diumenge, 30 de gener de 2011

La cançó també és un arma carregada de futur

Dijous vam anar a l'Auditori de Barcelona a la inauguració del Barnasants. Magnífic. No només per l'extraordinària feina que porta fent des de fa molts anys en Pere Camps amb aquest festival, sinó per la qualitat del cantautor que actuava: en Pau Alabajos.
Un jove amb talent; però sobretot amb un talent compromès.
He de reconèixer que, en alguns moments, em vaig emocionar. I encara no sé perquè. Potser les lletres tremendament senzilles però carregades de tendresa a voltes, i a voltes esmolades, directes, descriptives d'un País Valencià amb la desmesura de la dreta política que l'esmicola fins a l'infinit. Recordaven de lluny la lucidesa de l'Ovidi (Montllor, és clar). Potser la música sense concessions a la floritura, però amb el magnífic contrapunt d'un quartet de corda que cassava a la perfecció amb els instruments elèctrics.
No ho sé. Sospito, però, que vaig sentir en pròpia pell l'empenta dels anys joves. Que vaig reconèixer en la veu d'en Pau i els aplaudiments del públic les ganes de canviar el món que teníem nosaltres fa anys, que molts tenim encara,  i que, per descomptat, tenen avui també molts de joves.
La cançó segueix essent un arma que, com la poesia, està ara mateix carregada de futur.
I això reconforta.

divendres, 28 de gener de 2011

Hola, què tal?

He estat més de tres anys absent del món de l'educació. Estava poc endreçat i en ebullició permanent quan el vaig deixar..., com sempre ha estat. Com segueix estant.
La falta d'endreça ajuda a caminar i l'ebullició empeny. Per això no és dolenta la perspectiva de les coses vista des de l'entorn educatiu.
Per això també, quan pretenc obrir aquesta finestra per abocar pensaments davant d'una pantalla que no sé qui llegirà, ni sé quan ho faré, vull recuperar alguns articles i un títol que ja feia servir quan escrivia una columna que parlava d'ensenyament: "A fer punyetes!"
Que ningú hi llegeixi un crit de desesper ni d'abandonament. Tot al contrari, vegeu-hi un crit de guerra al més pur estil apatxe que pot acompanyar d'altres de semblants com els clàssics "ja n'hi ha prou" o "n'estic fins als dallonses", però que hi afegeix un plus de tirar pel dret i enretirar les rèmores dels que només es queixen per no moure's, dels que es mouen perquè res canviï o dels que volen que ens movem en la direcció que no toca.
A tots aquests: a fer punyetes!
A la resta, ànim, que, tot i no ser bons temps per a la lírica, mai s'ha de menystenir el poder de la paraula.