dimecres, 25 de febrer de 2015

#ComissióPujol. Assaig de càntic en el temple

Dilluns, 23 de febrer. Lletja la coincidència amb l’aniversari del “tranquil, Jordi, tranquil”. Munió de flashos, càmeres, periodistes. Catifes vermelles. Més espectacle a fora que a dintre, suposava. Tristament a dins també. “Catalunya no es mereix això”. Cert, senyora Marta. Catalunya mai s’ha merescut això. Ens haguéssim pogut merèixer un país on la gent fos neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç i ens anem trobant rere un mur de silencis on albirem i desvetllem, amb recances i estupor, el regust d’una nostra covarda, vella, tan salvatge terra. Retalls d’Espriu. Tristes espurnes de realitat.

La senyora Ferrusola, “això-és-una-dona”, contradiu la declaració del seu marit al jutjat en dues ocasions. Nega la declaració de l’antic cap de premsa. La seva empresa Hidroplant mai va participar en cap concurs públic malgrat omplir d’alegria vegetal una munió d’oficines de la Generalitat. Home, en cinc minuts de preguntes i amb la mirada ferotge del seu advocat perquè callés, déu-n’hi-do el que m’ha dit. Li recordo amb una metàfora -crec que no l'entén ningú; m'hauré d'explicar millor- el setè manament parlant dels fills. “Els meus fills van amb una mà al davant i una altra al darrere”. Geni i figura. Al seu fill després se li escaparà que té vuit milions al BBVA. No em vull ni imaginar la quantitat si no tingués la mà al darrere.

A primera hora havia vingut el meu antic president, abans honorable, i m’ofereix la seva cara més fosca. Manté la faula de l’avi Florenci. Però ha fet una declaració al jutjat que conté un grapat de contradiccions. Les hi dic. Les hi recordo una a una. Pilotes fora. Manté la faula.

I tants anys de president, no ha fet res?, no ha vist res?, no ha tolerat res? “Diuen, diuen, diuen”. Se’n fot de tothom. Quina pena, quina profundíssima pena un final que podria haver estat digne.

Diuen, què, senyor Pujol?,  que la seva mà dreta i la seva mà esquerra, Prenafeta i Alavedra, se’ls demana sis anys de presó pel cas Pretòria?, que va nomenar el jutge condemnat per extorquidor Pascual Estivill com a representant de Catalunya al CGPJ?, que el seu advocat en els temes més foscos com Banca Catalana també va ser condemnat?, que va nomenar empresari exemplar un altre condemnat com Javier de la Rosa?, que el jutge que jutjava el cas Casinos va considerar acreditat que haguessin desaparegut tres mil milions de pessetes que podien haver anat a parar en part al seu partit?, que es volia processar onze consellers dels seus governs per haver cobrat per les seves empreses fons per la reconversió industrial de Catalunya i el fiscal general va aturar el procés?, que han condemnat el seu partit soci per desviar fons de formació pels aturats en el cas Pallerols?, que es van condemnar alts càrrecs per prevaricació i malbaratament de fons públics en el cas Turisme?, que el jutge els ha embargat la seu perquè hi ha indicis fonamentats de desviació de fons al seu partit pel cas Palau?. .. Segueixo? Això no ho diuen, senyor Pujol. Això són fets i els hi recordo. “No parlaré més”. Rebequeria? No. Fa bé. L’advocat Martell dirigeix, a distància. Hi ha judicis pendents.

I alguns encara pensen: diuen, diuen, diuen...i això què prova?, és que no han provat res. No. És que la comissió no pretén provar res. Pretenem entendre què s’ha fet en política per arribar al punt de corrupció on ens trobem. I tots aquest casos, junt amb una vintena més, alguns antics, altres recents, marquen una línia cronològica d’una pudor permanent en tots els seus governs. I seran d’utilitat per les conclusions.

