divendres, 27 de juliol de 2018

Populismes i cabdills


El tercer cap de setmana del juliol del 2018 passarà als anals polítics com el de la consolidació del populisme a casa nostra. Ja hem tingut molts i tristos exemples en els darrers temps dels que defensen substituir les accions polítiques dels partits o de les institucions per fer “allò que diu el poble” que, en boca de segons qui, és l’eufemisme que s’utilitza per acabar fent el que et dóna la gana sense control perquè per això tu ets el que més frases radicals i demagogues saps dir per engrescar el personal, que porta molts anys emprenyat de tanta merda com hi ha.
Però el cap de setmana passat és especialment assenyalat al santoral polític perquè posa al cim del principal partit de la dreta espanyola un vailet amb cultura comprada i somriure profiden com a principals valors, i amb el rescat de la naftalina de quatre frases prestades dels abueletes del movimiento com a principal ideologia. I la coincidència astral fa que la dreta catalana hagi decidit també posar-se en mans del més famós fill de pastissers gironins, donada la seva habilitat per prometre-ho tot amb potents invents i mentides pietoses, no aconseguir res, però seguir-ho prometent tot mentre va liquidant i enemistant-se amb els propis i els companys de viatge que li tossen a l’orella.

A cap dels dos se’ls coneix ideologia contrastada més enllà del seu “leit motiv”. Però no els cal: mouen passions entre molta gent perquè han estat capaços de vendre fe i esperança. Gens de caritat. I perquè enfilats a l’altar on els han posat els seus fidels dictaminen i dictaminaran el que està bé i el que està malament. Reducció profunda de l’acte polític com han fet tants i tants altres timoners del poble al llarg de la història, sovint d’infausta memòria.
Trist país el nostre on s’ha deixat de fer política i s’ha substituït el pensament polític pel pensament moral, perquè això porta com a conseqüència substituir els actes polítics per actes morals. De la mateixa manera que la política és essencialment complexa, amb matisos, amb grisos i amb colors, la moral és només dicotòmica: això està bé o està malament; pot estar molt bé o molt malament, però no té la diversitat  cromàtica de les coses que no tenen perquè estar ni bé ni malament o que de vegades estan bé i altres malament i que, en el fons, són la immensa majoria de les coses que ens passen a la vida.
Naturalment els actes basats en la moral necessiten un codi interpretatiu que cohesioni i identifiqui un grup humà. I per dictar un codi moral es necessita qui el dicti. Un líder. Un cabdill. Un messies. Un predicador. Un dictador. Digueu-li com vulgueu, que el que en surti mai podrà ser un fruit col·lectiu i, per tant, democràtic, perquè, una vegada més, tot allò que és col·lectiu introduiria diversitat i clarobscurs i deixaria de ser estrictament moral. Aquí és on els populistes de tots els signes es mouen com el peix a l’aigua. Els nostres, també.
I com que la moral és tan binària, aquests codis poden ser altament contraposats: el que per un grup humà és bo, per un altre és exactament dolent. És el problema de la falta de matisos i és el caldo de cultiu utilitzat mecànicament els darrers anys que els ha permès retroalimentar-se perquè no poden viure l’un sense l’altre. El pensament moral creix sempre amb la confrontació amb un altre pensament moral diferent. I facilita la vida als adeptes perquè no han de pensar: ja tenen un codi; i facilita les seves relacions perquè no cal ser assertiu ni empàtic; només s’han de plantejar si tu ets dels meus o ets dels altres.
Això és probablement el més greu que ens està passant com a país perquè ens limita el pensament, ens encotilla les accions i ens parteix permanentment entre bons i dolents segons els dictats de qui valora el que està bé i el que no ho està.
Potser la causa llunyana d’arribar fins aquest nivell d’alienació el devem a l’herència dels molts anys de fèrria submissió a la moral catòlica del nostre país. Però, com que aquests impulsos substitutius de les organitzacions pel “movimentisme”, -clau de volta dels populismes-, apareixen a tot arreu de la vella i de la nova Europa, més aviat penso que el que està triomfant sense saber-ho, són les teories de Nietzsche quan reinterpreta la doctrina de Zaratustra sobre la moral, el bé i el mal, i aposta per superar el nihilisme de l’home, les religions, la il·lustració, l’igualitarisme, amb la voluntat de poder, la creació del superhome i l’etern retorn.
Mama, por. Aquest populisme porta, indefectiblement, al cabdillisme.
No estem, doncs, d’enhorabona, des d’aquell infaust dissabte. Per més que tothom, a dreta i esquerra, utilitzi eines populistes amb l’excusa que decideixi la gent, el populisme no és democràcia. La clau no és que decideixi la gent sinó “què” decideix i “com” ho decideix.
Aquesta és la qüestió clau. Aquí ens han volgut fer creure que fem coses que no fem, que tindrem coses que no tindrem i que serem el que no serem. Un bon cabdill populista com el que tenim pot guanyar unes votacions i això no el fa més democràtic si enganya en el què i modifica el com.
Però per adonar-se d’això cal pensar lliurement, argumentar amb propietat i escoltar la diversitat, i aquestes qualitats el virus del populisme fa temps que les ha aparcat.
Pobre país meu. Als dissidents només ens queda seguir predicant en el desert.

dimecres, 13 de juny de 2018

Una finestra d’oportunitat pel sentit comú

El punyetero Jordi Pujol ho va fer molt bé. Se li ha de reconèixer. Va entrar en política amb voluntat de corredor de fons però va aprofitar el primer cop de vent com un velocista. Contra tot pronòstic, quan les esquerres que s’havien partit la cara durant la llarga nit del franquisme semblava que podrien governar Catalunya després d’en Tarradellas, guanya ajustadament les eleccions i aconsegueix el govern que li permet construir al llarg dels anys la Catalunya conservadora amb ànima caritativa i discurs d’esquerres que tots coneixem i que des d’aleshores encara no hem superat.

