dijous, 30 d’octubre del 2003

L'autoritat moral i els ordes mendicants


Hi ha una gran diferència entre l’autoritat i el poder. La primera, la “autoritas” romana, ens ve donada pel cúmul de valors demostrats a través del temps, pel prestigi de les decisions ajustades que prens i que se’t reconeixen, allò que en diríem l’autoritat moral. El poder, en canvi, “potestas” per als romans, és la capacitat que et dóna el càrrec i el nomenament que tens per prendre decisions, ajustades o no, reconegudes o no.
Molts tenim la sensació de què en els darrers anys, a moltes de les decisions que es prenen des del Departament d’Ensenyament els falta “autoritas” i els sobra “potestas”.
Aquests malpensats ens basem en l’observació de la multitud de promeses que es fan i no es compleixen, en el tremolor que ens entra cada vegada que es decideix o s’acorda una millora  perquè serà moneda de canvi per desmuntar alguna altra cosa que està en funcionament, i també en com es prenen moltes decisions, sovint sense consulta, obviant la participació de les persones afectades o de qui les representen, emanades directament del centre de poder de Via Augusta.
De vegades ens ho confirmen fets que són petits per al territori però que estan carregats de simbologia. Poso per cas la vergonyosa actuació ordenada des d’una Direcció General del Departament consistent en retenir dos inspectors del “Ministerio de Educación” que anaven a visitar una escola gironina, -a qui haguessin atorgat un premi per un projecte que està realitzant-, amb el sagaç raonament de què envaïen competències, malgrat que aquestes persones estiguessin perfectament identificades a la Delegació i amb dos inspectors “autòctons” a punt per acompanyar-los... Els malpensats ens hem anat dient els uns als altres que si el premi hagués vingut de Brussel·les, s’hagués perdut el cul per ensenyar les meravelles que es fan aquí.
A aquesta colla de malpensats i malpensades, que ja no som només els “rojos” i els “maçons” de sempre, sinó que se’ns hi ha afegit molta gent de bona jeia i de família com cal, no ens agrada que a qui ha de prendre les decisions educatives se li vegi tant el llautó.
Mentrestant les escoles no paren de demanar perquè no els arriben les garrofes: que si tenim molt d’alumnat i necessitem més mestres, que si vetlladors per atendre alumnes amb dèficits físics, que si tallers de llengua per tothom qui els necessiti i no només per a aquells a qui se’ls atorgui digitalment, que si el pressupost per pagar la neteja als instituts, que si els diners per funcionament dels centres...
És clar que a qui ha perdut l’autoritat però manté el poder li queda la via de fer caritat.
No s’entén d’una altra manera que a quinze escoles gironines se’ls doni d’avui per demà i sense que ningú no ho hagi demanat, la possibilitat de contractar des d’una empresa de serveis una persona durant quatre mesos per ajudar a estudiar de dotze a una l’alumnat que l’escola decideixi. Amb això Valle Inclán hagués allargat una mica la part més esperpèntica de “Luces de Bohemia”. Haurem d’investigar si el criteri que s’ha utilitzat per atorgar les almoines és el de “més té qui més demana”, encara que demani altres coses.
Segurament s’estan inspirant en les lectures místiques medievals i hauran descobert l’enorme feina apostòlica que van fer els ordes mendicants només amb quatre quartos. De fet aquests ordes vivien de la caritat dels poderosos i practicaven una pobresa material impecable mentre enriquien l’espiritualitat i el coneixement de qui volgués escoltar-los; els valors de l’obediència, la castedat i la pobresa eren els seus patrons de conducta.
Ai, ai, Déu meu... quin mal pensament que m’ha sobrevingut: no estaran intentant aprofitar aquesta invasió de competències que és la Ley de Calidad per extreure dels seus valors implícits i explícits la nostra conversió progressiva en orde, ara que ens estant acostumant a haver de mendicar?

dimarts, 21 d’octubre del 2003

M´he d'organitzar millor


“Cal ser dur, però sense perdre mai la tendresa”