Repeteixo. Quina pena, quina profundíssima pena un final que podia haver estat digne.
Mentre espero el seu fill, torno a pensar en Espriu i em recito interiorment per no abandonar:

Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,

bruta, trista, dissortada pàtria.

dimecres, 18 de febrer de 2015

#ComissióPujol: Desmuntant el mite

Llarguíssima sessió la del dilluns, disset de febrer, que va acabar prop de la mitjanit. Però intensa perquè els tres compareixents es van deixar anar. Van explicar coses que confirmen o desmenteixen hipòtesis, però que, en tot cas, ens acosten més al Jordi Pujol complex i polièdric que ha encetat voluntàriament des del mes de juliol aquesta mena d'aquelarre d'autodestrucció de la seva imatge amb la seva confessió i que, en qualsevol cas, ajuden a desmuntar peça per peça el mite que alguns havien construït i el pedestal sobre el qual alguns l'havien posat.
Ekaizer, periodista d'investigació, va ser fulminant només començar. Amb el seu to melòdic i pausat d'argentí que acumula experiències viscudes o sospitades, amb una retòrica abundant i eficaç, va dir amb claredat que no hi havia cap precedent a Espanya de la construcció d'un "capitalisme d'amiguets" com el que s'ha fet a Catalunya durant tots els anys de pujolisme. Que això definia una absoluta promiscuitat entre el poder polític i les seves relacions amb el poder econòmic. Amb les indústries, amb les empreses i amb el sector bancari, que és l'origen, -no ho oblidem-, des del qual Jordi Pujol construeix un país a la seva imatge.
I aquesta simbiosi al llarg del temps és la que contribueix a estimular les conductes d'alguns fills del clan. "Si no pagaves, estaves mort", confessa que li va dir un empresari. Frase lapidària que ens recita tranquil·lament mentre explica que els empresaris tenien facilitats per pagar. "No era un pim-pam; potser en sis o set anys ho anaven trobant".
I el que és més greu, diu, aquest capitalisme d'amiguets va continuar després del pujolisme com la cosa més normal del món. I segueix.
Sobre el llegat d'Andorra va donar una solució fàcil: que la família demani aixecar el secret bancari i ho podran demostrar; mentrestant seguirem alimentant les sospites de què menteix.
Cert. Coincidim.
Més clar sobre aquest llegat va ser el cunyat de Jordi Pujol, en Francesc Cabana: "No ens consta que provingui de cap herència, ni de cap llegat, ni de cap deixa. Nosaltres no en sabíem res de res"
Dolgut, profundament dolgut i enganyat. Decebut. "Fa un any vaig tenir necessitat de diners i no va moure ni una cella. Com podia pensar que tenia diners?"
Va negar qualsevol actuació corrupte o d'aprofitament personal de la fallida de Banca Catalana i va portar el document de cessió de les accions de Jordi Pujol a la Fundació Catalana per demostrar que aquests tampoc són els diners de l'herència d'Andorra. Oblida, però, que en l'àmplia documentació de la instrucció que es va seguir per part dels fiscals que van investigar el cas es constata l'existència d'una caixa B. Oblida que l'estat va haver de rescatar amb milers de milions de pessetes de diner públic la fallida a la que els directius havien portat el banc. Això sí, explica que n'hi ha que es van fer rics amb els actius del banc en aquell moment. Parla de Florentino Pérez que es va quedar una constructora per una pesseta. Parla de l'oferta que el Banc de Biscaia ,-que es va quedar Banca Catalana-, va fer a tots els accionistes per multiplicar per quatre-cents el valor de les seves accions. Parla de l'oficina que tenien a Gran Caiman "per fer operacions amb ciutadans nordamericans per motius fiscals". Decebut, repeteixo. Probablement diu el que sap i recorda. Probablement no sap tot el que va passar.
Dolgut amb els seus nebots. Perquè veu que és poc ètic el seu enriquiment sobtat i la golafreria de diners, especialment quan hi ha gent que es troba en una situació apurada. Ni entén ni es creu el seu cunyat: "A les reunions familiars jo li deia tot el que li havia de dir i ell no em deia res del que m'havia de dir. I això dels diners..., però si cada dos per tres li havies de pagar el cafè perquè mai en portava!"
El mateix li passava amb els cafès a Ramon Pedrós que va ser el cap de premsa de Jordi Pujol durant deu anys, del 88 al 98. Aprecia la figura de qui va ser el seu cap. El compara amb Capri! "Comunica com ell, pròxim al parlar de la gent". El veu com un personatge polític d'alçada però té clar que tenia un problema amb la seva família. Va ser testimoni, diu, del malestar que causaven determinades actituds de la dona i els fills en tot l'àmbit de presidència. També té clar que Pujol sabia que els seus fills remenaven la cua i feien negocis a l'ombra del pare, en nom del pare, amb el beneplàcit del pare i aprofitant els remordiments del pare per haver abandonat la família per dedicar-se a fer un país a mida. A mida dels negocis i del negociants. I també diu amb claredat que Marta Ferrusola ficava el nas i defensava el dret dels seus fills a poder fer negocis aprofitant l'esfera pública. Gros, no? I diu amb certesa que diversos secretaris de presidència havien advertit dels negocis bruts dels fills. Jordi Pujol no hi va fer res.
Jordi Pujol, diu també, qualificava el seu govern com "amic dels negocis", -us sona?-, i va concebre tot el país "com una gran fàbrica" on ell era el gerent i director.
Torpedes, torpedes, torpedes, en tota la línia de flotació. Del mite d'home d'estat en comencen a quedar només les restes i a les ploracossos ja no els queden llàgrimes.

