Ara és l’hora, catalans

Ara és l’hora d’estar alerta. Perquè potser ens quedarem sense cap més juny ni eines per esmolar. La duríssima condemna als polítics empresonats posa punt final a una estratègia equivocada. Molt equivocada. Seguida per alguns de manera esperançada amb actes de fe col·lectius sense precedents, però instigada per d’altres amb engany, nocturnitat i traïdoria sabent com sabien que no conduïa a la independència sinó a un abisme social que, pel que sembla, poc els importava. És la porta on ens trobem.

La finalitat justificava els mitjans. Em confessaven als passadissos del Parlament que si arribàvem fins al final l’Estat cediria i s’avindria a negociar. Dedueixo que mai van tenir al cap la proclamació d’independència tal com l’explicaven i com deien que la tenien preparada, sinó aquest pols de força encegats per l’onada de gent que s’apuntava a l’esperança que ells venien. Creure’s els desitjos o profecies autocomplertes, digueu-li com vulgueu.

I un pols de força amb l’Estat! Que no és ningú en concret. Però que quan engega la maquinària són molts i tampoc no l’atura ningú. Innocents o visionaris? Herois o ineptes? Tant se val. La qüestió és que l’estratègia muntada amb tots els amplificadors mediàtics al servei d’aquesta estratègia no ha servit per avançar sinó per retrocedir uns quants graons en la capacitat de presa de decisions pròpies des de Catalunya. No només no som independents, sinó que som més dependents i en camí de ser-ho més. Al final, les accions, no es mesuren per les promeses, sinó pels resultats.

No entraré a opinar sobre si la sentència és justa o no. No sóc jurista. Diré que és dura, molt dura. I també diré que els vull tots i totes al carrer quan abans millor. No només perquè a nivell personal amb molts d’ells hem compartit moments de debat o de treball, sinó perquè qualsevol solució al conflicte territorial que estem vivint passa per un diàleg amb els interlocutors que cada sector reconeix com a propis. I ara mateix són els que estan a la presó.

Si la sortida de la presó és un requisit per permetre un desbloqueig necessari, n’hi ha d’haver un altre: el reconeixement dels errors. La fermesa i el manteniment dels principis no està renyida amb la recerca de nous camins quan el que has seguit t’ha portat a un carreró sense sortida. I reconèixer-ho seria de savis. I això va també fel futur nou govern d’Espanya. Mai la resposta a una estratègia equivocada ha estat tan inútil i desencertada com la que va fer el govern de Mariano Rajoy al repte sobiranista. Tot un avís per navegants pel nou president.

I també per l’actual govern de la Generalitat. Tensionar permanentment la societat, posar contra les cordes els funcionaris, atiar el conflicte als carrers, és d’una irresponsabilitat sense precedents en un govern democràtic que ens hauria de fer reflexionar si ens el mereixem. En res ajuda a l’alliberament dels presos. Alguns sembla que prefereixin màrtirs a dintre de les presons que polítics a fora.

Ja hem perdut com a societat i com a país en aquest joc maldestre moltes bugades. Ara és l’hora d’estar alerta perquè ho podem perdre tot. La revolució dels somriures està fent massa ganyotes.

L'estratègia de l'inútil

No em negareu que el principal objectiu de la política és ser útil a la gent, al col·lectiu. Cadascú amb els seus paràmetres d’interpretació del món i de la realitat, que poden ser molt diferents i sovint contrastats, però útils al cap i a la fi, com a mínim per a aquelles persones a les que se suposa que pretens representar. Dit d’una altra manera, si el que fas quan et dediques a la política no és útil, dedica’t a fer esclops.

Si apliquéssim aquest principi a la realitat tindríem tanta abundància d’esclops que no sabríem què fer-ne.

Mireu, deixeu-me ser dolent: Aznar va ser útil a la gent. A una determinada gent. Va saber fer un treball metòdic i conscient per desmantellar una bona part de l’estat del mig-estar que teníem a Espanya per afavorir el domini social dels sectors que acaparen el capital, afeblint la contestació, la rèplica o la dissidència de tota la resta del país. Don Mariano, en canvi, va claudicar. Va començar en aquesta línia, però aviat se’l van treure de sobre el sector dels poderosos perquè va deixar de ser-los útil. Expliqueu-me, si no, l’ascens de Ciutadans partint de res.

Pujol també va ser útil a un grup molt nombrós de catalanets que van confiar en el seny del peix al cove i que van endevinar que a Catalunya la burgesia gris del franquisme podia ser el pal de paller d’una reconstrucció econòmica feta en nom d’un catalanisme conservador i amable. Com a contrapartida, van acceptar de grat el creixement d’una xarxa clientelar geogràficament molt estesa que marcava una hegemonia social basada en la tradició, els costums i l’aparença de modernitat, i que va permetre al clan omplir-se les butxaques amb tranquil·litat. L’astut Mas, en canvi, va fer figa. Intentant tapar la pudor i els esquitxos de l’herència, va voler ser Moisès en el pas del Mar Roig i es va quedar només en la inflamació popular d’abans de passar-lo, que encara dura. Naturalment, va deixar de ser útil a ningú i va anar a parar a l’aigua.

Només he parlat de la dreta governant, però és de justícia dir que contra aquestes polítiques conservadores d’aquests governants, hi ha hagut personatges de pedra picada que s’han dedicat a la política des de la perspectiva d’esquerres i que han aconseguit avenços socials importants, tot i haver-se de confrontar al tsunami conservador generalitzat que patim des de fa temps. No em feu dir noms, però a poc que hi penseu de polítics útils de l’esquerra us en sortiran uns quants.

Uns i altres, lamentablement, han desaparegut de l’escena política del país. Avui dia, salvant una llista d’excepcions que tinc al cap i no diré,  la collita de polítics –i polítiques-, que no són útils a qui haurien de representar, és aclaparadora, i la profunditat del desgovern que això provoca, a Espanya i a Catalunya, està començant a afectar l’estructura de les institucions democràtiques, permet l’aparició de mesures populistes, profundament volàtils, i facilita l’ascens d’unes dretes radicals, que estan avançant pas a pas en la construcció d’una hegemonia de pensament social perillosíssim.

Prefereixo mil vegades la tan desprestigiada política que es va fer a la transició que la liquiditat estúpida d’algunes propostes i d’algunes mesures que tendeixen a inflamar l’esperit dels propis però que no permeten avançar ni un centímetre en cap direcció. És a dir, que no serveixen per res.

Deixeu-me posar un exemple recent de la llarga llista d’inutilitats polítiques perpetrades els darrers temps, tant a Catalunya com a Espanya: Digueu-me si no és profundament inútil l’afer dels llaços grocs als edificis institucionals durant la campanya. Digueu-me si no és profundament inútil que Ciutadans encengui la metxa i que l’honorable, -amb la seva característica ceguesa pràctica-, munti el pollastre que ha muntat. És profundament inútil, no serveix a ningú per res però té, tristament, una llarga corrua de fidels.

Insisteixo que només és un exemple i que tristament en trobaríem molts els darrers temps a banda i banda de tota la pell de brau d’allò que en podríem dir l’estratègia de l’inútil. Allò que en català en diem fer molta fressa i poca endreça.

És urgent confrontar l’estratègia del pragmatisme en política a l’estratègia d’allò que és inútil. Perquè actuant amb pragmatisme avances poc, però actuant pendent del relat i del simbolisme no només no avances res, sinó que et quedes enrere i vas allunyant cada vegada més gent cansada de tant d’inútil dedicat a la política.

Cal, inexorablement, canviar de protagonistes.