dissabte, 23 de març de 2019

L'estratègia de l'inútil

No em negareu que el principal objectiu de la política és ser útil a la gent, al col·lectiu. Cadascú amb els seus paràmetres d’interpretació del món i de la realitat, que poden ser molt diferents i sovint contrastats, però útils al cap i a la fi, com a mínim per a aquelles persones a les que se suposa que pretens representar. Dit d’una altra manera, si el que fas quan et dediques a la política no és útil, dedica’t a fer esclops.

Si apliquéssim aquest principi a la realitat tindríem tanta abundància d’esclops que no sabríem què fer-ne.

Mireu, deixeu-me ser dolent: Aznar va ser útil a la gent. A una determinada gent. Va saber fer un treball metòdic i conscient per desmantellar una bona part de l’estat del mig-estar que teníem a Espanya per afavorir el domini social dels sectors que acaparen el capital, afeblint la contestació, la rèplica o la dissidència de tota la resta del país. Don Mariano, en canvi, va claudicar. Va començar en aquesta línia, però aviat se’l van treure de sobre el sector dels poderosos perquè va deixar de ser-los útil. Expliqueu-me, si no, l’ascens de Ciutadans partint de res.

Pujol també va ser útil a un grup molt nombrós de catalanets que van confiar en el seny del peix al cove i que van endevinar que a Catalunya la burgesia gris del franquisme podia ser el pal de paller d’una reconstrucció econòmica feta en nom d’un catalanisme conservador i amable. Com a contrapartida, van acceptar de grat el creixement d’una xarxa clientelar geogràficament molt estesa que marcava una hegemonia social basada en la tradició, els costums i l’aparença de modernitat, i que va permetre al clan omplir-se les butxaques amb tranquil·litat. L’astut Mas, en canvi, va fer figa. Intentant tapar la pudor i els esquitxos de l’herència, va voler ser Moisès en el pas del Mar Roig i es va quedar només en la inflamació popular d’abans de passar-lo, que encara dura. Naturalment, va deixar de ser útil a ningú i va anar a parar a l’aigua.

Només he parlat de la dreta governant, però és de justícia dir que contra aquestes polítiques conservadores d’aquests governants, hi ha hagut personatges de pedra picada que s’han dedicat a la política des de la perspectiva d’esquerres i que han aconseguit avenços socials importants, tot i haver-se de confrontar al tsunami conservador generalitzat que patim des de fa temps. No em feu dir noms, però a poc que hi penseu de polítics útils de l’esquerra us en sortiran uns quants.

Uns i altres, lamentablement, han desaparegut de l’escena política del país. Avui dia, salvant una llista d’excepcions que tinc al cap i no diré,  la collita de polítics –i polítiques-, que no són útils a qui haurien de representar, és aclaparadora, i la profunditat del desgovern que això provoca, a Espanya i a Catalunya, està començant a afectar l’estructura de les institucions democràtiques, permet l’aparició de mesures populistes, profundament volàtils, i facilita l’ascens d’unes dretes radicals, que estan avançant pas a pas en la construcció d’una hegemonia de pensament social perillosíssim.

Prefereixo mil vegades la tan desprestigiada política que es va fer a la transició que la liquiditat estúpida d’algunes propostes i d’algunes mesures que tendeixen a inflamar l’esperit dels propis però que no permeten avançar ni un centímetre en cap direcció. És a dir, que no serveixen per res.

Deixeu-me posar un exemple recent de la llarga llista d’inutilitats polítiques perpetrades els darrers temps, tant a Catalunya com a Espanya: Digueu-me si no és profundament inútil l’afer dels llaços grocs als edificis institucionals durant la campanya. Digueu-me si no és profundament inútil que Ciutadans encengui la metxa i que l’honorable, -amb la seva característica ceguesa pràctica-, munti el pollastre que ha muntat. És profundament inútil, no serveix a ningú per res però té, tristament, una llarga corrua de fidels.

Insisteixo que només és un exemple i que tristament en trobaríem molts els darrers temps a banda i banda de tota la pell de brau d’allò que en podríem dir l’estratègia de l’inútil. Allò que en català en diem fer molta fressa i poca endreça.