dimarts, 10 de febrer de 2015

#ComissióPujol: Cap on vas, astut Mas?

La compareixença del president de la Generalitat a la comissió d'investigació no va defraudar cap expectativa: Sala i estora vermella, desenes de flaixos, munió de càmeres, ple de gom a gom... i una actuació estelar. De pet cap als Gaudí. Tenim star system.
Ahir el president va confessar públicament i solemne que no havia fet res, que no sabia res, que no havia vist res, que no era amic de ningú. Només sabia des dels anys vuitanta, això sí, que el seu pare era un defraudador a Liechtenstein i ho seguia sabent quan va ser conseller d'economia. I no va fer res, no va voler saber res, no va voler conèixer ningú. Ostracisme? No: connivència. Amb el pare? Suposo.
I amb Prenafeta que va ser el seu primer amo en l'empresa privada. Suposo. Una empresa que tenia guanys de 500 milions d'euros i que quan ell va plegar de dirigir la seva diversificació, tenia pèrdues de 8500.
O amb Jordi Pujol Soley que es va deixar convèncer perquè el senyor Mas anés substituint consellers defenestrats per tramposos, fins arribar a substituir delfins pujolians que havien estat massa atrevits. I el va nomenar cavaller en cap en el seu darrer govern.
O amb Jordi Pujol Ferrusola, de qui en una biografia reconeix ser amic íntim, -amistat feta a can Prenafeta-, però que ahir ni tan sols arribava a "haver sopat mai junts les parelles" i que curiosament s'ha fet fastigosament ric durant aquests anys de coneixença personal.
O amb Millet, amb qui passa vacances menorquines sense conèixer-lo gaire, o gens, encara que, -segons el jutge-, financi el seu partit amb els diners sagrats i quadribarrats del palau de la música.
O amb Oriol Pujol a qui va acceptar en el càrrec tot i les seves martingales amb les ITV i que ara, finalment defenestrat, li ha deixat pista lliure.
O en qualsevol dels més de quaranta casos contrastats on estan implicats personatges de CIU que han passat per davant, per darrera, o pel costat d'aquell director general de 29 anys, -ara president-, al llarg de gairebé trenta anys.
Incroyable, com dirien els veïns. Però amb una perfecció estètica inqüestionable ahir va anar desgranant tots els revolts mediàtics que fan que la gent l'entengui, l'aplaudeixi i el mimi. S'agrada i agrada. I ho sap. Només breus moments de tensió continguda i repicar de dits amb els atacs barroers del PP i les punxades de l'Herrera, i una respiració profunda, sonora, quan la diputada Vallet va acabar de preguntar; perquè després ja jugava a casa. Però res més. M'agradaria que hagués dit "això ho vaig veure i vaig fer tal cosa". "Tot això era abans, ara sóc nou i net; som nous i nets i convergència és un vaixell que solca les aigües del mar bressol dels vents i jo sóc el gran timoner, bla, bla"
Però no. Defensa numantina de la negació persistent, que és el mateix que dir sospita gegantina de la ferum permanent. Quin neguit que fot tot plegat.
Perquè si el meu president no ha estat connivent amb tot això, i els malpensats ens equivoquem, el meu president, amb totes les responsabilitats que ha tingut, haurà estat profundament negligent.
Què és pitjor per governar un país?

