dimarts, 23 de desembre de 2014

#ComissióPujol. Mena: els silencis que parlen

José María Mena ha vingut per vigílies de Nadal a la comissió Pujol. Ell va ser el fiscal a qui, juntament amb Carlos Jiménez Villarejo, li va tocar portar la instrucció del cas Banca Catalana. Un banc que havia de ser la institució econòmica que donés suport al projecte de país que tenia al cap Jordi Pujol. Aquest, com a banquer, va ser maldestre, molt maldestre; tant, que va provocar junt amb els consellers que dirigien l’entitat un forat de prop de 200.000 milions de pessetes que es van haver de pagar en bona part amb diner públic i en bona part amb la liquidació del banc a compte de les pèrdues i la ruïna de molts dels seus accionistes. Quan els fiscals van començar a gratar van anar descobrint una muntanya d’irregularitats, -i no només mala gestió-, que havien portat a aquesta situació, fins al punt que van proposar el processament de gairebé tots els dirigents, inclòs el que aleshores ja era president de la Generalitat.

Però la política té cops amagats i, ves per on, els magistrats de l’Audiència Provincial que haurien d’haver jutjat el cas van decidir que no s’havia d’obrir judici oral tot i que en cap moment van desautoritzar l’extens i detallat treball que havien fet els fiscals.

El que era una investigació judicial contra uns banquers tramposos es va convertir per l’art del messianisme tan conegut a casa nostra en un atac contra Catalunya; i la fauna, convenientment esverada, va arribar a envair el Parlament en defensa del nou líder que va proclamar pocs dies després que de moral i d’ètica a partir d’aquell moment en parlaríem “nosaltres”. N’han estat parlant molts anys, unes quantes detencions després, unes quantes dimissions de consellers després, alguna condemna de càrrecs després, uns quants enriquiments sobtats després, quaranta-dos casos coneguts després, fins arribar a l’exemplificació de la moral d’estafar la hisenda pública amb una suposada herència a Andorra no declarada.

Fins aquí els fets coneguts mai acceptats. Mai cap acte de contrició com correspondria a uns bons catòlics practicants.

El senyor Mena va avisar que tenia desmemòria per l’edat.  Però va anar dient on podríem trobar les dades en la seva llarga instrucció del cas. En Mena no va donar xifres ni dades, però aquest silenci matemàtic el va suplir amb una autèntica oratòria d’insinuacions precises. I el desplegament de la ironia va arribar a un cert clímax en resposta a la barroera acusació de la representant de CIU a la comissió de què, en el fons, ell, en la seva carrera, no havia guanyat mai cap cas important. “A mi com a jutge m’ha tocat sempre estar en el bàndol dels perdedors i espero poder-ho estar fins el final”. Apa, té. Muts i a la gàbia.

Mena va ser antifranquista en el franquisme i el franquisme el va enviar a Catalunya com a càstig, -va dir-, però des d’aleshores no se n’ha mogut, “i no me’n mouré perquè aquesta és també la meva terra, i la de les meves filles i la dels meus néts. Jo sóc català perquè he decidit ser-ho. N’hi ha que només són catalans perquè hi han nascut”.

Tot i això, alguns “bons catalans”, durant els fets de Banca Catalana, no van parar de trucar-lo a casa per les nits, d’amenaçar-lo, d’insultar-lo i, fins i tot, algun boig, de disparar-li amb una escopeta de cacera. Tot perquè no havia acceptat posar-se la barretina que marcava el nostre aiatol·là de la moral casolana. “No hi ha pressions polítiques als jutges. Hi ha renúncies, submissió o covardies, però els jutges i els fiscals tenen capacitat per decidir sense influències polítiques.”

En fi, que vam aprendre. Molt. Que no va dir tot el que pensava, sabia o recordava, però sí que van quedar clares algunes coses:
“Que la crisi de Banca Catalana era d’unes dimensions imparables i que no es podia evitar... Que és evident que hi va haver un buidament patrimonial de l’entitat de forma dolosa... Que no existeix cap veritat judicial declarada sobre el cas i que mai ningú no ha negat els fets perquè els magistrats només van al·legar absència de tipicitat... Que hi havia evidències de consciència clara per part dels directius de què es buidava l’entitat... Que hi havia evidències de l’alienació d’accions de Banca Catalana en els dies immediatament anteriors a la intervenció... Que hi havia evidències de costos injustificats, de complements de sou injustificats i de crèdits ficticis.”