És urgent confrontar l’estratègia del pragmatisme en política a l’estratègia d’allò que és inútil. Perquè actuant amb pragmatisme avances poc, però actuant pendent del relat i del simbolisme no només no avances res, sinó que et quedes enrere i vas allunyant cada vegada més gent cansada de tant d’inútil dedicat a la política.

Cal, inexorablement, canviar de protagonistes.

dijous, 13 de desembre de 2018

¡La calle es mía!


Jo no sé si els que van començar a popularitzar el crit “els carrers seran sempre nostres” com a resposta a la intolerància i a les actituds feixistes de determinats grups radicals sabien que l’origen de tan curiós eslògan es troba precisament en una tristament famosa frase d’un intolerant i un feixista com en Fraga Iribarne, quan essent ministre de governació a la dictadura i responsable d’actuacions policials que van tenir com a conseqüència la mort de joves manifestants va dir allò de “la calle es mía”.

Certament, ni que només fos per una casualitat en la coincidència, crec que és una mala frase encara que hagi fet fortuna. La prova que ha anat fent fortuna està en les seqüeles que apareixen amb absoluta facilitat com “els mossos seran sempre nostres” –vist el que es veu i com es tracta el cos policial, aquesta frase ja deu haver caducat-, o “les escoles seran sempre nostres”, o “l’escudella de Nadal serà sempre nostra”.

Tant li fot el que serà nostre. L’important pel que ho diu és que ho sigui, de nostre. I aquí està la gravetat del tema; no de la frase, sinó d’allò que pensa aquell qui la diu, o de qui la diu sense pensar.


Perquè tal com està la situació política al país no ens podem permetre persones que pensin això ni persones que actuïn sense pensar, tot i que l’exemple paradigmàtic de totes dues nefastes maneres de ser i de fer es concentrin en el qui hauria de donar exemple d’actuació com és el president del país.

Penso que hi ha dos motius essencials per rebutjar aquesta frase i les seves seqüeles. El primer, perquè indicar i reivindicar un sentit de propietat per un espai públic no només és un contrasentit, -si és privat no és públic-, sinó que contradiu l’esperit democràtic i social, és a dir republicà, de poder compartir aquests espais amb tot el conjunt de diversitats i colors d’una societat avançada. Reclamar un espai públic com a teu és, essencialment, intolerant.

El segon motiu és perquè reclamar els carrers, o les carreteres, o les escoles, o el que sigui com a nostre, així, en plural, indica necessàriament un “nosaltres” i un “vosaltres”. I aquest element és molt perillós perquè pot desestabilitzar qualsevol grup social. Pensar socialment en termes d’uns i altres és només una espurna, però és l’origen de la flama de la divisió en blocs que portada a l’extrem pot arribar a un trencament social amb conseqüències imprevisibles.

Tots els totalitarismes comencen per exagerar aquesta espurna de la divisió entre “vosaltres i nosaltres”. I en temps on a l’ultradreta li costa poc guanyar adeptes amb el populisme fàcil, hauríem de ser molt curosos en les nostres accions, en les nostres expressions i, potser, perquè no?, valorar si la defensa de les nostres idees no ens porta a actuacions primàries que poden esdevenir irresponsables perquè sense adonar-nos-en, -o no-, podem estar fent servir les mateixes eines que aquesta ultradreta que rebutgem, amb la qual cosa els hi estem regalant el primer avantatge a la batalla que necessàriament hauríem de guanyar.

Per això són tan irresponsables les darreres actuacions del senyor Torra, amb la patinada sideral de la via eslovena i amb la patètica i adolescent desautorització dels mossos, perquè parteixen d’un concepte patrimonial del país per part del “nosaltres” que ell defensa i que el fa un personatge a qui li va enormement balder el vestit de la presidència per a tothom.

Per això són també tan contraproduents les actuacions de grups incontrolats als carrers i a les carreteres, perquè també comparteixen aquest concepte de patrimonialització particular de l’espai públic.

