diumenge, 18 d’abril de 2004

La por de viure


L’altre dia em vaig trobar un antic alumne pel carrer, amb les seves filles agafades de la mà, que em va saludar efusivament. L’home en tenia un bon record d’aquell vuitè d’EGB. Ara bé, el que més recordava de tot no era cap classe que jo hagués tingut amb ell; eren aquelles colònies salvatges on dormíem amb tendes, ens cuinàvem el menjar i pujàvem muntanyes nevades en ple juny.
Jo també les recordo amb intensitat. Les vam fer uns quants anys seguits i vam aprendre molt, sobretot a conviure i a espavilar-nos junts, amb respecte per tots, que bona falta ens feia. No li vaig confessar, però, que ara ja no se’n fa d’això a les escoles, que jo tampoc no les faria ara.
Que ara, per fer unes colònies necessites un lloc reglamentat, amb personal reglamentat, que cuini aliments reglamentats, que passi les reglamentàries revisions de sanitat. Que, per arribar-hi, lloguis un autocar amb tots els papers reglamentats, inclosos els fiscals, que tu hauràs de comprovar prèviament. Que quan arribis, no facis cap festa amb les famílies on portin coques fetes de casa perquè no són reglamentades.
I amb tot això, si tens una desgràcia, com que els reglaments no ho poden reglamentar tot i estan pensats bàsicament per trobar el culpable i no per prevenir, tu pots anar igualment a la presó.
Ni estic defensant sense més les colònies, ni estic en contra dels reglaments. Però sí que estic defensant el seny per damunt de la por. No podem acabar convertint-nos en docents temorosos rodejats d’alumnes de vidre.
No podem tancar-nos a la classe, convertir l’escola en un castell i seguir patint per l’escletxa que se’ns obrirà en qualsevol moment.
Tenim dret a estar emprenyats, això sí. Perquè aquest perill ens ve de fora; ens ve de l’estratègia de la por que socialment s’està bastint a l’entorn de les relacions: les personals, les laborals, les familiars... i que té per objectiu tornar-nos més mansos i menys cridaners.
I no ens queda altre remei que seguir transmetent un esperit de rebel·lió en contra d’aquest fet, no només a l’alumnat sinó, a més, a les seves famílies, que són les primeres dipositàries d’aquesta por de viure.
És clar que calen reglaments, però per protegir-nos dels desaprensius i per assegurar-nos que allà on no arriba l’individu hi ha una societat que protegeix i preveu, però que ajuda a créixer amb esperit crític, que és l’únic que ens assegura la consciència de llibertat.
Però també és clar que cal exigir protecció per a la nostra feina. Una protecció legal que t’asseguri que si fas el treball a consciència no has de tenir por. Una protecció ètica que t’asseguri el suport moral de la societat al teu atreviment professional. Al cap i a la fi aquesta societat deixa a les nostres mans els ciutadans i les ciutadanes responsables del demà.

dissabte, 10 d’abril de 2004

L'estratègia de la por


Què fa el teu fill quan té por? S’amaga?, et demana ajuda?, encén el llum?... Planteja-t’ho.
El més habitual, però, serà que no li planti cara a la por. No ho farà si no es donen com a mínim dues circumstàncies: que li ensenyis els mecanismes físics i reals d’allò que li fa por, i que l’ajudis a superar-la.
Coneixement i cooperació. Conèixer els fets i les circumstàncies, reconèixer els mecanismes, els objectes i el seu funcionament, i tenir a prop algú en qui recolzar-se en els moments de dificultat. Amb això bastiríem tot un seguit d’estratègies entrecreuades que ens allunyarien les pors que sempre ens assetgen quan entrem en el món d’allò que ens és desconegut i no n’abastem el seu final. Quan actuem així, la por és un incentiu que ens fa més forts perquè ens permet desenvolupar un sistema d’afrontament i de defensa.
Ara bé, si les pors són tantes i tan variades, de tan diverses magnituds i procedències que no en donem l’abast, no només deixa de ser cap incentiu, sinó que ens paralitza els actes i les intencions. I així anem fent amb el cap cot, deixant que siguin uns altres els que prenguin determinades decisions que ens pertocaria prendre a nosaltres... cada vegada més, procurant que els curs dels dies llisqui sense massa fressa i generant closca sobre pell tendra per evitar escarafalls i maltempsades.
Qui té pors i no les supera és molt més fàcil de manipular, de convèncer, de ser xai abans que llop i de mantenir sense aixecar gaire la veu.
Així les coses, que a ningú li estranyi si dic que vivim rodejats de pors i de gent que fa por. Vivim capficats en una societat forassenyada que utilitza la por com a estratègia i els sistemes de defensa que nosaltres no controlem com a excusa per controlar.
Aquí podríem parlar de terrorisme i dels mètodes que s’han utilitzat per combatre’l, però la relació és massa evident i el tema massa delicat per fer-ne unes línies banals.
També podríem parlar de com aquest govern que ha passat fa poc a millor vida política, ha construït tot un sistema de pors basades en les mitges veritats o fet a mida per decret: Si ets un bon espanyol no et fan més por ara que abans els nacionalismes? I si vius en una ciutat no tens ara més por que abans a ser assaltat? No desconfies més que abans d’una persona de pell fosca? I no tens ara més por de perdre la feina?
I tot això no s’aprofita per tenir-te collat i més collat? Segur que no?
Però no només són els grans temes d’estat els que estan construïts utilitzant aquesta estratègia. Són molts altres temes. Fixeu-vos amb una cosa tan sensible i quotidiana com l’escola: cada vegada hi ha més mestres que tenen dificultats per anar de colònies o per fer sortides amb la mainada, perquè cada vegada hi ha més famílies amb por als accidents de qualsevol tipus; també tenim més escoles que eviten fer festes on les famílies portin coques fetes a casa amb ous de veritat per por de qualsevol petita intoxicació. Per què això no passava fa pocs anys? D’on ha sortit aquesta por col·lectiva, aquesta amenaça permanent que per alguns és viure?
Si voleu, observeu un detall probablement inadvertit i de vegades subliminal: la publicitat. Mireu els anuncis de la tele i compteu aquells que d’una forma o d’una altra susciten petites pors: els bacteris que ens entren per les canonades, la calç que ens destrossa la rentadora, la vellesa que ens atrapa i marceix la joventut eterna d’un món perennement “disneyland”, els accidents, les drogues i l’home que torna a casa per Nadal i ens esvaeix momentàniament la por a la soledat.
No podem culpar als altres, doncs. Estem tan rodejats de l’estratègia de la por que nosaltres mateixos en som art i part. Ens queda, però,  el remei que donàvem al principi per la por del nostre fill: coneixement i cooperació. O sigui, parlem-ne i ajudem-nos.
En resum, que podem convertir el nostre entorn en un castell o en una comunitat. El primer camí ens porta la por sense resoldre els problemes; el segon tampoc no els resol però ens obre les portes a trobar solucions compartides. De nosaltres depèn.
La por genera desconfiança i una societat desconfiada és una societat amb la pell morta, exposada al cultiu de totes les malalties.
Mira..., està bé això d’acabar l’article fent una mica de por.