I encara ho fa millor quan aconsegueix sortir-se’n de l’estafa de Banca Catalana. En aquell moment fa un tomb: per salvar el cul estableix un vincle de no agressió amb el recentment totpoderós govern González i engega el perillós procés d’identificació patriòtica de Catalunya amb un “nosaltres” d’interpretació pròpia que, amb molta cura, peça a peça, comença a construir amb elements tan imprescindibles com la creació i control de TV3. I com que qualsevol construcció d’identitat col·lectiva basada en un lideratge personal beu de les fonts culturals del líder, ens surt una barreja de l’èpica d’uns suposats orígens carolingis, de la mística dels kibutz, i del nacionalisme alemany més wagnerià.

Tot això passava mentre el president posava la mirada llunyana cap als cims nevats del Canigó i la Pica d’Estats però tancava fortament els ulls a les conxorxes que feien alguns dels seus fills i els dirigents polítics posats a dit per ell mateix amb una bona part del noble empresariat català per aprofitar-se del diner públic. És a dir, de la butxaca dels catalans.

Per tant, permeteu-me que digui que aquest sentiment victimista que tenim de poble escollit i sempre maltractat no ve de tant lluny com ens sembla i, a part de la mística i de l’èpica, ha servit, de manera indirecta o directa, a uns objectius clarament pecuniaris dels qui controlaven l’aparell.

És més, si fóssim capaços de mirar-ho fredament, veuríem que ni som un poble més escollit que d’altres, ni més maltractat que d’altres. Tenim grans valors col·lectius, però justament si en podem destacar algun històricament és l’enorme pluralitat d’aquesta societat que sempre l’ha fet sortir-se’n de les situacions difícils i complexes per la lluita i pel treball de la gent.

Contràriament als seus successors, en Pujol era un líder polític astut, que controlava els temps i els moments de la política. Que havia fet sempre passos amb mirada llarga, sense cap “tenim pressa” ni “som a tocar” fins que es va autodestruir amb el testament de l’avi Florenci. Una espècie en extinció, vaja, com ha demostrat a bastament la mediocritat dels seus hereus polítics que són els que ens han portat fins on som.

I intueixo que és justament aquesta mediocritat la que empeny Mas a fer el salt de poble escollit a poble que té drets inalienables perquè se’ls ha guanyat a pols, -o el que seria sociològicament equivalent: el pas del català emprenyat al català indepe-, i a Puigdemont a fer el salt al buit i considerar obertament que Espanya, Europa i el món sencer no fan amb nosaltres el que ens pertoca com a poble, que correspondria sociològicament al pas del català indepe al minyó escolta que estima el groc.

No vull valorar aquí amb quins interessos s’han fet aquestes salts, però s’han fet. I si escoltem les declaracions de conselleres i de dirigents del darrer govern veurem que s’han fet no amb astúcia sinó amb engany. Amb intenció d’enganyar, que és més greu.

El més lamentable de tot, però, és que quan poses en marxa la maquinària de les identitats i exaltes els sentiments, els petits enganys es multipliquen i es fan grans, i acaben per convertir-se de manera descontrolada en un mastodòntic autoengany col·lectiu, que és en el que s’ha convertit l’acció política dels darrers anys.

Tenim un poble il·lusionat i enganyat, a qui no només se li ha aixecat la camisa sinó que se li ha fet pagar la crisi perquè els que eren rics són més rics, els que eren pobres les estan passant més canutes que mai i la classe mitjana està en seriós perill d’extinció. És a dir, més enllà d’alguna immolació col·lectiva a l’estil bonzo per posar un punt èpic a la tragèdia, la majoria dels autoenganyats haurien de tenir com a mínim la sensació de ser cornuts i pagar el beure.

Sé que no passarà, perquè com he intentat explicar, ja fa molts anys que s’ha anat substituint sistemàticament l’acció política pel realisme màgic i aquesta tendència és tan addictiva que difícilment alguns es podran treure el mono fàcilment.

Però ves per on, l’Espanya irreformable ens ha donat una sorpresa i en una setmana ha capgirat el mapa polític del país. El tancredisme de Rajoy ha donat pas a l’atreviment inconscient de Sánchez i ha obert, a la meva manera d’entendre, una finestra d’oportunitat pel sentit comú.

No és per una qüestió de més o menys confiança en el nou govern, -que a aquestes alçades les confiances són escasses-, sinó per dues observacions essencials: la primera, que Sánchez no té temps per consolidar-se ni tampoc té deutes entre els seus, i això li pot permetre atrevir-se a proposar canvis que altres no voldrien ni podrien. La segona, que en el panorama polític espanyol i català no queda cap dirigent que hagi de justificar davant dels seus perquè no compleix les promeses trapasseres que havia fet. Aquesta doble situació podria permetre deixar de competir per veure qui la fa més grossa i intentar exercir una competitivitat col·laborativa que, encara que sembli un oxímoron, és una manera diferent de construir.

