dilluns, 23 de setembre de 2013

Tossudament alçats

Felicitats als docents i les docents de les Illes. Tot el meu suport. Han aconseguit alçar tothom davant d'una estúpida injustícia i dels gestos de mal governant de l'inefable Bauzà.
Perquè és una injustícia el que va començar fent i encara manté amb els directors de Maó que es van declarar simplement desobedients a una imposició arbitrària, innecessària i poc fonamentada sobre les llengües.
El Tractament Integrat de Llengües és una bajanada. Pot sonar molt bé a nivell teòric, pot fer semblar molt modern i molt avançat a qualsevol carrincló això de treballar amb tres llengües a l'escola, però quan un no s'ha plantejat ni el com ni amb què ho portarà a terme, és crear un problema gegant on n'hi havia un de petit.
Podríem tenir la generositat del dubte davant la bona voluntat de la persona inconscient, que ja seria greu per un governant, però per aquí no passo perquè estic convençut que no hi ha cap actitud innocent en el tema de la llengua. Només cal mirar què ha passat a València, l'actitud radical i grotesca respecte de la llengua catalana que han mantingut els fatxes del país valencià des de fa anys, començant pels blaveros dels anys vuitanta i acabant pels depredadors del PP dels darrers anys. Només cal mirar també el ridícul vergonyós amb el tema del LAPAO a l'Aragó.
Els quedaven les Illes, on no havien fet tradicionalment bandera de l'antilingüisme i havien mantingut durant molt de temps i fins fa poc un nivell de respecte institucional per la llengua catalana suportable.
El pancatalanisme de molts anys d'alguns ha estat aprofitat per justificar l'anticatalanisme visceral i militant de la dreta espanyola a tots els països de parla catalana.
Però són grollers, mentiders i ignorants. I poden menystenir la cultura, -que des de les institucions científiques i universitàries han reiterat mil vegades la unitat de la llengua-, fotent-se'n des de la seva poltrona de terratinent nouvingut de pa sucat amb oli i inventant llengües noves o reescrivint històries com la dels ibers que ja parlaven valencià. Patètic.
Però no poden menystenir el poble que els ha posat on són i al qual es deuen.
I aquesta vegada s'han passat de frenada i s'han trobat amb una gent tossuda i valenta, que no només té clar el respecte per una feina ben feta a les seves escoles, sinó també el respecte per allò que té de més elemental la política: si no tens en compte la gent, se't girarà en contra.
I així, tossudament alçats, els docents balears mantenen la vaga i acumulen el suport de la comunitat científica i de la societat civil, de dins i de fora de les Illes. Molts ànims, amics. Aquesta l'hem de guanyar.
Bauzà, un prec: quan un governant té tothom en contra ha de recapitular... o ha de plegar, si no vol convertir-se en un petit cacic pintoresc.

En la mesura del possible, ajuda'ls a guanyar la vaga.
Caixa de resistència: 2056-0009-74-4102003418 (a nom de l'Obra Cultural Balear)

dilluns, 16 de setembre de 2013

La puta, la Ramoneta i els que estafen la tieta


Trobo curiós que sempre sigui la mateixa gent la que considera que m'he de definir jo respecte de la independència de Catalunya però que, en canvi, no li preocupi la profunda indefinició d'una part important del país pel que fa als gangsters i corruptes de casa nostra.
Em sorprendria la ceguesa d'alguns si no fos perquè l'edat em fa entendre que el cultiu de les emocions en aquest tema s'ha fet a flor de pell i ens fa cavalcar permanentment per la rauxa i ens fa desar el seny per més endavant.
Doncs bé, definim-nos perquè porto tota la vida intentant ser clar i no és qüestió ara de fer escarafalls: el meu objectiu a la vida no és la independència, ni la nació, ni la bandera, ni la pàtria. És, ras i curt, intentar construir un món més just en la mesura de les possibilitats que tinc a cada moment. La independència pot ser un instrument, les nacions són entelèquies, les banderes i les pàtries, emocions. La justícia social, per contra, és un objectiu polític.
I ara mateix ho estem barrejant tot alhora i correm el perill de fer un pa com unes hòsties, i traslladar les emocions al terreny de la irracionalitat.
"Això és fer la puta i la ramoneta! Pecat! A la foguera! Digues què votaràs, botifler!" Aquesta podria ser l'expressió nostrada d'algun independentista hiperventilat de nova generació després de llegir la introducció. De cara a aquest personatge imaginari he de dir que probablement votaré que sí en un suposat referéndum d'autodeterminació perquè en l'hipotètic moment que algú m'ho pugui preguntar seriosament és probable que no ens quedi cap altre instrument després de les armes de destrucció massiva que ens està aplicant el PP cada dia. Però seguirà sense ser el meu objectiu i serà, per mi, només una eina per construir un país més just.
I no acceptaré que algú em retregui allò de ser un mal català, o que faci llistes de bons catalans i catalans dolents i em posi en aquesta. I menys que ho faci algun català que es considera hereu de l'èpica històrica del país però només ha conegut el Franco del Polònia. O algun català de les famílies que es van fer riques amb l'estraperlo durant la guerra, o dels catalans que s'han fet d'or pagant sous de misèria durant dècades i estafant hisenda, o simplement dels lladres catalans tipus Millet i els seus amics, que ara són indepes de tota la vida. No. Aquests precisament no em poden posar a la llista de mals catalans.
Jo m'estimo el meu país, i he procurat lluitar sempre per ell, segurament més que alguns dels que ara es posen l'estelada a l'esquena i intenten deixar de parlar castellà en la intimitat, o dels que envien consignes de trencament revolucionari permanentment a les xarxes amb els seus mòbils de sis-cents euros. No. Aquests no poden jutjar qui i com hem de construir un nou país. A menys que considerin que el país no és la seva gent.
L'altre dia vaig anar a la Via Catalana a encerclar el Trueta. He de confessar que em va costar. Em sentia profundament incòmode amb algunes declaracions de membres destacats de l'ANC que s'acostaven a aquest "amb mi o contra mi" que he intentat explicar. Vaig decidir anar-hi per la gent. Per la meva gent, la que aprecio i que viu amb il·lusió i amb ganes el moviment social que s'està produint i que és inqüestionable. Per l'esperança profunda que d'aquí en pot sortir un canvi. Perquè no aguanten més injustícies ni maltractements. Perquè fa molts anys que la gent d'aquest país no es movia com es mou. Per això hi vaig anar. Però també he de confessar que n'estic fart de cofoïsmes inútils, de mentides interessades, de sortides endavant per no haver de mirar enrere. D'intransigència d'uns i altres. D'aprofitament dels sentiments identitaris d'ambdós costats per treure'n rèdit. De grapejar els sentiments per promoure exaltacions patròtiques. Fart.
I de corruptes i corruptors espanyols i catalans, amb els polítics mentiders que els encobreixen tirant-se pel cap les mesquineses identitàries per no haver de respondre per lladregots davant d'una ciutadania que acumula síntomes de pobresa inesperada.
No. Amb aquests i les seves mentides és molt difícil construir un nou país. Seria, a més, un espectacle lamentable ara que la misèria treu el cap per la finestra de casa.
Jo m'arremangaré com sempre i seguiré treballant colze a colze per una Catalunya més justa, però que ningú em demani que em refiï d'aquesta gent. No me'ls penso creure més.