En temps convulsos cal serenitat i projecte, cosa que no té ni l’actual govern ni els que actuen pel seu compte.

Sigui quina sigui la ideologia que cadascú bonament defensa i la utopia de país que tingui al cap, és urgent i necessari treballar per un projecte de país compartit que pugui ser acceptat, o com a mínim reconegut, per aquell que pensa diferent que tu. I per arribar-hi és imprescindible actuar amb total serenitat i sense rastre d’intolerància.

Fins que no fem aquest pas estem perduts. Avui no necessitem ni herois, ni visionaris. Totes les atzagaiades que fem ara d’un signe o d’un altre, resten. I cada dia que passa estem donant més arguments als intolerants.

divendres, 9 de novembre de 2018

La vella xiruca i el règim del 78


Em va fer molta pena, una pena terrible, veure per internet el que se suposa que hauria de ser el meu president fent el passerell amb una colla de gent cantant “l’hora dels adéus”.

El ridícul al que aquesta persona,  i tota la camarilla  que l’anima, està portant les institucions democràtiques que van sortir després de la dictadura no és només una suma d’actes d’inconsciència per banalització, -un darrere l’altre-, sinó que és una falta de respecte imperdonable cap a tota una generació que es va deixar la pell per recuperar aquestes institucions.

He cantat moltes vegades l’hora dels adéus. Com molta gent de la meva generació. Hem anat moltes vegades de colònies, amb amics, amb familiars i amb alumnes. Hem fet focs de camp, -quan encara es podia fer foc-, cantant cançons i parlant del país; hem ballat sardanes i hem begut ratafia. I hem pujat moltes muntanyes del nostre país. Sí. Tot això ho he fet i estic molt content d’haver-ho fet. Com molta altra gent. Però avui dia substituir el bon govern pel costumari català és d’una neciesa extraordinària.

En una època on parlar obertament era delicte, la societat va trobar eufemismes. Allò que en dèiem “la vella xiruca” va impregnar durant molts anys un cert associacionisme que, sense esperar militàncies, podia trencar el silenci de formigó entre la gent que s’hi acostava. Era òbviament naïf, molt naïf. Però va ser una vàlvula d’escapament imprescindible per molta gent corrent mentre se’ns amagaven les detencions, les pallisses, les tortures i alguna mort a comissaria d’aquelles persones valentes que mai no es van resignar al feixisme i van intentar obrir-hi escletxes en el món obrer, en el món universitari o en el món veïnal.

Perquè allò sí que era feixisme. Feixisme d’estat. Sap greu haver-ho de recordar avui dia que es generalitza aquesta paraula i es compara, per estupidesa o per desconeixement, la situació actual amb aquell trist i lamentable passat.

Certament en Franco va morir al llit i no hi va haver revolució que tallés amb el passat. Però la tímida democràcia que va sorgir el 78 és la que va permetre consolidar drets socials i institucions polítiques que al llarg dels anys han creat generacions senceres que es poden permetre criticar el passat per superar-lo. Com ha de ser. Però que hauria de ser sense oblits ni tergiversacions estèrils de la memòria col·lectiva.

Mai ens podríem perdonar començar de nou sobre terra cremada sense tenir en compte aquest passat i bandejant les conquestes democràtiques que fa quaranta anys van ser imprescindibles. Mai es construeix sobre el no res i mai és positiu no aprendre dels errors passats per construir el futur aprofitant els encerts.

Al 78 vam poder substituir els eufemismes de la vella xiruca per l’expressió obertament lliure d’una societat democràtica. Em produeix autèntica basarda veure com hi ha gent que banalitza l’acció política i perverteix les institucions catalanes per uns nous eufemismes quaranta anys després. Jo no vull tornar a fer el camí a l’inrevés.

dimecres, 5 de setembre de 2018

En Llarena deu ser de la cup… com a mínim


Pel que jo conec, si alguna cosa caracteritza els moviments polítics com el que representa la cup, -deixant de banda la utilització del femení genèric per comptes del masculí-, és el que en podríem dir “nihilisme màgic” que consisteix en arribar al no-res volent-ho tot, encara que el tot sigui un cúmul de desitjos benintencionats sense cap fonament pragmàtic. Qui ho vol tot no en té prou amb cap engruna, encara que de vegades acumular engrunes sigui l’únic recurs per tenir pa. Això, naturalment, des d’una perspectiva abrandadament radical i d’esquerres.

