d’ètica. I l’ètica ha quedat extraordinàriament demostrat que s’ha trobat a faltar durant molts anys.

Però això s’ha acabat. Un temps nou s’albira i potser els que no volen fer ni propòsit de l’esmena ni acte de contrició hauran de quedar-se a casa. Aquesta comissió haurà servit de molt més del que alguns es pensen. Ara bé, hauria anat millor si tothom acceptés la seva herència i volgués fer foc nou. No ha estat així i, sincerament, agafant paraules de la senyora Ferrusola, “Catalunya no s’ho mereix, això”.

divendres, 17 de juliol de 2015

#ComisióPujol: Les conclusions d'una llarga comissió

Avui hem valorat en comissió les conclusions de cada grup parlamentari després d'aquestes més de setanta compareixences i muntanyes de documents, articles i llibres. He de reconèixer que, en general, hi ha darrera un bon treball. Igual que ho ha sigut, amb algunes excepcions, la feina feta pels diputats i les diputades al llarg dels dies de comissió.
La posició més difícil, però també la més patètica, ha estat sens dubte la del grup de CIU. Difícil perquè van aprovar la comissió a contracor, sabedors que són els hereus directes del pujolisme i la coalició que en conjunt té més casos de corrupció de tot l'estat al llarg de la construcció de la democràcia. Patètic, perquè la seva tasca a la comissió s'ha limitat a carregar contra els que no li són fidels i a lloar els afins. Preocupant, molt preocupant, perquè sense acte de contrició, no hi ha propòsit d'esmena, i a les seves conclusions no trobes ni una sola línia en aquesta direcció. De fet, ni una sola vegada surt la paraula Pujol. Mal començament per aquells que diuen voler fer un nou país i un mal auguri pels que s'emocionen amb el seu lideratge.
Algú deia de nosaltres que les conclusions les teníem fetes abans de començar. És obvi que no ha estat així, com també és obvi que feia temps que hi treballàvem perquè unes conclusions d’aquestes característiques no és només de les compareixences que han de sortir, sinó també de documents i testimonis relacionats amb el cas, que és el que hem fet.
Ho dic perquè les nostres conclusions són un treball plural en el que hi han intervingut diverses persones, tècnics, juristes, advocats, periodistes, que ens han anat aportant dades i coneixement, a les que vull agrair la seva feina, sense la qual no haguessin estat possibles.
Tota aquesta gent no són opinadors professionals, sinó posseïdors d’un coneixement que l’han posat a l’abast del bon desenvolupament de la comissió i, també, d’unes conclusions que ens puguin ser útils. Precisament per això quan les vaig presentar als mitjans les vaig voler dedicar especialment als opinadors del règim, en general, que des del primer dia han insistit que els diputats no estàvem preparats i que la comissió no servia per res.
Nosaltres, per contra, estem satisfets del treball realitzat a la comissió i de les conclusions que teniu adjuntes per si els hi voleu fer una mirada. Compleixen les expectatives que teníem abans de començar i reforcen la nostra hipòtesi de partida: poder sentir i difondre els relats alternatius al pensament únic de què aquí no ha passat res o de què tot s’ha fet en nom de Catalunya i, per tant, és disculpable. Un relat alternatiu al de la manera com s’ha construït l’autogovern en aquest país, que és la que ha permès un sistema permissiu i afavoridor de la corrupció. Un desemmascarament d'allò que anomenem "pujolisme".

Crec que les conclusions acompleixen tres objectius, doncs: El primer, la descripció d’una manera de fer política, que ha permès i que ha facilitat les relacions impúdiques entre el món dels negocis i el món de la política; El segon, la constatació de què aquesta manera de fer no només existeix sinó que està normalitzada socialment, i cal fer-hi front des d’aquesta perspectiva; i el tercer, l’ampla difusió d’aquests fets a causa de l’expectació despertada en ser el detonant de la comissió la confessió de defraudador de Jordi Pujol.
Lluny de queixar-nos com aquells que han dit que això era un espectacle, creiem que l’expectació que els mitjans han generat, ha ajudat enormement a difondre aquest nou relat que ha permès a alguns obrir una mica més els ulls.
No estem parlant, per tant, d’una investigació judicial, on la policia busca i aporta proves per demostrar delictes i el jutge dicta sentència, sinó davant d’una investigació política i, per tant, social, que pretén tres coses: observar el conjunt de realitats produïdes durant els darrers anys, valorar la percepció ètica d’aquestes realitats i fer propostes que produeixin canvis en la direcció correcta.
Aquests tres aspectes són els que s’inclouen en aquestes conclusions, amb una de primera i principal, encara que sigui òbvia: avui hi ha a Catalunya un sistema que permet i facilita els casos de corrupció; avui hi ha corrupció a Catalunya i no depèn de Madrid que hi sigui, sinó només de nosaltres.