Traduït perquè ens entenguem i en resposta a algunes preguntes que li vaig fer: Queda clar que els fiscals perseguien actituds poc honorables d’uns mals banquers i en van trobar fent una investigació exhaustiva que ningú ha discutit i que els magistrats van rebutjar perquè van decidir que no podien considerar-la delicte. Queda acreditat que, -igual que va fer Rodrigo Rato amb Bànkia-, els directius de Banca Catalana, entre els quals l’ex honorable,  van maquillar els comptes fent veure que donava dividends quan en realitat l’entitat tenia pèrdues perquè els diners es dedicaven a altres coses que no sabem, entre les quals a donar crèdits incobrables a determinades entitats a canvi d’alguna cosa que tampoc sabem. Les coses que no sabem, només les podem sospitar, però aquesta és la nostra llibertat.

Queda clar també que algun directiu espavilat va fer “un Millet”: deixar amics i coneguts amb el cul a l’aire venent les accions a un inflat preu de mercat, utilitzant informació privilegiada, quan al cap de pocs dies s’intervenia el banc i les accions passaven a valer un euro.

Les males llengües i els mal pensats han dit al llarg del temps que aquest directiu tenia nom de president i que els diners d’aquesta venda tramposa van anar a parar a Andorra, passant primer per Suïssa i van agafar forma d’herència. Això, evidentment, no ho va dir el senyor Mena, però els seus silencis van ser tan clamorosos com les seves paraules.



dimecres, 17 de desembre de 2014

#ComissióPujol: Que els facin fora i que demanin perdó

El dilluns 15/12/2014 vam tenir tres compareixences a la comissió Pujol. Tots tres professors universitaris, en Joan Francesc Pou Clemente i en Luís Manuel Alonso Gonzàlez, catedràtics de dret financer i tributari de la UB, i en Carles Ramió, catedràtic de ciència política de la UPF. Van ser, per tant, tres breus classes universitàries d’aquest seminari d’experts que tindrem amb les desenes de compareixents que alguns grups han volgut portar per il·lustrar-nos i, de pas, per difuminar l’efecte explosiu dels casos de corrupció a les seves files.

Els dos primers ho van aconseguir en part. Amb l’aura de savis ens van explicar que és la societat la que ha de tenir valors compartits contraris a aquestes conductes, i això no passa; que la resistència fiscal és generalitzada, tant des de les petites factures que no paguen IVA com de les estructures sofisticades de frau, i que els mecanismes d’elusió fiscal de les grans empreses no són estrictament frau, sinó l’aprofitament d’escletxes legals per pagar menys i que si s’apliquessin més normes repressives per evitar-ho, el capital se’n va a altres llocs.
Bé, res de nou en la concepció clàssica del capitalisme imperant.

Però també van deixar anar algunes perles que no podem obviar. La primera, que la desafecció fiscal es produeix quan es valoren negativament les polítiques públiques que s’apliquen amb els nostres diners i que, per tant, no es promou la reputació fiscal dels que paguen correctament com un element de prestigi.

Una segona que vull destacar és que, segons ells, hi ha un fracàs del model perquè el propi sistema està propiciant les conductes fraudulentes o no les està impedint prou, entre altres coses perquè no es pot tractar igual al de dalt que al de baix; al petit evasor que factura en negre per sobreviure que a l’encorbatat yupi que estudia la manera d’evadir a gran escala.

Dit d’una altra manera, la percepció d’impunitat sobre la corrupció, gestada durant anys, actua com un virus que s’escampa i ens acaba emmalaltint. I jo em faig una pregunta: quin tipus de conductes polítiques han afavorit aquest pensament al llarg de tot aquest temps i qui les ha practicat? Una bona resposta a això seria una primera molt bona conclusió d’aquesta comissió.