Aquesta filosofia pot estar hàbilment utilitzada pels defensors de canviar-ho tot perquè res canviï, que és un dels clàssics del conservadorisme a tot el món. Moviments conservadors de tots els colors han fet grans esforços per presentar-se com a promotors dels canvis socials més extrems, -i per això enormement engrescadors-, coneixedors que, des de la seva impossibilitat de realització immediata, els consolida en la seva posició de poder, ja sigui mediàtic, econòmic o polític, que de tot hi ha hagut. Tenim exemples recents i, lamentablement, sembla que estan creant tendència.

És en aquesta tessitura on podríem inscriure el moviment puigdemontista que, desafiant la realitat, i empesos per la situació en què es troben, han evolucionat des del processisme radical cap aquest nihilisme màgic que tan ens engresca perquè ens promet el cel sense exigir-nos a canvi res més que paraules i gestos simbòlics: llaços, creus, incendis a les xarxes i performances d’aniversari per cobrir la nostra quota de consciència solidària. Mentrestant, la gent que està tancada a la presó ho segueix estant i no fem cap moviment pràctic perquè ho deixi d’estar. Cap. Perquè no ens enganyem: si el moviment groc va sorgir inicialment per denunciar la situació dels polítics empresonats, a hores d’ara ja només és útil per incomodar els que no creuen que s’hagi de denunciar.

Jo sí que crec que hauria de canviar la situació dels empresonats, perquè em crec les desenes de juristes de prestigi que consideren que, amb la llei espanyola a la mà, l’acusació de rebel·lió no s’aguanta i, per tant, l’empresonament preventiu, tal com està plantejat, tampoc.

Naturalment, quan la maquinària jurídica està en marxa, ni els llacets ni les creuetes serveixen per res. Sí que serviria una defensa rigorosa de la llei i una voluntat política negociadora per trobar solucions, torpedinada permanentment pels –permeteu-me que segueixi insistint en el meu concepte-, defensors del nihilisme màgic, entre els quals, lamentablement, es troba també el president del país.

I aquí és on cal analitzar el paper del jutge Llarena en tot l’afer. Podia haver fet una instrucció que no fos, diguem-ne, tan creativa, tan forçant el text legal, tant buscant obstinadament l’empresonament. Fins i tot podria haver estat igual de creativa sense empresonament preventiu. Aquesta ha estat una decisió exclusiva del jutge instructor i per això, com que no em crec la subjectivitat,  li atribueixo intencionalitat. Qualsevol diria, pels resultats de la seva instrucció, que pertany clandestinament a una cèl·lula alliberada de les més radicals perquè aquesta estratègia només ha afavorit políticament als obstinats del nihilisme màgic. Ni als partits espanyols, ni a l’estat, ni als partits que tenen gent a la presó, ni òbviament a Catalunya ens ha anat bé. Només a aquells d’un costat i de l’altre que defensen que quan més radicalitzada estigui la situació, poden obtenir millor els seus objectius polítics.

Naturalment, sense l’empresonament no només no existiria un país de groc, sinó que no existiria el puigdemontisme. És més, el procesisme radical estaria esgotat en la seva pròpia inconsistència i probablement l’independentisme buscaria vies racionals per seguir defensant la seva idea i treballant-hi.

Però ara tenim el que tenim i mentre tinguem gent empresonada només hi haurà diàleg de sords. Caldria que el flamant govern Sánchez en prengués bona nota perquè no en tindrà prou amb aspirines.

I a Catalunya caldria que tots prenguéssim bona nota de l’actuació política de cadascú més enllà del que pensem sobre la independència, sobre l’autogovern o sobre el país, perquè no totes les opcions polítiques fan el que poden ni per revertir la situació dels presos, ni per evitar el creixement de la crispació social, ni tan sols per aconseguir els objectius polítics que proclamen.

