dijous, 28 de juliol de 2016

De Lampedusa a Matrix, caminant sobre dies històrics

Ens descriu Giuseppe Tomasi di Lampedusa a la seva obra Il Gattopardo com, a finals del XIX, els defensors de l’antic règim italià, fent un ús gairebé professional del cinisme, abraçaven els principis de la revolució en un món que canviava i on aquella es veia venir, per tal d’utilitzar-la després en benefici propi. Canviem-ho tot perquè res canviï.

Màxima que alguns apliquen amb expertesa i sovint amb molta sort, fins i tot utilitzant algun precepte del Príncep de Maquiavel. A casa nostra, l’actuació d’Artur Mas, n’és, per mi, un clar exemple.

Ha transitat de delfí del pujolisme, -paradigma de la construcció d’un simulacre d’estat a l’andorrana amb via lliure pel negoci i amb tota l’ombra allargada de foscor que això comporta conegudes les darreres informacions del clan-, a líder espiritual de la teologia de l’alliberament de Catalunya.

Gairebé estic convençut que després de veure el trist paper d’immobilisme del president Montilla acabada la manifestació espontània més gran que recordo llevat de les del no a la guerra, que va ser la de resposta a la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut, i que probablement va ajudar al seu relleu, devia pensar: a mi això no em passarà.


I així, a la següent legislatura, tenint una còmoda majoria al Parlament de Catalunya amb el suport del Partit Popular, però veient venir la creixent indignació ciutadana pels maltractes a Catalunya de qui governava l’Estat, decideix fer una maniobra lampedusiana: trenca amb els seus socis, convoca eleccions i, com que s’engalta una castanya política sense precedents, maniobra entre els propis per sobreviure, i ho aconsegueix, inspirat pel ferm propòsit de liderar els somnis de canvi que permetran que res canviï, com a mínim pels interessos de classe que ell ha defensat sense manies tota la vida.

I s’agafa al clau roent de la independència, veient com de farta n’estava la gent de tot plegat i la necessitat popular de fer allò tan català de: via fora!

Aquest va ser el traspàs del “català emprenyat” al del “tenim pressa”. Va ser l’inici d’una seqüència encara no acabada de dies històrics, on s’empeny i es cedeix protagonisme a una autoanomenada assemblea nacional que ningú ha escollit i on es posa tota la maquinària propagandística del règim, -curiosament igual que a España-, amb els mitjans propis o subvencionats al servei dels processos d’identificació social que donin sortida al clam de més llibertat pel país.

I així neix el processisme, que alguns confonen amb la independència però que no hi té res a veure. La independència és una aspiració que ve de molt lluny, molt reflexionada per molta gent, i que té la paciència dels avis perquè vol ser i arribar, i no només dir que es vol ser i arribar.

El processisme és una religió perquè entronca amb la fe. La fe que permet assumir, i de manera col·lectiva, que la realitat són els teus desitjos. I entronca també amb l’esperança perquè predica que la felicitat completa la tindrem quan arribem a l’altra vida. Però sobretot és una religió que permet sobreviure els espavilats fent servir de camàlics persones i partits que viuen amb la fe i amb l’esperança, i són extraordinàriament creients. Només falta la caritat per tenir les tres virtuts teologals que certifiquin el naixement d’aquesta nova religió.

Però el que ha descavalcat a Mas i al “Massisme”, i que comença a ser un problema pel conjunt del país, ha estat quan, a força d’actuar com el gattopardo lampedusià, a força d’estirar més i més les promeses  de la pàtria esperada, de l’autoconvenciment col·lectiu de poble escollit, de les bondats d’un país fet a l’estil “self made man” americà, sense ni una sola constatació de factibilitat perquè per això es va inventar precisament la fe, hem entrat perillosament a Matrix.


A Matrix hi ha un món paral·lel quan et connectes al món virtual. I en aquest món virtual ets plenament feliç perquè no et fa falta res, ni tampoc et costa res tenir-ho tot. El problema de Matrix és quan et desconnecten i t’has d’enfrontar a la cruesa de les necessitats de la vida real i t’has de posar a lluitar i no només a somiar que estàs lluitant.

El processisme s’ha empassat el “Massisme”, però els seus sacerdots necessiten permanentment i desesperadament mantenir Matrix. I em preocupa molt. Perquè Matrix és un món virtual que té l’objectiu de substituir el real.

I arribats a aquest punt em ressonen de manera inquietant les paraules que Morfeo li diu a Neo a la pel·lícula: “Són les ments dels mateixos que intentem salvar. Però fins que no ho fem, segueixen formant part d’aquest sistema i això fa que siguin els nostres enemics, perquè molts d’ells hi estan tan habituats que lluitarien per protegir-lo”.
Glups.