dissabte, 17 de març de 2018

Un projecte nacional per Catalunya

El divendres, 16 de març, vaig ser convidat a participar en un acte que organitzava el col·lectiu de Comuns Federalistes amb motiu de la seva presentació pública com a corrent d'opinió. Com que crec que en tot aquest llarg procés del país el que més ha faltat és un debat d'idees serè, amb ànim constructiu i no de victòries fraccionals, vaig acceptar la invitació gustós perquè no hi havia cap altra condició que la d'expressar la meva opinió personal sobre un projecte nacional per Catalunya diferent al que fins ara hem tingut i que, a més, puc explicar amb més tranquil·litat d'esperit sense ferir cap susceptibilitat ara que ja no represento institucionalment ningú.

Per tant, el que llegireu a continuació els que encara seguiu aquí, és el que vaig dir en aquest acte i no representa altra cosa que el que jo penso. És una mica llarg però ho deixo escrit. Primer, per si algú hi té interès i segon, per evitar algunes interpretacions interessades que han començat a aparèixer per part dels que sempre ens han volgut tant de bé.




Bona tarda. En primer lloc, vull agrair la invitació a participar en aquest acte de presentació de la proposta que heu titulat “Un projecte nacional per a Catalunya dins un estat espanyol federal i plurinacional”. Crec que a hores d’ara és imprescindible que es defineixin propostes alternatives a l’únic projecte nacional hegemònic que durant els darrers cinc anys els mitjans de comunicació ens han presentat com l’únic possible, que no és el de la independència, sinó el de la independència màgica, independència low cost, fàcil, ràpida i gairebé autàrquica que depèn només de la ferma voluntat d’aquelles persones que la desitgen. Allò que n’hem dit el processisme i que ja veiem quins resultats ha donat.

Negant la possibilitat de qualsevol altra alternativa, considerant que és molt més difícil treballar per qualsevol pacte que, senzillament, decidir que els desitjos són la realitat amb un acte de fe col·lectiu amb pocs precedents, s’han anat fent salts al buit fins a deixar el país pitjor de com estava, amb la inestimable col·laboració de la inoperància i la mala llet del govern espanyol, que ha permès que una demanda social molt potent esdevingués un carreró sense sortida. Per Catalunya, però també per Espanya.

Vist el resultat, la primera conclusió que hauríem d’extreure, és que qualsevol projecte nacional per Catalunya diferent del que tenim ara i que vulgui tenir alguna possibilitat de reeixir,  més tard o més d’hora, ha d’anar acompanyat d’un necessari projecte nacional per Espanya diferent del que ara tenim. I per això, és evident, que d’una manera o d’una altra és imprescindible la connivència, com a mínim, de les forces polítiques d’àmbit estatal que creuen que el recorregut del pacte constitucional del 78 ha donat els seus fruits, però per esgotament, ja no dóna resposta a totes les aspiracions de la ciutadania, no només en el tema territorial, sinó també en el terreny econòmic i, especialment, en el terreny social. I aquí voldria demanar una reflexió molt seriosa de quin ha estat el paper, o l’absència de paper, de totes les forces que s’autoanomenen d’esquerres, a una banda i a l’altra de l’Ebre. I, per descomptat, la reflexió s’ha d’estendre a quin hauria de ser el seu paper vista la situació d’empantanament.

Jo entenc els centenars de milers de persones que han apostat per aquest procés fallit i que hi segueixen apostant a hores d’ara. Perquè aquí hi han jugat els sentiments i les identitats, elements altament contraproduents a l’hora de prendre decisions polítiques serenes i objectives. I els carronyers del vot, que n’hi ha molts a banda i banda, han aprofundit en aquelles realitats i en aquells tòpics que creen potentíssims processos d’identificació social, més que no pas en les propostes polítiques que aporten solucions concretes, fins i tot més que en les utopies que treballen per la justícia social. Algun mal pensat com jo, creu que s’ha aprofitat i s’ha atiat per part de la dreta, a banda i banda, el conflicte territorial, per què quedés en segon terme el conflicte social. I alguna dreta concreta, a més, per esborrar de l’imaginari algun conflicte d’interessos, fraudulent amb l’ús del diner públic.

Dic que els entenc perquè jo també tinc aquest sentiment de catalanitat. Jo em sento català. I no em sento espanyol malgrat que sé que sóc ciutadà espanyol. No podria ser d’altra manera: he descobert que tinc setze cognoms catalans, no vuit. I de jove vaig ser excursionista de la UEC i sardanista d’una colla. Malgrat que alguns indigents intel·lectuals de piulada fàcil em diguin botifler o traïdor per no pensar com ells, tinc tot el pedigrí de catalanitat intacte. Per tant, no podria sentir-me d’altra manera. Però això és la meva identitat, són els meus sentiments, sobre els quals jo he de fer les meves propostes polítiques, que són i han de ser una altra cosa ben diferent.