I això ens porta a una primera recomanació: si volem que la ciutadania valori que volem fer un punt i a part, cal reconèixer l’herència del passat que porten els grups que han construït aquest sistema, -allò que en diem el pujolisme-, i seria molt profilàctic apartar de la vida política les persones que hi han tingut contacte explícit, encara que no en siguin directament responsables. Perquè entenem que si el que cal és recuperar la confiança de la ciutadania en la política, hem d’eliminar les ombres de la sospita i això vol dir fer un pas més enllà del que exigiria la justícia en cas de la comissió d’un delicte.
Són cinquanta pàgines, no de novel·la negra, però sí de realitat negra de la nostra història recent, que inclouen també un paquet de mesures que poden ajudar a resoldre un dels problemes més greus que tenim com a país, la corrupció, i que tractades en el seu conjunt, com a mesures imprescindibles per fer un país net, poden produir l’efecte d’una regeneració democràtica, sempre que qui les emprengui pugui tenir la confiança de la ciutadania que no té les mans plenes de fang fins els colzes.

Si les voleu llegir són aquí:
Conclusions d'ICV-EUiA de la #ComissióPujol

dimecres, 8 de juliol de 2015

#ComisióPujol: El dia que la màfia ens visitava

Si alguna cosa d'espectacle ha tingut aquesta comissió ha estat la galeria de personatges que hi han desfilat. Alguns repescats de les catacumbes, tots amb la lliçó apresa, cadascun interpretant el personatge que millor li convenia. Ells han estat, certament, l'espectacle, no el que fèiem els diputats que ens limitàvem a preguntar.
I si no fos perquè són personatges extrets de la vida real, d'una vida real que ha format part de la construcció de la recent memòria democràtica de país petit que tenim,... si no fos per això, dic, riuríem. O seguiríem amb un punt d'emocionada intriga la trama de Ford Coppola que se'ns presentava, sense saber finalment quin és el dolent del tot, del tot, de la pel·lícula, enmig de tanta dolenteria.
Però són reals. Tristament reals. I alguns d'ells han estat els que han acompanyat el president defraudador en algunes de les seves aventures que nosaltres crèiem pulcres, i eren fang, simple fang.
Sense anar més lluny la traca final van ser l'empresari exemplar, l'advocat exemplar i el jutge exemplar. Parlo de De la Rosa, Piqué Vidal i Pasqual Estivill. Tots tres elevats a l'altar pujolià per l'ínclit. Tots tres condemnats i empresonats per causes diverses.
Males companyies i mala sort? No. Ni parlar-ne. Tothom té les companyies que es busca i més quan hi reincideix durant trenta-dos anys.
L'empresari De la Rosa no va dir res a la comissió. Hagués pogut fer-ho perquè ha parlat moltes vegades en públic deixant clar que havia sucat a tota la colla de manaires convergents de l'època que li bevien a la mà quan anava farcit dels diners kuwaitians que es van anar desfent de fallida en fallida i d'estafa en estafa. Després en el jutjat, rectificava. Va ser posat als altars com exemple modèlic d'emprenedor i després van renegar d'ell. Però curiosament sí que va desmentir una cosa: "Mai he rectificat res en el jutjat. Només he retirat les declaracions". Un matís interessant. Us recomano llegir tots els noms que surten a les diverses cròniques periodístiques sobre ell al llarg del temps, perquè si no ha rectificat, ... doncs, això.
En canvi Piqué Vidal no va parar de xerrar. És l'altra tècnica per enredar que han fet servir molts dels compareixents: xerra molt i no diguis res o, si ets pinxo de mena, menteix descaradament. Propietari d'un cinisme molt sibil·lí, el que va salvar el cul al president Pujol a Banca Catalana convencent tots els jutges de la santa innocència d'aquell polític-banquer que prometia molt, va ser també condemnat per extorquir empresaris i cobrar per treure'ls de la presó i, més recentment, per ser col·laborador del sanguinari càrtel del narcotràfic de Sinaloa. Una peça peculiar i perillosa que es va permetre ironitzar que anava amb el lliri a la mà.
El tercer ocellet va venir al cap d'uns dies perquè va costar molt de trobar-lo. Ens temíem que hagués desaparegut. Pasqual Estivill era el jutge que convergència va enviar en el seu moment com a representant al Consell General del Poder Judicial. I és precisament el que delinquia en col·laboració amb Piqué Vidal.  Va estar tancat a la presó per extorquidor. Empresonava empresaris tramposos que no sortien si no pagaven. Tal qual.
En fi. Tres joies que han servit com a colofó de la galeria, i la història dels quals no té res a envejar a cap de les històries dels Petros  Màrkaris, els Andreu Martin i tants d'altres o, fins i tot, de l'enyorat Vàzquez Montalbán.
Però lamentablement no és novel·la. Lamentablement és la pura realitat i, com a mínim, el seu pas per la comissió haurà servit per obrir una mica més els ulls a alguna gent.