dimecres, 4 de febrer de 2015

#ComissióPujol: L'home que sentia piular els ocells

El senyor Lluís Franco Sala és un expert. En finances i en treball. De fet, fa anys que és professor a la UB, i recentment ha substituït Rañé al front del CETESC, l’organisme que genera anàlisi i coneixement en matèria de relacions laborals. Va ser director de l’Agència Tributària de Catalunya just abans d’aquest nomenament i venia a explicar-nos com funciona i a portar-nos consells a la comissió. Venia a tenir una sessió plàcida en la que ens orientés sobre el combat contra el frau i es va trobar que s’anava posant vermell o blanc segons les preguntes, que els dits li tamborinejaven massa sobre els papers que portava i que se sentia el piular dels ocells quan necessitava passar de puntetes sobre determinats temes.

I és que Oriol Pujol ha posat el senyor Franco Sala a l’ull de l’huracà quan ha aparegut el seu nom en les converses que va mantenir amb Sergi Alsina per deslocalitzar les empreses  Sony, Sharp i Yamaha on es pretenia estalviar més d’un milió d’euros d’impostos a aquestes empreses -i on la jutgessa que porta el cas sospita que van cobrar per gestionar el seu tancament-, i calia parlar amb l’Agència Tributària. Naturalment tots els grups vam preguntar-li sobre aquestes converses i, naturalment, es va limitar a dir que van ser converses tècniques i que es van ajustar a la llei.
Però la deslocalització es va produir, les empreses van tancar i les converses van existir. Quan la justícia doni el cas per acabat sabrem qui va cobrar per desindustrialitzar el país i per deixar gent al carrer i quins beneficis es van atorgar a aquestes empreses. Potser.
Però el senyor Franco també va ser conseller de Treball. Del 1999 al 2002. És d’UDC i va substituir el conseller Farreres quan a aquest li va esclatar el cas Pallerols, consistent en derivar diners que la conselleria dedicava als cursos de formació per aturats, a finançar Unió Democràtica, justificant cursos que no es feien. El partit li devia encarregar aturar el cop, fer bona cara i fer un lífting a la conselleria, tot i que durant el seu mandat no es van acabar de resoldre els problemes en les subvencions que havien facilitat l’estafa a l’anterior mandat. Li vaig preguntar per dues vegades si era conscient que s’estava finançant el seu partit de manera irregular quan va accedir a la conselleria i per dues vegades va aixecar el cap i vam sentir la piuladissa. Però no em va dir que no.
Amb la lògica del règim, aquests passos per les conselleries quan hi ha maregassa comporten premi, i la presidència del Tribunal Català de defensa de la competència primer, i la direcció de l’Agència Tributària catalana, després, són un bon recer per a un expert. Ara bé, en bona part del seu període de director de l’agència va ser quan Jordi Pujol Ferrusola, entre 2004 i 2012, va tenir un total de 118 moviments de divises per un import de 32,4 milions d’euros des de bancs com BBVA o Credit Suïsse cap a 13 paradisos fiscals com Andorra, Luxemburg, Illes Caiman, Suïssa o Liechtenstein. Va ser quan Oleguer Pujol va passar de tenir gairebé cinc milions d’euros el 2011 a més de nou milions el 2012, o la seva germana Mireia passava en dos anys dels poc més de tres-cents mil euros al doble, segons les seves declaracions. Naturalment, per l’agència que s’ocupa dels tributs, encara que no tots els corresponguin, aquests moviments han de ser sospitosos i acostumen a ser investigats. Això li vaig preguntar, si es va iniciar algun procediment sobre aquests increments patrimonials i si es van comparar amb les declaracions de renda. Aquí va ser més clar, també per dues vegades, “la llei m’impedeix donar dades de contribuents”. Punt. Mooolt bé. És que jo no li demanava dades, les hi donava. Li preguntava si l’Agència Tributària havia fet alguna cosa.
Els xiulets dels ocells aquesta vegada van ser sonors: “sempre que hi ha irregularitats l’Agència actua”. Ah, d’acord. I què, doncs, van fer alguna cosa o no en aquest cas? Piu, piu, piu...
Li vam fer pressing, és cert. Suau, tot s'ha de dir, i se'n va sortir prou bé. Així són les comissions d'investigació del Parlament. Ara bé, la cara de què-he-fet-jo-per-merèixer-això i el profund alleujament que s’intuïa quan s’acomiadava van ser tota una oració de llenguatge no verbal.