I exigiré el reconeixement de Catalunya com una nació per sentir-me a gust en aquestes propostes polítiques perquè no poden fer-se en abstracte sense partir del fet territorial al qual tu et sents pertànyer. Però això no vol dir necessàriament que hagin de ser exclusives d’aquest territori, ni que aquesta exclusivitat aporti millors solucions pel fet de ser-ho, i molt menys si són excloents de la resta d’un món globalitzat.

I entenc també la transmutació del català emprenyat al català indepe. Perquè hi ha motius per estar emprenyat amb uns governs de l’Estat que no han entès ni han volgut entendre la diversitat nacional d’Espanya, que els hi ha fet nosa i que han treballat per la uniformitat, la seva uniformitat, sovint de manera agressiva i ofensiva. Per tant, hi ha hagut un maltractament clar, a partir del fenomen de la identitat, però fet sobre polítiques concretes que han afectat i estan afectant directament la ciutadania.

El que em nego a acceptar, tot i que crec entendre-ho massa, és el paper de determinada classe política que, coneixedors de què les seves propostes es basaven sobre sentiments i identitats, no han dubtat en generar fantasies sobre polítiques concretes que s’han acabat convertint en un engany col·lectiu proper a l’estafa.

Per això no m’agrada parlar de federalisme versus independentisme. Primer perquè és una dicotomia falsa. Són projectes que poden recórrer trams paral·lels de camí durant molt de tros si no es centren en la utopia final de cadascuna, sinó en el llarg camí compartit que serà necessari per arribar a qualsevol canvi en l’actual projecte de país.

Segon, perquè segueix existint i existirà durant temps molta gent que seguirà apostant pels mecanismes del procés. Hi ha una frase pescada per internet que s’atribueix a l’astrofísic Carl Sagan que diu: “Una de les lliçons més tristes de la història és que si estàs sotmès a un engany massa temps, tendeixes a rebutjar qualsevol prova de què realment ho és. No ens interessa trobar la veritat perquè l’engany se’ns ha empassat. Senzillament és massa dolorós reconèixer, fins i tot davant del mirall, que hem caigut en aquest engany.”

Per tant, és possible que això duri i amb això haurem de conviure i, malgrat tot, caldrà defensar propostes de projecte nacional que siguin sòlides en l’argumentació, que siguin útils en termes polítics a la ciutadania, que respectin les identitats sense malmetre la diversitat i que puguin ser recorregudes quants més trams millor per quanta més gent millor.

I han de ser projectes que donin resposta i esperança, però no només il·lusió, a les tres grans crisis que estem vivint a Catalunya i a Espanya, la territorial, sí, però l’econòmica, també, i la social, especialment.

Per això, jo respecto les persones que segueixen creient que la independència pot resoldre aquestes tres grans qüestions. Jo crec que no. En tot cas, jo crec que en les actuals circumstàncies i amb el comportament demostrat per les actuals forces polítiques que la defensen, no. Perquè no han pretès la inclusivitat de la societat catalana malgrat dir que ho feien. Perquè el projecte que han defensat no s’ha basat en arguments polítics sòlids, sinó en la reafirmació de desitjos i anhels col·lectius com si aquests fossin realitats tangibles. Perquè aquests mateixos desitjos els han fet concebre un concepte esbiaixat de democràcia i de llibertat basant-se només en què una majoria de vots  permet utilitzar qualsevol mitjà per aconseguir la finalitat que aquesta majoria considera com l’única desitjable.

Caldria recordar-los la cita de Rosa Luxemburg quan diu que “la llibertat, només per als membres dels governs, només per als membres dels partits, encara que sigui molt abundant, no és llibertat del tot. La llibertat és sempre la llibertat dels dissidents. L’essència de la llibertat política depèn no dels fanàtics de la justícia, sinó dels efectes vigoritzants i benèfics dels dissidents. Si “llibertat” es converteix en “privilegi”, l’essència de la llibertat política s’haurà trencat.”

Imagineu-vos si la minoria dissident és la meitat del país. Naturalment això pot canviar, i ha de canviar, però a dia d’avui, encara és aquesta la perspectiva per una bona part de la població. I el resultat real d’aquesta pràctica no ha resolt cap d’aquestes crisis, sinó que les ha agreujat, permetent la incursió recentralitzadora i regressiva del govern del PP i posant en perill de trencament les múltiples identitats compartides de la societat catalana.

El meu sentiment tampoc és federalista. Però sóc avui aquí perquè ja he dit que la política s’ha de bastir des del pragmatisme posat a damunt del teu particular sentiment. I el concepte federal és a dia d’avui probablement, ni que sigui per exclusió, l’única utopia disponible que ens permetria avançar. Que ens permetria treballar des del respecte per les diferents opcions i per la inclusivitat. Que ens permetria elaborar unes propostes polítiques útils a  la societat i defensables en uns terminis de temps possibles. Que ens permetria respectar i projectar les identitats nacionals que, de manera asimètrica, existeixen a l’Estat. Que permetria elaborar un projecte nacional per Catalunya mentre Espanya treballa en un projecte plurinacional.