Mireu, sempre m’han dit que per conèixer els instigadors d’un fet cal mirar a qui beneficien els resultats d’aquest fet.  A qui beneficia la radicalització verbal ? A qui beneficia l’enquistament de la situació actual de cara a les properes eleccions? Pensem-hi un moment.

A Catalunya, sigui autonomia, república o principat, segur que no.

divendres, 27 de juliol de 2018

Populismes i cabdills


El tercer cap de setmana del juliol del 2018 passarà als anals polítics com el de la consolidació del populisme a casa nostra. Ja hem tingut molts i tristos exemples en els darrers temps dels que defensen substituir les accions polítiques dels partits o de les institucions per fer “allò que diu el poble” que, en boca de segons qui, és l’eufemisme que s’utilitza per acabar fent el que et dóna la gana sense control perquè per això tu ets el que més frases radicals i demagogues saps dir per engrescar el personal, que porta molts anys emprenyat de tanta merda com hi ha.
Però el cap de setmana passat és especialment assenyalat al santoral polític perquè posa al cim del principal partit de la dreta espanyola un vailet amb cultura comprada i somriure profiden com a principals valors, i amb el rescat de la naftalina de quatre frases prestades dels abueletes del movimiento com a principal ideologia. I la coincidència astral fa que la dreta catalana hagi decidit també posar-se en mans del més famós fill de pastissers gironins, donada la seva habilitat per prometre-ho tot amb potents invents i mentides pietoses, no aconseguir res, però seguir-ho prometent tot mentre va liquidant i enemistant-se amb els propis i els companys de viatge que li tossen a l’orella.

A cap dels dos se’ls coneix ideologia contrastada més enllà del seu “leit motiv”. Però no els cal: mouen passions entre molta gent perquè han estat capaços de vendre fe i esperança. Gens de caritat. I perquè enfilats a l’altar on els han posat els seus fidels dictaminen i dictaminaran el que està bé i el que està malament. Reducció profunda de l’acte polític com han fet tants i tants altres timoners del poble al llarg de la història, sovint d’infausta memòria.
Trist país el nostre on s’ha deixat de fer política i s’ha substituït el pensament polític pel pensament moral, perquè això porta com a conseqüència substituir els actes polítics per actes morals. De la mateixa manera que la política és essencialment complexa, amb matisos, amb grisos i amb colors, la moral és només dicotòmica: això està bé o està malament; pot estar molt bé o molt malament, però no té la diversitat  cromàtica de les coses que no tenen perquè estar ni bé ni malament o que de vegades estan bé i altres malament i que, en el fons, són la immensa majoria de les coses que ens passen a la vida.
Naturalment els actes basats en la moral necessiten un codi interpretatiu que cohesioni i identifiqui un grup humà. I per dictar un codi moral es necessita qui el dicti. Un líder. Un cabdill. Un messies. Un predicador. Un dictador. Digueu-li com vulgueu, que el que en surti mai podrà ser un fruit col·lectiu i, per tant, democràtic, perquè, una vegada més, tot allò que és col·lectiu introduiria diversitat i clarobscurs i deixaria de ser estrictament moral. Aquí és on els populistes de tots els signes es mouen com el peix a l’aigua. Els nostres, també.
I com que la moral és tan binària, aquests codis poden ser altament contraposats: el que per un grup humà és bo, per un altre és exactament dolent. És el problema de la falta de matisos i és el caldo de cultiu utilitzat mecànicament els darrers anys que els ha permès retroalimentar-se perquè no poden viure l’un sense l’altre. El pensament moral creix sempre amb la confrontació amb un altre pensament moral diferent. I facilita la vida als adeptes perquè no han de pensar: ja tenen un codi; i facilita les seves relacions perquè no cal ser assertiu ni empàtic; només s’han de plantejar si tu ets dels meus o ets dels altres.
Això és probablement el més greu que ens està passant com a país perquè ens limita el pensament, ens encotilla les accions i ens parteix permanentment entre bons i dolents segons els dictats de qui valora el que està bé i el que no ho està.
Potser la causa llunyana d’arribar fins aquest nivell d’alienació el devem a l’herència dels molts anys de fèrria submissió a la moral catòlica del nostre país. Però, com que aquests impulsos substitutius de les organitzacions pel “movimentisme”, -clau de volta dels populismes-, apareixen a tot arreu de la vella i de la nova Europa, més aviat penso que el que està triomfant sense saber-ho, són les teories de Nietzsche quan reinterpreta la doctrina de Zaratustra sobre la moral, el bé i el mal, i aposta per superar el nihilisme de l’home, les religions, la il·lustració, l’igualitarisme, amb la voluntat de poder, la creació del superhome i l’etern retorn.
Mama, por. Aquest populisme porta, indefectiblement, al cabdillisme.
No estem, doncs, d’enhorabona, des d’aquell infaust dissabte. Per més que tothom, a dreta i esquerra, utilitzi eines populistes amb l’excusa que decideixi la gent, el populisme no és democràcia. La clau no és que decideixi la gent sinó “què” decideix i “com” ho decideix.
Aquesta és la qüestió clau. Aquí ens han volgut fer creure que fem coses que no fem, que tindrem coses que no tindrem i que serem el que no serem. Un bon cabdill populista com el que tenim pot guanyar unes votacions i això no el fa més democràtic si enganya en el què i modifica el com.
Però per adonar-se d’això cal pensar lliurement, argumentar amb propietat i escoltar la diversitat, i aquestes qualitats el virus del populisme fa temps que les ha aparcat.
Pobre país meu. Als dissidents només ens queda seguir predicant en el desert.