Ernesto Che Guevara

Estic segur que aquestes paraules del Che deuen ser la frase de capçalera de la senyora Gil quan se’n va a dormir. Segurament deu ser també d’aprenentatge obligatori per a totes les seves direccions generals.
No m’ha quedat mai cap dubte de què en té ben present la primera part. Encara la recordo fa anys en una reunió amb les direccions dels centres quan ella era directora general i ens presentava les previsions de desplegament del Mapa Escolar: repartia una varietat de mastegots dialèctics tan contundents que sempre m’ha recordat el “Goliat” del “Capitan Trueno” en les seves millors batalles tot i l’aspecte de “Crispín”. També és un fet constatable que la duresa i la contundència han acompanyat la seva dicció de govern.
Sí, sí, la dicció... que no pas l’acció.
El que encara no havia pogut comprovar mai era si feia servir la segona part de la frase... fins que fa unes setmanes vaig veure la llum quan va aconsellar públicament amb una elemental tendresa –com faria una mare amorosa o una àvia entranyable- que per resoldre els problemes que plantejava l’arribada constant d’alumnat a les escoles i instituts, el que havíem de fer era aprendre a organitzar-nos millor. Ho va dir parlant de les direccions però se li entenia que aquest consell de consellera ens abraçava a tots i a totes.
Que bé!... Gràcies, honorable. Ja no cal que es planifiqui de manera diferent la dotació de les plantilles dels centres, ni que s’ajustin els recursos per a l’alumnat que arriba. Ja no cal que amb justícia equitativa ens empassem tots per igual, públics i privats, la cobertura de necessitats que ens toqui. Tampoc cal més personal per desdoblar grups, per donar suport, per fer assessorament, per elaborar plans d’acollida, per adequar materials didàctics, per iniciar en la llengua,... només cal que en un estat de profunda i tranquil·la meditació aprenguem a organitzar-nos millor i s’haurà acabat el problema.
Darrerament tinc malsons perquè se’m planteja un dubte filosòfic-matemàtic si és que aquesta frase de capçalera s’ha estès a tota l’estructura del Departament d’Ensenyament o fins i tot a d’altres departaments que també estan pregonant dolçament les excel·lències de l’organització. El dubte que no sé resoldre és: duresa més tendresa és igual a democràcia?
O sigui, vull dir tot allò d’escoltar els altres, de deixar parlar i opinar, d’estudiar les propostes dels que són escollits per fer-ne, de saber el paper que et toca jugar respecte dels que opinen diferent que tu... en fi, aquestes coses de participar i compartir, ja sabeu.
O no hi té res a veure...

dimecres, 1 d’octubre del 2003

Necessitem temps per educar


No és senzill educar. I encara ho és menys si no tenim clar què pretenem amb l’educació. De vegades és bo aturar-se un moment i reflexionar sobre el perquè fem segons quines coses. El contrari ens pot portar a mecanitzar o a simplificar actes complexos i perdre de vista la coherència de les nostres actuacions.
Això ens podria passar amb el debat intencionadament encetat sobre el canvi en el calendari i la jornada escolars si no ens preguntem abans amb quines finalitats educatives hem inventat una institució social com és el centre educatiu. N’hi ha tres que em semblen cabdals i suficients: socialitzar, dotar d’elements culturals i treballar les actituds i aptituds que hauran de servir per la vida professional. Naturalment totes tres preses amb la relativitat i la flexibilitat que requereix una societat tan destarotadament dinàmica com la nostra.
És clar que la institució escolar ha de seleccionar continguts perquè disposa d’un temps determinat i és bo que sigui així. Ens equivocaríem molt si penséssim que qualsevol cosa pot ser delegada a l’escola i ensenyada entre les seves quatre parets. Sí, perquè les relacions que s’estableixen en un centre escolar són específiques per la presència d’uns professionals i d’uns companys i companyes determinats i mai arribaran a substituir d’altres nuclis de relacions tan essencials o més que l’escola per al desenvolupament personal i tan potencialment educadors com ella en determinats moments d’aquest desenvolupament.
El nucli familiar és el que tradicionalment s’ha encarregat d’una part d’aquestes funcions educatives que he esmentat i ho fa des d’una perspectiva diferent, més propera, menys tècnica, més emocional. Els canvis accelerats en les estructures familiars i laborals han generat un traspàs d’aquests aprenentatges cap a la institució escolar. I al pas que anem, aquest traspàs podria no tenir aturador.
Doncs, bé, ja n’hi ha prou. Tenim el deure d’educar els nostres fills i filles però sobretot en tenim el dret.
I ells també el tenen de ser educats per nosaltres. Deuen poder reclamar-nos que als tres anys els portem a la Platja de Pals i els expliquem el perquè de la immensitat del so de les onades; deuen poder exigir-nos que als cinc els ensenyem a anar amb bicicleta, als nou coneguem junts els bolets de la Mare de Déu de la Salut i als tretze els interpretem el perquè del maleït gra de la galta. Han de poder comptar amb nosaltres quan han conegut aquell xicot a l’institut i els cal reordenar tot el seu sistema de relacions... Necessiten tenir pares i mares educadors.
Però el que ens mata és el temps. El temps que se’ns ha endut la feina... maleïda la feina que avui és precària, barata i accelerada i que si bades se t’emporta per davant. Maleïda feina si no té en compte que treballar i viure no és ni treballar per viure ni viure per treballar.
És per això que davant la demanda de més temps per a tenir els nens i les nenes a les llars d’infants, de més temps en forma de jornada i de calendari a les escoles i els instituts, és essencial que posem la demanda de més temps per poder exercir el dret d’educar els nostres fills i les nostres filles i de gaudir exercint-lo.
Sé que en un país on encara hi ha pseudoempresaris que t’acomiaden per haver tingut un fill és complicat portar a terme el que dic, però és necessari. De la mateixa manera que està costant esforços introduir la cultura de la prevenció de riscos i la salut a la feina, però és ja un fet a les empreses, cal que introduïm la cultura de la conciliació de la vida familiar i la laboral i cal que ens creguem que en tenim el dret.
Una societat que reclama més serveis i de millor qualitat és signe d’una societat que vol avançar col·lectivament, però no s’ha de caure en el parany de convertir aquells en un substitutiu de les relacions que ens enriqueixen com a individus i que hem d’exercir responsablement.