I, per últim, que permetria abordar el concepte de sobirania des d’una perspectiva del segle XXI i abandonar el concepte actual que encara és del segle XIX, que és el que defensen processistes i espanyolistes.

Ser sobirà vol dir tenir atorgada la capacitat darrera de decisió, encara que aquesta la puguis delegar. Gairebé tots els estats-nació actuals són sobirans i com més descentralitzats són, més delegació fan d’aquesta sobirania en forma de competències. Però segueixen essent sobirans perquè el fet de delegar o no, és seu.

N’hi ha que parlen de sobiranies compartides i això és un oxímoron. La sobirania és teva o no ho és. Però pots tenir-la de manera absoluta sobre tots els temes, o només sobre una part. Jo prefereixo parlar de sobirania parcial. És a dir, jo tinc la capacitat última de decisió sobre determinats temes perquè el meu àmbit territorial de decisió és el més adequat en relació a aquest tema per beneficiar el ciutadà. I només és meva.

Fins ara hem estat defensant, contra la sobirania absoluta dels Estats-nació, que com més propera la capacitat de decisió al ciutadà, millor. Crec que des de la perspectiva d’un capitalisme altament globalitzat hem de revisar aquest concepte perquè la massa crítica de determinats temes els fan més defensables des d’una perspectiva més global. L’administració de la decisió, sí, ben a prop. Però la capacitat de decidir, depèn. Hi ha temes que són molt locals. Però n’hi ha que són molt globals, i s’haurien de decidir globalment, encara que es treballin localment.

Poso alguns exemples: Un sistema públic de pensions com el nostre és més sostenible amb una caixa única a Espanya que amb una caixa única a Catalunya. Però és que probablement, -s’hauria d’estudiar-, seria més sostenible encara si hi hagués una caixa única europea. Una altra cosa és que Catalunya pugui administrar-les. I una altra cosa diferent és aquells que des de Catalunya pensen en la seva sostenibilitat, però no precisament en un sistema públic.

Evitar els dumpings empresarials o les deslocalitzacions podria ser més factible amb una legislació de drets i deures bàsics d’ampli espectre europeu. Una altra cosa diferent és la negociació col·lectiva concreta pròpia de sectors i territoris. O la lluita contra el frau i l’evasió fiscal que és impensable fer-la efectiva si no hi ha una capacitat sobirana molt superior als actuals estats.

Són només exemples però és, per tant, amb aquesta perspectiva de parcel·lació de la sobirania, que una solució federal permetria acordar el marc parcial de les sobiranies que corresponen a cada entitat federada i que no tenen perquè coincidir en totes les entitats. I és també amb aquesta perspectiva que, essent encara més utòpic però factible, podríem encetar l’antiga idea de la construcció d’una Europa social de les regions i les ciutats.

Benvinguda, doncs, aquesta proposta dels comuns federalistes, si permet encetar un diàleg serè, si permet contraposar opcions polítiques i debat, i si pot aportar solucions que ens permetin defensar-les a quanta més gent, millor. En tot cas, el que entenc que sí vol aportar és voluntat i capacitat de treball, que és molt important perquè, tal com deia Picasso, “un geni no és aquell que fa grans genialitats, -ara alguns en diuen astúcies-, sinó aquell que quan ve la inspiració, et troba treballant.”

dimarts, 13 de març de 2018

Volíem un estat i tenim un decorat


Sembla que aquest Sant Jordi hi haurà una collita de llibres que posen al seu lloc les fantasies del procés. No cal que us digui que el llibre “Empantanados” del Coscu reflecteix fil per randa la meva visió del que ha passat. Seria estrany que no fos així, després d’haver viscut com a “patrulla nipona” aquests pocs més de dos anys des de la mateixa bastida política.

Abans havia sortit el llibre del Jordi Amat que fa un repàs molt seriós i documentat de com hem arribat fins aquí. Però també hi ha el del Santi Vila que diu moltes de les coses que dèiem nosaltres mentre ell era al govern fent el contrari del que ara es lamenta. I, recentment, el del periodista Oriol March que reprodueix converses sucoses entre els dirigents del desgavell més esperpèntic que ha produït la política catalana els darrers anys, on el president escapolit reconeix literalment que no tenen res de res del que havien dit que tenien des de tots els púlpits i de forma reiterada, insistent i, fins i tot, abraonada contra tots aquells botiflers i traïdors que gosàvem posar en dubte les capacitats i les voluntats de tan ínclits governants per portar-nos a l’Arcàdia feliç.



Són visions des de punts de partida polítics i socials molt diferents que acaben desembocant en un fet: la classe política processista ha perpetrat un engany col·lectiu sabent que ho feia. I jo afegeixo: i encara no ha tingut la valentia de reconèixer-ho. D’això se’n diu, normalment, estafa. Donada la magnitud, estafa monumental.