dimecres, 13 de juny de 2018

Una finestra d’oportunitat pel sentit comú

El punyetero Jordi Pujol ho va fer molt bé. Se li ha de reconèixer. Va entrar en política amb voluntat de corredor de fons però va aprofitar el primer cop de vent com un velocista. Contra tot pronòstic, quan les esquerres que s’havien partit la cara durant la llarga nit del franquisme semblava que podrien governar Catalunya després d’en Tarradellas, guanya ajustadament les eleccions i aconsegueix el govern que li permet construir al llarg dels anys la Catalunya conservadora amb ànima caritativa i discurs d’esquerres que tots coneixem i que des d’aleshores encara no hem superat.

I encara ho fa millor quan aconsegueix sortir-se’n de l’estafa de Banca Catalana. En aquell moment fa un tomb: per salvar el cul estableix un vincle de no agressió amb el recentment totpoderós govern González i engega el perillós procés d’identificació patriòtica de Catalunya amb un “nosaltres” d’interpretació pròpia que, amb molta cura, peça a peça, comença a construir amb elements tan imprescindibles com la creació i control de TV3. I com que qualsevol construcció d’identitat col·lectiva basada en un lideratge personal beu de les fonts culturals del líder, ens surt una barreja de l’èpica d’uns suposats orígens carolingis, de la mística dels kibutz, i del nacionalisme alemany més wagnerià.

Tot això passava mentre el president posava la mirada llunyana cap als cims nevats del Canigó i la Pica d’Estats però tancava fortament els ulls a les conxorxes que feien alguns dels seus fills i els dirigents polítics posats a dit per ell mateix amb una bona part del noble empresariat català per aprofitar-se del diner públic. És a dir, de la butxaca dels catalans.

Per tant, permeteu-me que digui que aquest sentiment victimista que tenim de poble escollit i sempre maltractat no ve de tant lluny com ens sembla i, a part de la mística i de l’èpica, ha servit, de manera indirecta o directa, a uns objectius clarament pecuniaris dels qui controlaven l’aparell.

És més, si fóssim capaços de mirar-ho fredament, veuríem que ni som un poble més escollit que d’altres, ni més maltractat que d’altres. Tenim grans valors col·lectius, però justament si en podem destacar algun històricament és l’enorme pluralitat d’aquesta societat que sempre l’ha fet sortir-se’n de les situacions difícils i complexes per la lluita i pel treball de la gent.