Parlo només d’una finestra d’oportunitat. Un cop de vent la pot obrir del tot o la pot tornar a tancar. El paper que poden i haurien de jugar les esquerres en aquest nou escenari, des de les més radicals a les més moderades, podria transformar el país encetant una dinàmica de canvi que impulsi polítiques socials des del sentit comú o podria abandonar-lo novament en mans de la dreta.

Seria una greu irresponsabilitat deixar que ens tanquin la finestra i tornar a convertir l’oportunitat en un desengany.  

divendres, 27 d’abril de 2018

Tenim els polítics que ens mereixem

La irresponsabilitat permanent que una bona part de la classe política catalana ha mantingut per situar en l’actual estat de degradació el país, només és comparable a la irresponsabilitat que ha exercit un bon gruix de la classe política espanyola per situar també Espanya en un estat de descomposició institucional com fa temps que no vèiem.

Un pot pensar que la ignomínia s’ha produït per deixadesa o, simplement, per incompetència d’uns i altres. Sense descartar aquestes dues lamentables qualitats de molts dels nostres representants, per mi hi ha una clara actuació de solidaritat de classe. Entengui’s aquí econòmica i social. És a dir, transformant la frase recurrent: no hi ha res que s’assembli més a un espanyol de dretes que un català de dretes. I així anem. La salvaguarda dels interessos de classe de les mal anomenades tres-centes famílies és equivalent a la salvaguarda dels interessos de classe dels hereus d’aquells que es van enriquir immoralment a la postguerra. Exactament el mateix interès i sempre tota la col·laboració encara que aparentment s’esgarrapin.


Per ells, la crisi ha estat el manà perquè, utilitzada com a xantatge, ha permès dilapidar les conquestes socials que, -a correcuita i sempre massa tard-, van anar aconseguint els moviments socials de veritat -sindicats, associacions veïnals, escolars, entitats civils-, després de la mort del dictador i que actuaven de contenció de la voracitat del capital.

I el detonant que han aprofitat de manera extraordinària ha estat el conflicte territorial a Catalunya que ha alimentat exponencialment els seus interessos utilitzant els recursos èpics, místics, emocionals, però cap de dialèctic, excepte el de la confrontació identitària. Confrontació que els ha estat altament productiva, d’altra banda, perquè mentre l’aparença és de picabaralla dialèctica, a l’hora de legislar, en economia o en drets socials, s’han donat i se segueixen donant la mà. No en va els elements repressius utilitzats per l’estat contra el processisme van ser aprovats en el seu moment i sovint presentats per les dretes catalanes en el congrés dels diputats.

És molt trist, en tot aquest procés d’estigmatització de la política i, en conseqüència, la pèrdua de control polític sobre l’economia i els elements essencials de producció i de benestar de la ciutadania, l’oblit de classe de moltes esquerres. Posar la pàtria per davant del pa sempre ha estat un mal negoci per la gent senzilla. I substituir l’ètica per l’estètica un mal negoci per tothom. I res no s’entendria de la situació actual sense la col·laboració per acció o per omissió d’aquesta anomenada esquerra que tant ha sintonitzat amb la dreta i l’ha deixat fer mentre proclamava als quatre vents la seva puresa intel·lectual.

El més trist, però, i el que costa més de veure, és que la culpa de tot plegat la tenim nosaltres. Sí, sí. Tu i jo i el meu veí i el teu parent. Els polítics no són mala gent de "per se" ni s’hi tornen quan entren a la política. Són, senzillament, la imatge i el reflex del que nosaltres som i fem en la vida quotidiana. Pensem un moment: seria possible el nivell de corrupció sistèmica al que s’ha arribat a Catalunya i a Espanya sense un consentiment tàcit d’una manera de funcionar quotidiana? Serien possibles els nivells de frau fiscal a gran escala sense les misèries del frau a petita escala consentits per tothom? Hagués estat possible la bombolla immobiliària i el comportament dels bancs si tot aquell que podia no hagués apostat pel totxo amb entusiasme? Serien possibles les mentides sistèmiques del procés i el contraprocés sense la fe cega de milers de persones?. I sense la fidelitat i la creença que els mitjans de comunicació propis no t’enganyen mai?

Com a polític que fa quatre dies que ha deixat la política l’únic que vull dir, doncs, és que no cal situar la culpa d’allò que ens passa sempre en l’altre perquè tenim exactament els polítics que ens mereixem. No només els que hem votat o hem deixat que altres votessin, sinó aquells als qui hem permès que fessin amb la vida pública allò que nosaltres sovint fem en la vida privada.

L’esperança, però, rau en el mateix defecte: el dia que reconeguem la nostra pròpia imperfecció i responsabilitat com a societat, estarem en el camí adequat per començar a canviar les coses.

dissabte, 17 de març de 2018

Un projecte nacional per Catalunya

El divendres, 16 de març, vaig ser convidat a participar en un acte que organitzava el col·lectiu de Comuns Federalistes amb motiu de la seva presentació pública com a corrent d'opinió. Com que crec que en tot aquest llarg procés del país el que més ha faltat és un debat d'idees serè, amb ànim constructiu i no de victòries fraccionals, vaig acceptar la invitació gustós perquè no hi havia cap altra condició que la d'expressar la meva opinió personal sobre un projecte nacional per Catalunya diferent al que fins ara hem tingut i que, a més, puc explicar amb més tranquil·litat d'esperit sense ferir cap susceptibilitat ara que ja no represento institucionalment ningú.