I si tantes visions diferents coincideixen en el mateix fet, li hauríem de donar el beneplàcit de la versemblança. I més veient que ningú, ni privadament, ni pública, ho desmenteix. Només trobarem les piulades dels clàssics indigents intel·lectuals amb connexió de banda ampla que creuen insultar o algun article posant a parir l’exconseller amb molta bilis i cap argument. Fets que encara confirmen més la cruesa del que descriuen aquestes publicacions.

Sóc perfectament conscient que hi ha moltíssima gent de bona fe que, precisament per això, per la fe aconseguida a base de moltes dosis diàries de notícies i opinions de tots els mitjans subvencionats, quan la trista realitat els ha desmuntat el desitjos, s’ha posat al coll el mocador de minyó escolta i ha decidit viure en els desitjos.

Però la realitat és que un bon gruix de polítics més o menys il·luminats va prometre un Estat davant d’un desig inqüestionable de la societat catalana de superar l’esgotament institucional que no donava resposta a cap de les sagnants crisis obertes: l’econòmica, la territorial i la social. No diré avui la meva opinió sobre les diverses causes que els van impulsar a fer-ho. Avui no toca. En canvi, la realitat descrita és que l’únic que han fet aquests mateixos polítics durant els darrers cinc anys és construir un enorme decorat, és bastir una magnífica façana, és seguir alimentant el desig col·lectiu fent cada dia la bola més grossa sense voler veure tots els indicis alarmants de realisme que ens assenyalaven el camí de l’abisme.


I sobre el país que teníem abans, gràcies a aquesta actuació irresponsable però plenament conscient, ara tenim aquest immens decorat del que no sabem com sortir perquè ni dóna ni pot donar cap solució a cap dels problemes que teníem quan van començar a construir-lo. Però ens comença a ofegar.

Lamento profundament que alguns d’aquests polítics estiguin a la presó i d’altres amenaçats de ser-hi per uns actes judicials maldestres d’uns jutges irats. No és just per ells, ni és just per nosaltres. Per ells perquè haurien d’estar al carrer amb la seva gent. I per nosaltres perquè hauríem de sentir com ens demanen disculpes per tot l’engany que han perpetrat.

No es pot fer política jugant amb les esperances de tota la societat. Pots equivocar-te, però no estafar la gent. I si t’adones que ho has fet, pots dedicar-te a l’agricultura o a l’aeronàutica però has de deixar la política per qui pugui aportar solucions, perquè tu seguiràs formant part del problema.

dimecres, 28 de febrer de 2018

La perversió

Llibertat, igualtat, fraternitat. Doncs, sí. Desitjos encara incomplerts d’una revolució que va tallar caps com mai però que va liquidar l’absolutisme per donar pas als estats moderns. Una revolució que va ser i no només va declarar. Com totes les revolucions que són, funcionen quan la gent no té res a perdre i s’ho pot jugar tot. No com aquí, que alguns es pensen que estan fent una revolució amb un somriure, i a cada bugada perdem un llençol que no voldríem perdre. Llàstima. Llàstima d’autoengany i d’astúcies vàries perquè ens caldria canviar moltes coses i potser hem perdut una gran oportunitat de fer-ho.

Segurament això forma part de la perversió que provoquen els temps líquids de la postmodernitat, que diria Bauman. En aquesta perversió podem atribuir-li als fets i a les coses un nom, sense haver reflexionat gaire en el concepte, de manera que ens acabem creient que l’etiqueta fa la cosa. I d’aquí alguns grans errors comesos en el procés i el contraprocés. En aquesta societat poc reflexiva on vivim, a impuls de piulades virtuals, acabem substituint el que hauria de ser pel que no és i ens conformem amb una paraula que ho representa. I tan contents.


Cert que la dreta política de tota la vida no ho ha fet amb autoengany, sinó que ha jugat a consciència a aquesta confusió. Només cal pensar com el mateix Aznar aixecava la bandera de la llibertat, paraula robada de totes les revolucions, per justificar totes les iniciatives mafioses d’un capitalisme d’amiguets sense fissures. Molts se’l creien, sense reflexionar que el concepte polític de llibertat només té sentit quan parlem de llibertat col·lectiva i aquesta només existeix de manera efectiva quan se’n reconeixen els límits. La conclusió és perillosament demolidora perquè el que ens queda és menys llibertat.

O sense anar tan lluny, recordem com tots els governs Rajoy han defensat la igualtat, de paraula, assimilant-la al fet d’anivellar a la baixa les expectatives de creixement, tant en l’entorn educatiu o en el món del treball, per posar dos exemples, mentre permetien i afavorien els abusos de poder econòmic o social de determinades elits. I alguns els segueixen creient, i votant, que és pitjor, sense tenir en compte que el concepte polític d’igualtat es refereix sempre a la possibilitat de la igualtat social en els punts d’arribada i no en els punts de partida on cal fer polítiques de compensació per fer valer l’equitat. La conseqüència de no fer-ho està sent un profund increment de la desigualtat.