I una proposta endreçada que van fer: centrem-nos en el model alemany. Més que perseguir el defraudador i castigar-lo segons la quantitat, perseguim i castiguem al qui enganya, al qui té intenció de falsejar, és a dir, al trampós, encara que utilitzi argúcies legals per fer-ho. Prenem nota, no?

En Carles Ramió anava fort i va entrar provocant: la corrupció que tenim és l’ordinària en els països del nostre entorn i és un problema de correcte finançament de la política, tant els partits com les persones. Punt i seguit. Cal un bon finançament de la política a canvi d’un estricte rendiment de comptes fins a l’últim euro. Punt i a part.

Ara bé, no es va tallar ni un pèl en un parell d’afirmacions. Primera, hi ha hagut trenta anys d’un pacte de silenci clínic preocupant. Segona, també és molt preocupant que els mitjans de comunicació no ho hagin destapat. Tercera, ha fallat l’oficina antifrau, ha fallat la sindicatura de comptes, ha fallat l’administració pública perquè no hi ha un polític corrupte si no hi ha un funcionari que mira cap a un altre costat o bé per una relació clientelar o bé perquè no se sent prou protegit per actuar.

Ei, torneu-ho a llegir sisplau perquè crec que va tocar os.

I acabo amb les seves paraules: “Les branques malaltes s’han de tallar perquè sinó es podrirà tot l’arbre. Els partits polítics que en tenen haurien de tallar-les, demanar perdó i canviar les cares dels que estan davant encara que ells no hagin fet res”.

Doncs, ja ho sabeu. Estem esperant.

diumenge, 14 de desembre de 2014

#ComissióPujol: Mayo, l'inspector que denuncia

La primera i única compareixença que hem tingut fins al moment a la comissió sobre el frau i la corrupció, -per entendre'ns, la comissió Pujol-, ha estat la del coordinador del sindicat de tècnics inspectors d'hisenda, en Miguel Àngel Mayo.
Segurament l'hem posat el primer per situar el tema, perquè porta molts anys explicant a l'opinió pública el frau i l'evasió fiscal existents a Espanya i a Catalunya, autèntic cavall de batalla per poder tenir els diners suficients per pagar els serveis a la ciutadania i, de pas, la presó als defraudadors.
La seva primera afirmació va ser que només a Catalunya 47.000 milions d'euros s'evadeixen cada any. Això vol dir que no paguen impostos a hisenda. Això vol dir que tindríem 8.000 milions més, pel cap baix, per mantenir el sistema sanitari o per construir les escoles que ens fan falta, per posar un exemple. Això vol dir que un 70% d'aquest frau el produeixen grans empreses que tenen grans beneficis cada any i no el xispes que t'ha vingut a casa a fer una reparació i no et fa factura. Això vol dir que la indignació hauria de ser d'escàndol perquè està passant mentre una tercera part de la població infantil passa gana.
Aquests diners no paguen impostos perquè operen en allò que anomenem paradisos fiscals. I operar en aquests paradisos és extraordinàriament fàcil si tens molts diners. No cal que et moguis de casa perquè hi ha qui ho fa per tu. Aquesta va ser la contundent resposta a una de les preguntes que li vaig fer: és imprescindible la col·laboració de bufets d'advocats i de bancs legals perfectament establerts al nostre país per poder operar sense problemes amb les quantitats de les que estem parlant.
El polític corrupte, -espècie justament perseguida- és només un xitxarel·lo comparat amb els voltors de les altes esferes i els seus servidors experts legals i financers. No hauríem de començar a perseguir de manera ferotge des de l'opinió pública aquestes pràctiques de banquers, advocats i empresaris sense escrúpols? Bàsicament perquè mentre tenim entretingut el personal perseguint els viatges canaris de polítics poc ètics que són la xocolata del lloro, tranquil·litzem la consciència i ens oblidem de la màfia, l'autèntica màfia.
I ho confirma una segona resposta que em va dir quan li vaig preguntar per mesures noves que podríem prendre per evitar els riscos socials del frau i de la corrupció. "No cal, -em va dir-, les mesures ja hi són; fa temps que hi són. El que cal és garantir que funcionin de manera correcta".
Conclusió, durant tot aquest temps no han funcionat de manera correcta perquè no s'ha volgut garantir.
I aquí sí que hem de tornar a girar els ulls cap als polítics que han permès la impunitat. I és que, per si no queda clar, hi ha un
tipus de polítics que serveixen al poder del diner, i que, per tant, no fan política, que és el que necessita la ciutadania, sinó negocis.
Potser que alguns hauríem de començar a canviar-los, no?
No sé si en aquesta comissió serem capaços de proposar alguna neteja eficaç. Em temo que poca. Però sí sé que ja no valen els silencis culpables. En qualsevol cas, tenim el dit a punt per assenyalar gent, això us ho asseguro. I estem disposats a sentir qui tingui coses a dir i donar-les a conèixer.