Per tant, el que llegireu a continuació els que encara seguiu aquí, és el que vaig dir en aquest acte i no representa altra cosa que el que jo penso. És una mica llarg però ho deixo escrit. Primer, per si algú hi té interès i segon, per evitar algunes interpretacions interessades que han començat a aparèixer per part dels que sempre ens han volgut tant de bé.




Bona tarda. En primer lloc, vull agrair la invitació a participar en aquest acte de presentació de la proposta que heu titulat “Un projecte nacional per a Catalunya dins un estat espanyol federal i plurinacional”. Crec que a hores d’ara és imprescindible que es defineixin propostes alternatives a l’únic projecte nacional hegemònic que durant els darrers cinc anys els mitjans de comunicació ens han presentat com l’únic possible, que no és el de la independència, sinó el de la independència màgica, independència low cost, fàcil, ràpida i gairebé autàrquica que depèn només de la ferma voluntat d’aquelles persones que la desitgen. Allò que n’hem dit el processisme i que ja veiem quins resultats ha donat.

Negant la possibilitat de qualsevol altra alternativa, considerant que és molt més difícil treballar per qualsevol pacte que, senzillament, decidir que els desitjos són la realitat amb un acte de fe col·lectiu amb pocs precedents, s’han anat fent salts al buit fins a deixar el país pitjor de com estava, amb la inestimable col·laboració de la inoperància i la mala llet del govern espanyol, que ha permès que una demanda social molt potent esdevingués un carreró sense sortida. Per Catalunya, però també per Espanya.

Vist el resultat, la primera conclusió que hauríem d’extreure, és que qualsevol projecte nacional per Catalunya diferent del que tenim ara i que vulgui tenir alguna possibilitat de reeixir,  més tard o més d’hora, ha d’anar acompanyat d’un necessari projecte nacional per Espanya diferent del que ara tenim. I per això, és evident, que d’una manera o d’una altra és imprescindible la connivència, com a mínim, de les forces polítiques d’àmbit estatal que creuen que el recorregut del pacte constitucional del 78 ha donat els seus fruits, però per esgotament, ja no dóna resposta a totes les aspiracions de la ciutadania, no només en el tema territorial, sinó també en el terreny econòmic i, especialment, en el terreny social. I aquí voldria demanar una reflexió molt seriosa de quin ha estat el paper, o l’absència de paper, de totes les forces que s’autoanomenen d’esquerres, a una banda i a l’altra de l’Ebre. I, per descomptat, la reflexió s’ha d’estendre a quin hauria de ser el seu paper vista la situació d’empantanament.

Jo entenc els centenars de milers de persones que han apostat per aquest procés fallit i que hi segueixen apostant a hores d’ara. Perquè aquí hi han jugat els sentiments i les identitats, elements altament contraproduents a l’hora de prendre decisions polítiques serenes i objectives. I els carronyers del vot, que n’hi ha molts a banda i banda, han aprofundit en aquelles realitats i en aquells tòpics que creen potentíssims processos d’identificació social, més que no pas en les propostes polítiques que aporten solucions concretes, fins i tot més que en les utopies que treballen per la justícia social. Algun mal pensat com jo, creu que s’ha aprofitat i s’ha atiat per part de la dreta, a banda i banda, el conflicte territorial, per què quedés en segon terme el conflicte social. I alguna dreta concreta, a més, per esborrar de l’imaginari algun conflicte d’interessos, fraudulent amb l’ús del diner públic.

Dic que els entenc perquè jo també tinc aquest sentiment de catalanitat. Jo em sento català. I no em sento espanyol malgrat que sé que sóc ciutadà espanyol. No podria ser d’altra manera: he descobert que tinc setze cognoms catalans, no vuit. I de jove vaig ser excursionista de la UEC i sardanista d’una colla. Malgrat que alguns indigents intel·lectuals de piulada fàcil em diguin botifler o traïdor per no pensar com ells, tinc tot el pedigrí de catalanitat intacte. Per tant, no podria sentir-me d’altra manera. Però això és la meva identitat, són els meus sentiments, sobre els quals jo he de fer les meves propostes polítiques, que són i han de ser una altra cosa ben diferent.

I exigiré el reconeixement de Catalunya com una nació per sentir-me a gust en aquestes propostes polítiques perquè no poden fer-se en abstracte sense partir del fet territorial al qual tu et sents pertànyer. Però això no vol dir necessàriament que hagin de ser exclusives d’aquest territori, ni que aquesta exclusivitat aporti millors solucions pel fet de ser-ho, i molt menys si són excloents de la resta d’un món globalitzat.

I entenc també la transmutació del català emprenyat al català indepe. Perquè hi ha motius per estar emprenyat amb uns governs de l’Estat que no han entès ni han volgut entendre la diversitat nacional d’Espanya, que els hi ha fet nosa i que han treballat per la uniformitat, la seva uniformitat, sovint de manera agressiva i ofensiva. Per tant, hi ha hagut un maltractament clar, a partir del fenomen de la identitat, però fet sobre polítiques concretes que han afectat i estan afectant directament la ciutadania.

El que em nego a acceptar, tot i que crec entendre-ho massa, és el paper de determinada classe política que, coneixedors de què les seves propostes es basaven sobre sentiments i identitats, no han dubtat en generar fantasies sobre polítiques concretes que s’han acabat convertint en un engany col·lectiu proper a l’estafa.