No cal que parlem de la fraternitat, oi? No ens cansem de dir que som una societat solidària i fraternal. Potser sí. Però us sona allò de “primer els de casa”? Quantes vegades haurem sentit les comparacions entre el “nosaltres” i “ells”? No hem percebut mai als mitjans multiplicades les “nostres” virtuts i els “seus” defectes? I el concepte de què “nosaltres” hi tenim dret, -al que sigui-, perquè ens ho hem guanyat com a poble? Heu sentit mai a parlar “d’ells” com a societat irreformable? Doncs, això: fraternitat. Millor que avui no en parlem.

Però l’èxit més clamorós d’aquesta perversió conceptual al llarg de tots aquests carregosos i esgotadors anys de procés i contraprocés ha estat el de la democràcia. Uns diuen que ells són democràtics perquè segueixen les lleis. Altres diuen que són democràtics perquè segueixen el resultat d’unes votacions. Com que és el meu bloc em permeto dir-ho clar: una merda per tots dos.

Reduir la democràcia a un dels mecanismes que té per resoldre conflictes o prendre decisions com és votar, seria infantilisme sinó fos per la utilització perversa que se n’ha volgut fer. Ningú és més democràtic per anar a votar. Votar s’utilitza a tot arreu tant per les qüestions més nobles com per justificar les més depravades.

I reduir la democràcia a un dels resultats possibles d’utilitzar-la, com és el fer lleis i fer-les complir, és atribuir a les conseqüències categoria de causa. Ningú és més democràtic per seguir el dictat d’una llei. Al món hi ha lleis fetes des del més estricte respecte per les persones fins a lleis que poden argumentar els actes més abjectes.

Estem obviant en tots dos casos que la democràcia és un conjunt equilibrat de mecanismes que hem construït per governar-nos, i que ha d’anar acompanyada forçosament de la voluntat de fer-los servir precisament en el seu conjunt i no seccionats i a la carta. I que el seu objectiu final és que tothom, majories i minories, hi pugui trobar el seu encaix perquè el que pretén preservar és la riquesa de la diversitat social i de pensament a l'hora de prendre decisions que afecten el col·lectiu.

Durant aquests temps d’incertesa cadascú ha aixecat la bandera amb la paraula democràcia escrita, entenent el que li ha convingut sense reflexionar en el conjunt que representa el concepte i les mancances dels propis arguments. I el que és pitjor, ha fet servir el pal de la bandera per estovar l’altre.

La conseqüència de tot plegat és que avui tenim a la societat actituds menys democràtiques, malgrat tenir la paraula a la boca moltes més vegades.  Aquesta és la greu perversió que no ens hauríem de permetre.

dimarts, 20 de febrer de 2018

És la llengua, estúpid!


Des de la teoria de l’estructuralisme, que neix a partir dels treballs i el pensament lingüístic del suís Ferdinand de Saussure, hi ha hagut nombroses aportacions, confrontacions i debats en relació a la influència de la llengua en la configuració del pensament humà i, per tant, en la conformació de les comunitats lingüístiques.

Fins i tot, una evolució posterior de l’estructuralisme, el relativisme cultural, arriba a situar la hipòtesi que cada llengua conceptualitza la realitat d’una manera particular. És a dir, que cada llengua influeix de manera determinant en allò que es pensa i com es pensa.

Hi ha hagut i hi segueix havent molt de debat científic a l’entorn de la relació entre llengua i pensament. Però el que és constatable és que les comunitats lingüístiques tendeixen a teixir llaços d’identificació social molt més potents que les comunitats generades a partir d’altres processos de coneixement o de relació. I, per tant, la percepció de pertinença a una comunitat social és molt més elevada si formes part de la comunitat lingüística.

No sé si Jordi Pujol coneixia aquesta teoria, però estic convençut que va tenir molt clar que la llengua era un element cabdal en el seu somni de construcció d’una identitat nacional el dia que es va trobar amb la presidència de la Generalitat que l’ERC d’Heribert Barrera li va facilitar per evitar la influència comunista en un factible i possible govern d’esquerres a Catalunya.

Per això el primer servei propi que va crear la Generalitat, va ser el servei d’ensenyament del català (SEDEC) i hi va posar al front el mataroní Joaquim Arenes que va entomar el repte de dissenyar el futur model lingüístic de l’escola catalana.

Recordo aquells anys de transició i de traspassos de competències educatives amb una ebullició permanent del debat sobre la llengua i el model d’ensenyament. Hi havia sectors que inicialment plantejaven la possibilitat d’un model bilingüe, amb escoles en català i escoles en castellà, a l’estil del que passa al País Basc, però al final va pesar més el model d’immersió lingüística i, al meu entendre, va ser un gran encert.