dimarts, 9 de desembre de 2014

La corrupció i el cas Pujol

El Parlament de Catalunya ha engegat aquest novembre una comissió d’investigació sobre el frau i la corrupció que té el seu origen en la confessió de defraudador del president Pujol. Confessió que va tornar a posar sobre la taula i donar versemblança a totes les sospites de connivències, de tractes de favor, de portes giratòries, de comissions fraudulentes, de finançaments irregulars que han esquitxat tots els anys de pujolisme. El mite havia caigut perquè el que donava lliçons morals durant el seu regnat no les practicava.
Més de seixanta intervencions parlamentàries en relació a la corrupció durant els governs Pujol, algunes acompanyades de denúncies, ha protagonitzat el grup que represento al llarg d’aquests anys. Algunes han aparegut de manera fugissera a la llum pública i mai més se n’ha parlat perquè l’antigament molt honorable era intocable en un marc de control i d’amiguisme de molts mitjans de comunicació producte de subvencions i favors creuats.
Hi ha hagut casos sonats començant pel mateix cas Banca Catalana que es va vendre com un atac a Catalunya quan el que es denunciava era un banquer trampós que encara no feia de president del país. Però la corrua és interminable: El cas Casinos, el cas Treball, el cas Turisme, el cas Kio, el cas Adigsa, CARIC, Europraxis, Indra, Tipel, Lottogate, Ferrovial, ITV, Pretòria... són la mostra d’una manera de fer política on, des d’uns quants càrrecs institucionals, s’ha afavorit determinats interessos empresarials o personals a canvi de determinats favors, molts d’aquests alenats pels fills del president que s’han enriquit a l’ombra del pare. I per evitar que se m’acusi de cap teoria de la conspiració, vull recordar la cirereta d’una condemna ferma de finançament irregular d’Unió Democràtica pel cas Treball i una seu embargada per fer front a una possible condemna de finançament irregular de Convergència Democràtica a partir del cas Palau de la Música.
Si volem fer net, si volem un país lliure, just i net, no el podem construir sense una profunda profilaxi, començant pel relat i el reconeixement d’uns fets com a mesura de credibilitat de què ara ja no són així. No va ser aquesta l’actitud del grup de CIU evitant amb els seus vots que compareguessin testimonis d’aquests casos. Autodefensa? Segurament.  Però aquesta actitud invalidava en gran mesura el que es pot esperar d’una comissió d’investigació del Parlament que difícilment hagués anat més enllà d’un llarg debat teòric sobre què hem de fer amb el frau i amb la corrupció, si no es podien sentir totes les veus.

Finalment, els quatre grups que vam veure més retallades les compareixences que proposàvem, vam decidir tornar-ne a presentar una selecció sense la qual no tenia sentit que seguíssim a la comissió. Posats en evidència la resta de grups i amb una recança evident, finalment es van aprovar.   Ara farà falta veure si hi haurà voluntat real d’avançar o es voldrà marejar la perdiu amb propostes teòriques de com fer bondat que, quan convé,  s’obliden. En aquest cas, la sospita de què res no ha canviat seguirà planant sobre el cap dels hereus del pujolisme.