Per això no m’agrada parlar de federalisme versus independentisme. Primer perquè és una dicotomia falsa. Són projectes que poden recórrer trams paral·lels de camí durant molt de tros si no es centren en la utopia final de cadascuna, sinó en el llarg camí compartit que serà necessari per arribar a qualsevol canvi en l’actual projecte de país.

Segon, perquè segueix existint i existirà durant temps molta gent que seguirà apostant pels mecanismes del procés. Hi ha una frase pescada per internet que s’atribueix a l’astrofísic Carl Sagan que diu: “Una de les lliçons més tristes de la història és que si estàs sotmès a un engany massa temps, tendeixes a rebutjar qualsevol prova de què realment ho és. No ens interessa trobar la veritat perquè l’engany se’ns ha empassat. Senzillament és massa dolorós reconèixer, fins i tot davant del mirall, que hem caigut en aquest engany.”

Per tant, és possible que això duri i amb això haurem de conviure i, malgrat tot, caldrà defensar propostes de projecte nacional que siguin sòlides en l’argumentació, que siguin útils en termes polítics a la ciutadania, que respectin les identitats sense malmetre la diversitat i que puguin ser recorregudes quants més trams millor per quanta més gent millor.

I han de ser projectes que donin resposta i esperança, però no només il·lusió, a les tres grans crisis que estem vivint a Catalunya i a Espanya, la territorial, sí, però l’econòmica, també, i la social, especialment.

Per això, jo respecto les persones que segueixen creient que la independència pot resoldre aquestes tres grans qüestions. Jo crec que no. En tot cas, jo crec que en les actuals circumstàncies i amb el comportament demostrat per les actuals forces polítiques que la defensen, no. Perquè no han pretès la inclusivitat de la societat catalana malgrat dir que ho feien. Perquè el projecte que han defensat no s’ha basat en arguments polítics sòlids, sinó en la reafirmació de desitjos i anhels col·lectius com si aquests fossin realitats tangibles. Perquè aquests mateixos desitjos els han fet concebre un concepte esbiaixat de democràcia i de llibertat basant-se només en què una majoria de vots  permet utilitzar qualsevol mitjà per aconseguir la finalitat que aquesta majoria considera com l’única desitjable.

Caldria recordar-los la cita de Rosa Luxemburg quan diu que “la llibertat, només per als membres dels governs, només per als membres dels partits, encara que sigui molt abundant, no és llibertat del tot. La llibertat és sempre la llibertat dels dissidents. L’essència de la llibertat política depèn no dels fanàtics de la justícia, sinó dels efectes vigoritzants i benèfics dels dissidents. Si “llibertat” es converteix en “privilegi”, l’essència de la llibertat política s’haurà trencat.”

Imagineu-vos si la minoria dissident és la meitat del país. Naturalment això pot canviar, i ha de canviar, però a dia d’avui, encara és aquesta la perspectiva per una bona part de la població. I el resultat real d’aquesta pràctica no ha resolt cap d’aquestes crisis, sinó que les ha agreujat, permetent la incursió recentralitzadora i regressiva del govern del PP i posant en perill de trencament les múltiples identitats compartides de la societat catalana.

El meu sentiment tampoc és federalista. Però sóc avui aquí perquè ja he dit que la política s’ha de bastir des del pragmatisme posat a damunt del teu particular sentiment. I el concepte federal és a dia d’avui probablement, ni que sigui per exclusió, l’única utopia disponible que ens permetria avançar. Que ens permetria treballar des del respecte per les diferents opcions i per la inclusivitat. Que ens permetria elaborar unes propostes polítiques útils a  la societat i defensables en uns terminis de temps possibles. Que ens permetria respectar i projectar les identitats nacionals que, de manera asimètrica, existeixen a l’Estat. Que permetria elaborar un projecte nacional per Catalunya mentre Espanya treballa en un projecte plurinacional.

I, per últim, que permetria abordar el concepte de sobirania des d’una perspectiva del segle XXI i abandonar el concepte actual que encara és del segle XIX, que és el que defensen processistes i espanyolistes.

Ser sobirà vol dir tenir atorgada la capacitat darrera de decisió, encara que aquesta la puguis delegar. Gairebé tots els estats-nació actuals són sobirans i com més descentralitzats són, més delegació fan d’aquesta sobirania en forma de competències. Però segueixen essent sobirans perquè el fet de delegar o no, és seu.

N’hi ha que parlen de sobiranies compartides i això és un oxímoron. La sobirania és teva o no ho és. Però pots tenir-la de manera absoluta sobre tots els temes, o només sobre una part. Jo prefereixo parlar de sobirania parcial. És a dir, jo tinc la capacitat última de decisió sobre determinats temes perquè el meu àmbit territorial de decisió és el més adequat en relació a aquest tema per beneficiar el ciutadà. I només és meva.

Fins ara hem estat defensant, contra la sobirania absoluta dels Estats-nació, que com més propera la capacitat de decisió al ciutadà, millor. Crec que des de la perspectiva d’un capitalisme altament globalitzat hem de revisar aquest concepte perquè la massa crítica de determinats temes els fan més defensables des d’una perspectiva més global. L’administració de la decisió, sí, ben a prop. Però la capacitat de decidir, depèn. Hi ha temes que són molt locals. Però n’hi ha que són molt globals, i s’haurien de decidir globalment, encara que es treballin localment.

Poso alguns exemples: Un sistema públic de pensions com el nostre és més sostenible amb una caixa única a Espanya que amb una caixa única a Catalunya. Però és que probablement, -s’hauria d’estudiar-, seria més sostenible encara si hi hagués una caixa única europea. Una altra cosa és que Catalunya pugui administrar-les. I una altra cosa diferent és aquells que des de Catalunya pensen en la seva sostenibilitat, però no precisament en un sistema públic.