El que va decantar la balança cap a aquest model, no va ser l’evident voluntat política identitària dels governs Pujol, sinó el fet que s’hi sumés la voluntat explícita de les classes treballadores, amb una gran majoria castellanoparlant provinent de les migracions interiors dels anys seixanta que, una i altra vegada, a través dels sindicats de classe, les associacions veïnals i el Partit, -entengui’s PSUC-, reclamaven pels seus fills i filles les mateixes possibilitats d’ascensor social que qualsevol, i entenien que, fent del català la llengua escolar comuna, facilitaven la construcció d’una única Catalunya per a tothom, -Catalunya un sol poble-, que hagués estat molt més complicat amb un model bilingüe per l’evident segregació social que comportava si es construïen comunitats lingüístiques diferenciades.

Ningú tenia por que es perdessin els orígens ni la llengua materna. Ningú. I ningú va tenir por durant la següent desena d’anys perquè es demostrava que els resultats lingüístics dels nostres alumnes en castellà eren equiparables als d’altres comunitats espanyoles monolingües. I el més valuós de tot plegat, va ser l’evident contribució de la immersió per evitar la segregació escolar i la cohesió social.

Només quan els polítics sense escrúpols, com l’Alejo Vidal Cuadras, decideixen crear un problema allà on ja hi havia una solució, es comença a parlar de dificultats en l’ensenyament del castellà a Catalunya.

Segurament ell i els polítics del PP que el seguiren també coneixien les teories del relativisme cultural i volien utilitzar la llengua per uniformitzar Espanya amb aquella idea d’imperialisme castís que encara no s’han tret de sobre.

Segurament el ministre Wert estava posant-les en pràctica quan va començar a “espanyolitzar” catalanets.

Segurament Ciutadans ha trobat una bicoca fent seves les tesis lingüístiques del PP i fent-les servir com a arma política per guanyar vots a partir de la contraposició d’identitats, encara que això trenqui la unitat social del país.

Tots saben del poder de la llengua per configurar socialment un país. Estic segur que, a més, saben que en una societat amb moltes identitats compartides com la nostra, els equilibris són fràgils i delicats. Per això els hi atribueixo un punt de maldat. El contrari seria un excés d’estultícia.

I, per uns i altres, la immersió ha estat utilitzada com el gresol d’on neixen tots els mals, amb un exercici d’irresponsabilitat permanent. Inclús avui, que amb més de noranta llengües parlades a les escoles catalanes, ningú amb dos dits de front pot imaginar-se que cadascú pugui fer l’aprenentatge inicial amb la seva llengua materna, a menys que decidim prescindir de tota aquesta diversitat. Avui, el procés de tenir una llengua vehicular que sigui el vincle de comunicació comú, no només no és uniformitzar sinó dotar d’una eina sintàctica potent que facilita l’anàlisi de la pròpia llengua i esdevé gairebé imprescindible.

Però els hi hem deixat el camp adobat per exorcitzar els seus fantasmes perquè ara juguen a arrasar. Quan a l’octubre passat els processistes s’ho van jugar tot a una carta sobrevalorant les pròpies forces i subestimant les del govern de l’estat, potser havien de calcular que tenim molt a perdre i que un dels perills de perdre sense cap acord és que el que guanya s’ho vulgui emportar tot.

Sembla que no s’hagin adonat de la fragilitat amb la que els mecanismes lingüístics configuren les relacions socials del país i la importància essencial de la llengua per garantir la cohesió i no fer més trencadissa. No serà mantenint l’èpica d’opereta, encara que sigui des de Waterloo o des de Ginebra, sinó governant, com podrem aturar el cop i recomençar.

Hi ha irresponsabilitats que són molt compartides.

dimarts, 6 de febrer de 2018

Molta història i poca política

Quan vaig sortir escollit diputat per primera vegada, ara fa cinc anys, molts amics meus em manifestaven, dia sí, dia també, un punt d’enveja perquè podria estar en primera línia en el moment històric que ens havia tocat viure.

Jo encara era un punt innocent políticament, si es pot dir així, però sempre he desconfiat dels líders carismàtics que volen fer història, perquè acaben construint-se altars per poder mirar la gent des de dalt i s’obliden de fer la política que aquesta gent que miren necessita.

Per això no pensava gens que ningú m’hagués de tenir gaire enveja. Alguns d’aquests amics creien de veritat que l’aposta dels nostres líders canviaria la història del país i ens portaria a una independència per la que suposadament havíem fet mèrits com a poble.

Jo no m’atrevia a contradir-los però em malfiava, perquè pensava que el líder que ens hi volia conduir era en Mas, que acabava de sortir de dos anys de pacte amb el Partit Popular per poder fer les retallades que tots coneixem, que la bomba del Palau de la Música començava a esquitxar la seva presidència i que havia convocat precipitadament unes eleccions anticipades anunciant la seva nova fe independentista i havia fotut una destrossa al seu partit que en qualsevol país normal li hagués aportat una jubilació política anticipada.

