diumenge, 3 d’abril del 2005

De la moralitat, els límits i la feblesa


Diuen que l’adversitat ens fa forts i la complaença ens afebleix. Si aquesta màxima és certa, em temo que caminem cap a una societat feta de febles i pusil·lànimes. Com sinó hem d’interpretar aquests signes col·lectius de veneració de l’oci? Com, aquest amansiment de voluntats davant d’una pantalla?
No haurem perdut el nord i estarem oblidant que en tot col·lectiu humà hi ha límits i normes, hi ha allò que és bo per aquest col·lectiu i allò que és dolent? I no ens estarem oblidant que d’això cal fer-ne un aprenentatge ni que sigui per poder-ho transgredir?
És clar que quan dic aprenentatge no vull dir només tenir-ne el coneixement, fer-ne una explicació... vull dir saber respectar els límits, vull dir forçar el compliment de la norma encara que això ens suposi la dificultat de superar una adversitat.
Fixeu-vos que fem justament el contrari: ens omplim de límits per a cada cosa i n’escrivim un grapat de normes que després no som capaços de complir mai, ni de fer-les complir. No, no... millor ben poques obligacions, però cada una portada fins al final.

Em venen al cap dues imatges que em serveixen d’exemple: la primera és la d’una mare d’un nen de quatre anys amb qui tenia una entrevista com a mestre i li demanava que mirés de controlar a casa seva tota una sèrie de trapelleries a les quals estava habituat: quan em va contestar “no..., si jo ja li dic sempre, però no em fa cas”, em vaig fondre perquè vaig pensar que si als quatre anys no era capaç d’obligar-lo, als catorze el seu fill seria un perill públic.
L’altre era la d’un mestre d’una escola propera un dia que vam sortir junts d’excursió, la seva classe i la meva; mentre els seus pupils omplien el carrer de pellofes de pipa i de plàstics de berenar, ell va girar ostensiblement al cap en direcció a Arbeca per no haver-los de dir res. Què farà, vaig pensar jo, quan tingui un conflicte a classe... girarà el cap mentre se’l cruspeixen viu?

Crec que no hem de tenir cap por de dir les coses pel seu nom: qualsevol grup social té una moral, uns valors bons i uns de dolents, i aquest grup ha de procurar ensenyar quin és cada un encara que en alguns moments aquest acte tingui un caire de domesticació.
D’això jo en diria justament moralitat.
I és que l’educació sempre té un punt de domesticació perquè, en el fons, la societat és una cotilla que ens posem en néixer i, o bé ens l’estrenyem, o en vivim al marge.
Penso que potser picant els dits al nostre fill a l’edat de gatejar quan els posa en un endoll, li estarem salvant la vida. Potser suportant-li l’esbroncada que segueix a un “no” davant la botiga de llaminadures, l’estarem salvant d’una obesitat compulsiva. Potser obligant a callar i seure bé al perdonavides espavilat el primer dia de classe, estarem salvant tot el curs... Potser marcant els límits i les normes que pertoquen en cada situació, estarem ensenyant a ser lliures.
I és que qui no coneix els límits no pot conèixer el sentit de la llibertat.