Evitar els dumpings empresarials o les deslocalitzacions podria ser més factible amb una legislació de drets i deures bàsics d’ampli espectre europeu. Una altra cosa diferent és la negociació col·lectiva concreta pròpia de sectors i territoris. O la lluita contra el frau i l’evasió fiscal que és impensable fer-la efectiva si no hi ha una capacitat sobirana molt superior als actuals estats.

Són només exemples però és, per tant, amb aquesta perspectiva de parcel·lació de la sobirania, que una solució federal permetria acordar el marc parcial de les sobiranies que corresponen a cada entitat federada i que no tenen perquè coincidir en totes les entitats. I és també amb aquesta perspectiva que, essent encara més utòpic però factible, podríem encetar l’antiga idea de la construcció d’una Europa social de les regions i les ciutats.

Benvinguda, doncs, aquesta proposta dels comuns federalistes, si permet encetar un diàleg serè, si permet contraposar opcions polítiques i debat, i si pot aportar solucions que ens permetin defensar-les a quanta més gent, millor. En tot cas, el que entenc que sí vol aportar és voluntat i capacitat de treball, que és molt important perquè, tal com deia Picasso, “un geni no és aquell que fa grans genialitats, -ara alguns en diuen astúcies-, sinó aquell que quan ve la inspiració, et troba treballant.”

dimarts, 13 de març de 2018

Volíem un estat i tenim un decorat


Sembla que aquest Sant Jordi hi haurà una collita de llibres que posen al seu lloc les fantasies del procés. No cal que us digui que el llibre “Empantanados” del Coscu reflecteix fil per randa la meva visió del que ha passat. Seria estrany que no fos així, després d’haver viscut com a “patrulla nipona” aquests pocs més de dos anys des de la mateixa bastida política.

Abans havia sortit el llibre del Jordi Amat que fa un repàs molt seriós i documentat de com hem arribat fins aquí. Però també hi ha el del Santi Vila que diu moltes de les coses que dèiem nosaltres mentre ell era al govern fent el contrari del que ara es lamenta. I, recentment, el del periodista Oriol March que reprodueix converses sucoses entre els dirigents del desgavell més esperpèntic que ha produït la política catalana els darrers anys, on el president escapolit reconeix literalment que no tenen res de res del que havien dit que tenien des de tots els púlpits i de forma reiterada, insistent i, fins i tot, abraonada contra tots aquells botiflers i traïdors que gosàvem posar en dubte les capacitats i les voluntats de tan ínclits governants per portar-nos a l’Arcàdia feliç.



Són visions des de punts de partida polítics i socials molt diferents que acaben desembocant en un fet: la classe política processista ha perpetrat un engany col·lectiu sabent que ho feia. I jo afegeixo: i encara no ha tingut la valentia de reconèixer-ho. D’això se’n diu, normalment, estafa. Donada la magnitud, estafa monumental.

I si tantes visions diferents coincideixen en el mateix fet, li hauríem de donar el beneplàcit de la versemblança. I més veient que ningú, ni privadament, ni pública, ho desmenteix. Només trobarem les piulades dels clàssics indigents intel·lectuals amb connexió de banda ampla que creuen insultar o algun article posant a parir l’exconseller amb molta bilis i cap argument. Fets que encara confirmen més la cruesa del que descriuen aquestes publicacions.

Sóc perfectament conscient que hi ha moltíssima gent de bona fe que, precisament per això, per la fe aconseguida a base de moltes dosis diàries de notícies i opinions de tots els mitjans subvencionats, quan la trista realitat els ha desmuntat el desitjos, s’ha posat al coll el mocador de minyó escolta i ha decidit viure en els desitjos.

Però la realitat és que un bon gruix de polítics més o menys il·luminats va prometre un Estat davant d’un desig inqüestionable de la societat catalana de superar l’esgotament institucional que no donava resposta a cap de les sagnants crisis obertes: l’econòmica, la territorial i la social. No diré avui la meva opinió sobre les diverses causes que els van impulsar a fer-ho. Avui no toca. En canvi, la realitat descrita és que l’únic que han fet aquests mateixos polítics durant els darrers cinc anys és construir un enorme decorat, és bastir una magnífica façana, és seguir alimentant el desig col·lectiu fent cada dia la bola més grossa sense voler veure tots els indicis alarmants de realisme que ens assenyalaven el camí de l’abisme.


I sobre el país que teníem abans, gràcies a aquesta actuació irresponsable però plenament conscient, ara tenim aquest immens decorat del que no sabem com sortir perquè ni dóna ni pot donar cap solució a cap dels problemes que teníem quan van començar a construir-lo. Però ens comença a ofegar.

Lamento profundament que alguns d’aquests polítics estiguin a la presó i d’altres amenaçats de ser-hi per uns actes judicials maldestres d’uns jutges irats. No és just per ells, ni és just per nosaltres. Per ells perquè haurien d’estar al carrer amb la seva gent. I per nosaltres perquè hauríem de sentir com ens demanen disculpes per tot l’engany que han perpetrat.