Com tampoc em creia que qui l’havia d’ajudar a governar i a portar-nos al paradís promès era un Junqueras que fins el dia abans havia criticat les retallades de la dreta catalana com el que més, i que ara se les empassaria per l’avidesa d’obtenir l’hegemonia política per sobre d’una convergència desgastada i cada vegada més enfonsada. Però que, ai las!, com tots els líders republicans han anat demostrant, quan és l’hora de la veritat acabem descobrint que tenen els peus de fang.

I així va ser com van començar els dies històrics i la fe que mou muntanyes. Dies que van tenir continuïtat en la legislatura del pas al costat, l’ascensió de Puigdemont i la dependència de les ocurrències cupaires.

Dia rere dia apujaven l’aposta cap a un futur independent i lluminós on tot estava controlat, on tots els càlculs ens portaven a un món millor. Estaven fent història. Però, de fet, estaven construint històries perquè mentien. Mentien compulsivament. Darrere del que deien que farien no hi havia res, però atiaven la fe dels indepes de sempre i inflamaven la fe dels nous conversos perquè la finalitat era noble i l’objectiu estava a tocar.

I mentre feien història, s’oblidaven de fer política. S’oblidaven de l’oponent i el menystenien. Feien veure que governaven el mentrestant. Però tot just gestionaven. Cap aposta de futur fins que no assolíssim el fi suprem. Al Parlament aprovàvem lleis súper progres sabent que ens les tombarien. Fèiem uns pressupostos guais comptant amb els diners que no ens tornava Madrid i sense tocar la butxaca del bon burgès català. Tot per justificar que no podíem fer res tal com estàvem, perquè tot ens ho impedien.

Quanta política s’ha deixat de fer en aquests cinc anys per poder fer història!

I ara què? On ens han portat els nombrosos dies històrics? Cinc anys després no només no hem resolt la crisi econòmica, sinó que hem ampliat les desigualtats, la precarietat laboral i l’afebliment de l’economia. Cinc anys després tenim la societat catalana menys cohesionada i més enfrontada. Cinc anys després, la pèrdua de confiança en el país és evident, i la pèrdua de llibertats fa basarda. I el que és pitjor, per falta de política, per falta de negociació, per falta de mesura en les pròpies forces i en les del teu oponent, per una estúpida fugida endavant a pèl, hem permès que la dreta carrinclona de sempre, la dreta carpetobetònica, s’apropiï  de les regles del joc i tingui el camp adobat per fer qualsevol bestiesa com tristament estem vivint.


La història mai l’escriuen els mediocres i el mal ja està fet. Deixem-nos d’històries, recuperem la política i intentem refer la trencadissa. És el que millor pot ajudar a recuperar llibertats. De les persones i del país.

divendres, 26 de gener de 2018

La carlinada

Ai, Carles, com enyoro els dies en què compartíem la mesa de la comissió de Cultura al Parlament, i tu només eres alcalde de Girona i no president, i podies lluir coneixements i fer ciutat des de la Ciutadella i promoure aquestes coses culturals que tan vesteixen a la Catalunya interior cosmopolita d’arrel menestral.

Aleshores eres una persona força normal malgrat ser un convergent diferent, amb aire modern i desenfadat,  que defensava aquell independentisme essencial tan allunyat dels postulats regionalistes que tan bé li havien anat a la convergència burgesa dels negocis esculpida a pedra picada pel patró Pujol.

I com de malament t’ha anat que l’espavilat d’en Mas, que és qui ens ha ficat a tots en aquest monumental embolic on ens trobem, fugís per la dreta i et deixés lidiar amb les restes del naufragi convergent que ell va provocar, amb l’ambició de poder dels autoanomenats republicans i amb les aspiracions de revolució màgica d’uns sobredimensionats cupaires.


Crec que no has estat un bon president. Ho sento, és la meva opinió que ja sé que no comparteixen milers de persones. Però a veure, estem millor o pitjor que quan vas començar? El país és més sobirà que abans, potser? Estem de veritat a les portes de la independència o tenim a penes una part del que teníem? La gent viu millor? Sí...?

L’objectiu era noble i legítim, ho reconec. Però les eines eren fal·laces i ho saps. I ho sabies tu i el teu govern quan les utilitzàveu. D’acord que aquests fatxes del govern d’Espanya han impedit per terra, mar i aire qualsevol intent d’ampliar sobirania amb el procés de recentralització casposa que practiquen des que vam patir l’Aznar. Completament d’acord que l’ofensiva és injusta i repressora quan el que calia, -i cal-, era diàleg polític. Que no hi ha dret a tenir gent a la presó per aquesta causa. D’acord.

Però deixa’m fer-te una pregunta: si haguessis actuat com a president seríem avui aquí? Si haguessis  actuat el 6 i el 7 de setembre com a primera autoritat de l’Estat a Catalunya seríem avui aquí? Si l’1 d’octubre haguessis fet valdre la teva autoritat legítima afrontant les conseqüències i no canviant de cotxe sota un pont seríem avui aquí? Si no t’haguessin tremolat les cames quan volies actuar com a home d’estat i convocar eleccions per fer una passa enrere i qui sap si després dues endavant seríem avui aquí?