Contràriament als seus successors, en Pujol era un líder polític astut, que controlava els temps i els moments de la política. Que havia fet sempre passos amb mirada llarga, sense cap “tenim pressa” ni “som a tocar” fins que es va autodestruir amb el testament de l’avi Florenci. Una espècie en extinció, vaja, com ha demostrat a bastament la mediocritat dels seus hereus polítics que són els que ens han portat fins on som.

I intueixo que és justament aquesta mediocritat la que empeny Mas a fer el salt de poble escollit a poble que té drets inalienables perquè se’ls ha guanyat a pols, -o el que seria sociològicament equivalent: el pas del català emprenyat al català indepe-, i a Puigdemont a fer el salt al buit i considerar obertament que Espanya, Europa i el món sencer no fan amb nosaltres el que ens pertoca com a poble, que correspondria sociològicament al pas del català indepe al minyó escolta que estima el groc.

No vull valorar aquí amb quins interessos s’han fet aquestes salts, però s’han fet. I si escoltem les declaracions de conselleres i de dirigents del darrer govern veurem que s’han fet no amb astúcia sinó amb engany. Amb intenció d’enganyar, que és més greu.

El més lamentable de tot, però, és que quan poses en marxa la maquinària de les identitats i exaltes els sentiments, els petits enganys es multipliquen i es fan grans, i acaben per convertir-se de manera descontrolada en un mastodòntic autoengany col·lectiu, que és en el que s’ha convertit l’acció política dels darrers anys.

Tenim un poble il·lusionat i enganyat, a qui no només se li ha aixecat la camisa sinó que se li ha fet pagar la crisi perquè els que eren rics són més rics, els que eren pobres les estan passant més canutes que mai i la classe mitjana està en seriós perill d’extinció. És a dir, més enllà d’alguna immolació col·lectiva a l’estil bonzo per posar un punt èpic a la tragèdia, la majoria dels autoenganyats haurien de tenir com a mínim la sensació de ser cornuts i pagar el beure.

Sé que no passarà, perquè com he intentat explicar, ja fa molts anys que s’ha anat substituint sistemàticament l’acció política pel realisme màgic i aquesta tendència és tan addictiva que difícilment alguns es podran treure el mono fàcilment.

Però ves per on, l’Espanya irreformable ens ha donat una sorpresa i en una setmana ha capgirat el mapa polític del país. El tancredisme de Rajoy ha donat pas a l’atreviment inconscient de Sánchez i ha obert, a la meva manera d’entendre, una finestra d’oportunitat pel sentit comú.

No és per una qüestió de més o menys confiança en el nou govern, -que a aquestes alçades les confiances són escasses-, sinó per dues observacions essencials: la primera, que Sánchez no té temps per consolidar-se ni tampoc té deutes entre els seus, i això li pot permetre atrevir-se a proposar canvis que altres no voldrien ni podrien. La segona, que en el panorama polític espanyol i català no queda cap dirigent que hagi de justificar davant dels seus perquè no compleix les promeses trapasseres que havia fet. Aquesta doble situació podria permetre deixar de competir per veure qui la fa més grossa i intentar exercir una competitivitat col·laborativa que, encara que sembli un oxímoron, és una manera diferent de construir.

Parlo només d’una finestra d’oportunitat. Un cop de vent la pot obrir del tot o la pot tornar a tancar. El paper que poden i haurien de jugar les esquerres en aquest nou escenari, des de les més radicals a les més moderades, podria transformar el país encetant una dinàmica de canvi que impulsi polítiques socials des del sentit comú o podria abandonar-lo novament en mans de la dreta.

Seria una greu irresponsabilitat deixar que ens tanquin la finestra i tornar a convertir l’oportunitat en un desengany.  

divendres, 27 d’abril de 2018

Tenim els polítics que ens mereixem

La irresponsabilitat permanent que una bona part de la classe política catalana ha mantingut per situar en l’actual estat de degradació el país, només és comparable a la irresponsabilitat que ha exercit un bon gruix de la classe política espanyola per situar també Espanya en un estat de descomposició institucional com fa temps que no vèiem.