No es pot fer política jugant amb les esperances de tota la societat. Pots equivocar-te, però no estafar la gent. I si t’adones que ho has fet, pots dedicar-te a l’agricultura o a l’aeronàutica però has de deixar la política per qui pugui aportar solucions, perquè tu seguiràs formant part del problema.

dimecres, 28 de febrer de 2018

La perversió

Llibertat, igualtat, fraternitat. Doncs, sí. Desitjos encara incomplerts d’una revolució que va tallar caps com mai però que va liquidar l’absolutisme per donar pas als estats moderns. Una revolució que va ser i no només va declarar. Com totes les revolucions que són, funcionen quan la gent no té res a perdre i s’ho pot jugar tot. No com aquí, que alguns es pensen que estan fent una revolució amb un somriure, i a cada bugada perdem un llençol que no voldríem perdre. Llàstima. Llàstima d’autoengany i d’astúcies vàries perquè ens caldria canviar moltes coses i potser hem perdut una gran oportunitat de fer-ho.

Segurament això forma part de la perversió que provoquen els temps líquids de la postmodernitat, que diria Bauman. En aquesta perversió podem atribuir-li als fets i a les coses un nom, sense haver reflexionat gaire en el concepte, de manera que ens acabem creient que l’etiqueta fa la cosa. I d’aquí alguns grans errors comesos en el procés i el contraprocés. En aquesta societat poc reflexiva on vivim, a impuls de piulades virtuals, acabem substituint el que hauria de ser pel que no és i ens conformem amb una paraula que ho representa. I tan contents.


Cert que la dreta política de tota la vida no ho ha fet amb autoengany, sinó que ha jugat a consciència a aquesta confusió. Només cal pensar com el mateix Aznar aixecava la bandera de la llibertat, paraula robada de totes les revolucions, per justificar totes les iniciatives mafioses d’un capitalisme d’amiguets sense fissures. Molts se’l creien, sense reflexionar que el concepte polític de llibertat només té sentit quan parlem de llibertat col·lectiva i aquesta només existeix de manera efectiva quan se’n reconeixen els límits. La conclusió és perillosament demolidora perquè el que ens queda és menys llibertat.

O sense anar tan lluny, recordem com tots els governs Rajoy han defensat la igualtat, de paraula, assimilant-la al fet d’anivellar a la baixa les expectatives de creixement, tant en l’entorn educatiu o en el món del treball, per posar dos exemples, mentre permetien i afavorien els abusos de poder econòmic o social de determinades elits. I alguns els segueixen creient, i votant, que és pitjor, sense tenir en compte que el concepte polític d’igualtat es refereix sempre a la possibilitat de la igualtat social en els punts d’arribada i no en els punts de partida on cal fer polítiques de compensació per fer valer l’equitat. La conseqüència de no fer-ho està sent un profund increment de la desigualtat.

No cal que parlem de la fraternitat, oi? No ens cansem de dir que som una societat solidària i fraternal. Potser sí. Però us sona allò de “primer els de casa”? Quantes vegades haurem sentit les comparacions entre el “nosaltres” i “ells”? No hem percebut mai als mitjans multiplicades les “nostres” virtuts i els “seus” defectes? I el concepte de què “nosaltres” hi tenim dret, -al que sigui-, perquè ens ho hem guanyat com a poble? Heu sentit mai a parlar “d’ells” com a societat irreformable? Doncs, això: fraternitat. Millor que avui no en parlem.

Però l’èxit més clamorós d’aquesta perversió conceptual al llarg de tots aquests carregosos i esgotadors anys de procés i contraprocés ha estat el de la democràcia. Uns diuen que ells són democràtics perquè segueixen les lleis. Altres diuen que són democràtics perquè segueixen el resultat d’unes votacions. Com que és el meu bloc em permeto dir-ho clar: una merda per tots dos.

Reduir la democràcia a un dels mecanismes que té per resoldre conflictes o prendre decisions com és votar, seria infantilisme sinó fos per la utilització perversa que se n’ha volgut fer. Ningú és més democràtic per anar a votar. Votar s’utilitza a tot arreu tant per les qüestions més nobles com per justificar les més depravades.

I reduir la democràcia a un dels resultats possibles d’utilitzar-la, com és el fer lleis i fer-les complir, és atribuir a les conseqüències categoria de causa. Ningú és més democràtic per seguir el dictat d’una llei. Al món hi ha lleis fetes des del més estricte respecte per les persones fins a lleis que poden argumentar els actes més abjectes.

Estem obviant en tots dos casos que la democràcia és un conjunt equilibrat de mecanismes que hem construït per governar-nos, i que ha d’anar acompanyada forçosament de la voluntat de fer-los servir precisament en el seu conjunt i no seccionats i a la carta. I que el seu objectiu final és que tothom, majories i minories, hi pugui trobar el seu encaix perquè el que pretén preservar és la riquesa de la diversitat social i de pensament a l'hora de prendre decisions que afecten el col·lectiu.

Durant aquests temps d’incertesa cadascú ha aixecat la bandera amb la paraula democràcia escrita, entenent el que li ha convingut sense reflexionar en el conjunt que representa el concepte i les mancances dels propis arguments. I el que és pitjor, ha fet servir el pal de la bandera per estovar l’altre.

La conseqüència de tot plegat és que avui tenim a la societat actituds menys democràtiques, malgrat tenir la paraula a la boca moltes més vegades.  Aquesta és la greu perversió que no ens hauríem de permetre.

dimarts, 20 de febrer de 2018

És la llengua, estúpid!


Des de la teoria de l’estructuralisme, que neix a partir dels treballs i el pensament lingüístic del suís Ferdinand de Saussure, hi ha hagut nombroses aportacions, confrontacions i debats en relació a la influència de la llengua en la configuració del pensament humà i, per tant, en la conformació de les comunitats lingüístiques.