Aleshores tenies tota la legitimitat per fer tot això. Per fer front a un govern repressor amb les armes de l’estat de dret i no amb les astúcies d’una república imaginària i imaginada. Eres el meu president amb qui no compartia objectius, però el meu president al cap i a la fi. El president legítim per tothom. També pel govern d’Espanya encara que no els agradés.

Ara no. Per mi, sincerament, vas deixar de ser el president legítim quan vas marxar a Bèlgica deixant penjada la gent que t’havia seguit i t’havia cregut. La del teu govern i la del teu país.
I ara què, doncs? Jo no et vull veure a la presó de cap manera. I vull que surtin els que hi ha. Però una carlinada republicana, que és el que més s’assembla al que estàs fent, no crec que ajudi en res a recuperar el país i a fer-lo avançar.

Potser mirant de salvar-te tu, acabes enfonsant l’ideal pel que et van nomenar. Tu tens la clau.

diumenge, 14 de gener de 2018

Rendiment de comptes

Quan escric aquest post està a punt de constituir-se la dotzena legislatura del Parlament de Catalunya. Legislatura de la que, per decisió pròpia, no en formaré part. Crec que la representació política ha de ser temporal i cada grup polític ha de saber trobar en les persones que en formen part el temps convenient de permanència per garantir la renovació i també per assegurar la necessària experiència. En el meu cas hauran estat cinc anys en dues convulses i curtes legislatures. Vam començar la desena legislatura el 17 d’octubre de 2012 i la vam acabar l’agost del 2015; i la onzena, iniciada el 26 d’octubre d’aquell any, ha acabat, com tots sabeu, abruptament, el 28 d’octubre del 2017. D’octubre a octubre, doncs, cinc anys pelats. Per fer una comparació amb el món del treball, això equivaldria a uns mil dies laborables.

No és aquest el moment ni pretenc aquí fer un balanç perquè per fer això cal explicar totes les coses, -bones i dolentes, que de tot hi ha hagut-, amb calma, amb temps i amb perspectiva. I ho faré, us ho prometo, però no ara.

Quedeu-vos només amb el meu agraïment a les persones que em van voler donar la representació del meu grup polític a les comarques gironines amb el seu vot, perquè per a mi ha estat un honor representar-les i us ben asseguro que, malgrat tots els malgrats, el creixement personal que ha implicat aquesta feina no té preu. Hi ha moltes maneres d’implicació social, però la política institucional és una manera excel·lent de deixar de veure els toros des de la barrera i implicar-se activament en la resolució dels problemes de la gent. És poder passar de la queixa i de la crítica, al treball i als fets. I encara que de vegades no ho sembli, és un bany de realitat que avui fa més falta que mai.

No faré balanç qualitatiu, doncs, però en l’espai que permet un text com aquest sí que el puc fer quantitatiu. Crec que és el mínim rendiment de comptes que dec a les persones que em van fer confiança perquè són les que hauran de jutjar la meva feina.

Per això m’he entretingut a repescar en el sistema d’informació de l’activitat parlamentària del web del Parlament, les meves intervencions i iniciatives parlamentàries per poder-vos fer aquest resum. Com que el web és públic, podeu consultar tota l’activitat aquí: 


Breument, doncs, a la desena legislatura vaig ser vicepresident en una comissió legislativa, portaveu en una altra i membre d’una tercera durant tota la legislatura. També vaig ser portaveu en dues comissions d’investigació i en dues comissions d’estudi, i vaig ser ponent en tres projectes de llei. Vaig fer vuitanta-quatre intervencions en el Ple i cinc-centes vint intervencions en les diferents comissions. Vaig presentar setanta-quatre propostes de resolució, quatre interpel·lacions i les corresponents quatre mocions. Vaig fer vint-i-quatre preguntes orals al govern en el plens i en comissió i vaig fer cent-quaranta-una preguntes al Govern a respondre per escrit.

En la onzena legislatura, més curta, he estat portaveu en tres comissions legislatives i membre de dues més durant tota la legislatura. També he sigut membre de dos grups de treball, tres comissions d’estudi i una comissió d’investigació i he estat ponent en sis projectes de llei. He fet setanta-cinc intervencions en el Ple i dues-centes vuitanta-dues intervencions en les diferents comissions.  He presentat quaranta-set propostes de resolució, tres interpel·lacions i les tres mocions corresponents. He fet vuit preguntes orals al govern en el Ple i cent-seixanta-tres preguntes al Govern a respondre per escrit.

Suposo que si fos matemàtic, us diria que en uns hipotètics mil dies de treball fer nou-centes-seixanta-una intervencions i tenir quatre-centes-setanta-una iniciatives parlamentàries dóna unes mitjanes raonables.

Però com que sóc de lletres, confio que la gent del territori, la gent del món del treball, de l’educació o de la cultura, que són els aspectes que més he treballat en aquest temps, podran valorar justament si he merescut la seva confiança. La vostra. Espero que sí.