Un pot pensar que la ignomínia s’ha produït per deixadesa o, simplement, per incompetència d’uns i altres. Sense descartar aquestes dues lamentables qualitats de molts dels nostres representants, per mi hi ha una clara actuació de solidaritat de classe. Entengui’s aquí econòmica i social. És a dir, transformant la frase recurrent: no hi ha res que s’assembli més a un espanyol de dretes que un català de dretes. I així anem. La salvaguarda dels interessos de classe de les mal anomenades tres-centes famílies és equivalent a la salvaguarda dels interessos de classe dels hereus d’aquells que es van enriquir immoralment a la postguerra. Exactament el mateix interès i sempre tota la col·laboració encara que aparentment s’esgarrapin.


Per ells, la crisi ha estat el manà perquè, utilitzada com a xantatge, ha permès dilapidar les conquestes socials que, -a correcuita i sempre massa tard-, van anar aconseguint els moviments socials de veritat -sindicats, associacions veïnals, escolars, entitats civils-, després de la mort del dictador i que actuaven de contenció de la voracitat del capital.

I el detonant que han aprofitat de manera extraordinària ha estat el conflicte territorial a Catalunya que ha alimentat exponencialment els seus interessos utilitzant els recursos èpics, místics, emocionals, però cap de dialèctic, excepte el de la confrontació identitària. Confrontació que els ha estat altament productiva, d’altra banda, perquè mentre l’aparença és de picabaralla dialèctica, a l’hora de legislar, en economia o en drets socials, s’han donat i se segueixen donant la mà. No en va els elements repressius utilitzats per l’estat contra el processisme van ser aprovats en el seu moment i sovint presentats per les dretes catalanes en el congrés dels diputats.

És molt trist, en tot aquest procés d’estigmatització de la política i, en conseqüència, la pèrdua de control polític sobre l’economia i els elements essencials de producció i de benestar de la ciutadania, l’oblit de classe de moltes esquerres. Posar la pàtria per davant del pa sempre ha estat un mal negoci per la gent senzilla. I substituir l’ètica per l’estètica un mal negoci per tothom. I res no s’entendria de la situació actual sense la col·laboració per acció o per omissió d’aquesta anomenada esquerra que tant ha sintonitzat amb la dreta i l’ha deixat fer mentre proclamava als quatre vents la seva puresa intel·lectual.

El més trist, però, i el que costa més de veure, és que la culpa de tot plegat la tenim nosaltres. Sí, sí. Tu i jo i el meu veí i el teu parent. Els polítics no són mala gent de "per se" ni s’hi tornen quan entren a la política. Són, senzillament, la imatge i el reflex del que nosaltres som i fem en la vida quotidiana. Pensem un moment: seria possible el nivell de corrupció sistèmica al que s’ha arribat a Catalunya i a Espanya sense un consentiment tàcit d’una manera de funcionar quotidiana? Serien possibles els nivells de frau fiscal a gran escala sense les misèries del frau a petita escala consentits per tothom? Hagués estat possible la bombolla immobiliària i el comportament dels bancs si tot aquell que podia no hagués apostat pel totxo amb entusiasme? Serien possibles les mentides sistèmiques del procés i el contraprocés sense la fe cega de milers de persones?. I sense la fidelitat i la creença que els mitjans de comunicació propis no t’enganyen mai?

Com a polític que fa quatre dies que ha deixat la política l’únic que vull dir, doncs, és que no cal situar la culpa d’allò que ens passa sempre en l’altre perquè tenim exactament els polítics que ens mereixem. No només els que hem votat o hem deixat que altres votessin, sinó aquells als qui hem permès que fessin amb la vida pública allò que nosaltres sovint fem en la vida privada.

L’esperança, però, rau en el mateix defecte: el dia que reconeguem la nostra pròpia imperfecció i responsabilitat com a societat, estarem en el camí adequat per començar a canviar les coses.