Fins i tot, una evolució posterior de l’estructuralisme, el relativisme cultural, arriba a situar la hipòtesi que cada llengua conceptualitza la realitat d’una manera particular. És a dir, que cada llengua influeix de manera determinant en allò que es pensa i com es pensa.

Hi ha hagut i hi segueix havent molt de debat científic a l’entorn de la relació entre llengua i pensament. Però el que és constatable és que les comunitats lingüístiques tendeixen a teixir llaços d’identificació social molt més potents que les comunitats generades a partir d’altres processos de coneixement o de relació. I, per tant, la percepció de pertinença a una comunitat social és molt més elevada si formes part de la comunitat lingüística.

No sé si Jordi Pujol coneixia aquesta teoria, però estic convençut que va tenir molt clar que la llengua era un element cabdal en el seu somni de construcció d’una identitat nacional el dia que es va trobar amb la presidència de la Generalitat que l’ERC d’Heribert Barrera li va facilitar per evitar la influència comunista en un factible i possible govern d’esquerres a Catalunya.

Per això el primer servei propi que va crear la Generalitat, va ser el servei d’ensenyament del català (SEDEC) i hi va posar al front el mataroní Joaquim Arenes que va entomar el repte de dissenyar el futur model lingüístic de l’escola catalana.

Recordo aquells anys de transició i de traspassos de competències educatives amb una ebullició permanent del debat sobre la llengua i el model d’ensenyament. Hi havia sectors que inicialment plantejaven la possibilitat d’un model bilingüe, amb escoles en català i escoles en castellà, a l’estil del que passa al País Basc, però al final va pesar més el model d’immersió lingüística i, al meu entendre, va ser un gran encert.

El que va decantar la balança cap a aquest model, no va ser l’evident voluntat política identitària dels governs Pujol, sinó el fet que s’hi sumés la voluntat explícita de les classes treballadores, amb una gran majoria castellanoparlant provinent de les migracions interiors dels anys seixanta que, una i altra vegada, a través dels sindicats de classe, les associacions veïnals i el Partit, -entengui’s PSUC-, reclamaven pels seus fills i filles les mateixes possibilitats d’ascensor social que qualsevol, i entenien que, fent del català la llengua escolar comuna, facilitaven la construcció d’una única Catalunya per a tothom, -Catalunya un sol poble-, que hagués estat molt més complicat amb un model bilingüe per l’evident segregació social que comportava si es construïen comunitats lingüístiques diferenciades.

Ningú tenia por que es perdessin els orígens ni la llengua materna. Ningú. I ningú va tenir por durant la següent desena d’anys perquè es demostrava que els resultats lingüístics dels nostres alumnes en castellà eren equiparables als d’altres comunitats espanyoles monolingües. I el més valuós de tot plegat, va ser l’evident contribució de la immersió per evitar la segregació escolar i la cohesió social.

Només quan els polítics sense escrúpols, com l’Alejo Vidal Cuadras, decideixen crear un problema allà on ja hi havia una solució, es comença a parlar de dificultats en l’ensenyament del castellà a Catalunya.

Segurament ell i els polítics del PP que el seguiren també coneixien les teories del relativisme cultural i volien utilitzar la llengua per uniformitzar Espanya amb aquella idea d’imperialisme castís que encara no s’han tret de sobre.

Segurament el ministre Wert estava posant-les en pràctica quan va començar a “espanyolitzar” catalanets.

Segurament Ciutadans ha trobat una bicoca fent seves les tesis lingüístiques del PP i fent-les servir com a arma política per guanyar vots a partir de la contraposició d’identitats, encara que això trenqui la unitat social del país.

Tots saben del poder de la llengua per configurar socialment un país. Estic segur que, a més, saben que en una societat amb moltes identitats compartides com la nostra, els equilibris són fràgils i delicats. Per això els hi atribueixo un punt de maldat. El contrari seria un excés d’estultícia.

I, per uns i altres, la immersió ha estat utilitzada com el gresol d’on neixen tots els mals, amb un exercici d’irresponsabilitat permanent. Inclús avui, que amb més de noranta llengües parlades a les escoles catalanes, ningú amb dos dits de front pot imaginar-se que cadascú pugui fer l’aprenentatge inicial amb la seva llengua materna, a menys que decidim prescindir de tota aquesta diversitat. Avui, el procés de tenir una llengua vehicular que sigui el vincle de comunicació comú, no només no és uniformitzar sinó dotar d’una eina sintàctica potent que facilita l’anàlisi de la pròpia llengua i esdevé gairebé imprescindible.

Però els hi hem deixat el camp adobat per exorcitzar els seus fantasmes perquè ara juguen a arrasar. Quan a l’octubre passat els processistes s’ho van jugar tot a una carta sobrevalorant les pròpies forces i subestimant les del govern de l’estat, potser havien de calcular que tenim molt a perdre i que un dels perills de perdre sense cap acord és que el que guanya s’ho vulgui emportar tot.

Sembla que no s’hagin adonat de la fragilitat amb la que els mecanismes lingüístics configuren les relacions socials del país i la importància essencial de la llengua per garantir la cohesió i no fer més trencadissa. No serà mantenint l’èpica d’opereta, encara que sigui des de Waterloo o des de Ginebra, sinó governant, com podrem aturar el cop i recomençar.

Hi ha irresponsabilitats que són molt compartides.