diumenge, 4 de maig del 2003

L'educació és un bé de tots,... no me la venguin, si us plau


Ensenyar és també un ofici, no és només una tècnica. És un ofici que té cap i que té mètode, però que viu de les emocions i de les relacions amb les persones i els seus aprenentatges, i que ha de contemplar necessàriament una perspectiva social i també de futur. Dit això, es faria difícil pensar que el producte resultant de l’acte d’ensenyar hagués d’estar sotmès a l’intercanvi comercial. Però ens està començant a passar.
Convertir l’educació en una mercaderia és una opció que reflecteix fins a quin punt es perverteixen els esquemes en una societat governada per una dreta com la nostra.
Les mercaderies es compren i es venen, s’escullen en funció de la capacitat adquisitiva que es té i s’utilitzen o es llencen quan ja no serveixen per allò que se les va adquirir. Una societat mercantilista com la que tenim enalteix les virtuts de la llibertat d’escollir i, per poder-la exercir, fomenta la competència, de vegades de manera ferotge.
Naturalment, com tot en aquesta vida, això genera un determinat tipus de problemes. Si els problemes es valoren com a menors respecte dels beneficis que aporta aquesta llibertat, la societat n’accepta i en tolera les conseqüències com a derivats de les lleis del mercat. És clar que si parlem de patates o de pomes, tothom accepta que hi hagi competència i llibertat d’elecció; quan parlem d’habitatges, però, la cosa ja es complica més si no hi ha una regulació eficient que eviti l’especulació desenfrenada; en canvi, quan parlem de l’educació dels ciutadans i de les ciutadanes és èticament i socialment reprobable i mesquí sotmetre-la a aquestes lleis del mercat.
Per què? Senzillament perquè l’educació és un d’aquells temes clau on la llibertat no pot prevaler per sobre de la justícia si es creu realment en la igualtat de les persones.
La llibertat absoluta, -sense matisos-, en aquest tema, ens portaria a la injustícia social perquè fomentaria privilegiats i analfabets al mateix temps. La igualtat radical seria injusta també perquè no podria atendre ni els excel·lents ni els necessitats.
La recerca de l’equilibri entre aquests dos valors essencials per la nostra societat correspon als governs amb les seves accions, que són les polítiques que desenvolupen. Les polítiques educatives competents han d’aconseguir aquest equilibri amb el punt de mira posat, a més, en la potència inqüestionable de l’educació per extrapolar aquests valors a les futures accions ciutadanes que exercirà l’alumnat.
Tots els governs d’una certa dreta amb aires democràtics acostumen a fer balança cap a una pretesa llibertat en detriment de la igualtat. I això és el que tenim.
Quan es pretén posar el dret a la llibertat d’escollir centre educatiu per davant del dret de l’educació, s’està fent mercantilisme. Quan es fa entrar en competència directe els centres concertats amb els públics o aquests entre ells per tenir les millors condicions i, per què no dir-ho, les millors famílies, s’està fent mercantilisme.
I aquest és el pa que s’hi menja des de fa temps: per si no en teníem prou amb el que la Generalitat venia fent amb aquest tema, afavorint les opcions lliberals de la classe mitjana amb uns tocs de consciència social, la dreta carrinclona que governa des de Madrid ens etziba una Llei d’educació que dóna carta de naturalesa no només a la compra-venda de l’educació com un servei, sinó que permet els favors a les bones amistats, pràctica que dominen a la perfecció.
Si no els aturem a temps, si segueixen governant gaire temps més, aquesta gent ressuscitarà el xec escolar com a paradigma de la mercantilització i amb això hauran acomplert el seu somni de rentar-se les mans en qualsevol tipus d’intervenció social que no els afavoreixi directament. Aleshores ens diran: paguem a cada família el que l’Estat està disposat a gastar-se en els ensenyaments mínims i que cadascú s’espavili amb l’educació dels seus fills. Més o menys com a l’antic “far-west”, -actual font d’inspiració del president espanyol- on el més ràpid en desenfundar s’emportava el gat a l’aigua.
I en aquesta llei de la selva, ja se sap, els centres pitjor situats, els que acullen gent amb situacions més complicades i que més necessiten dels favors de l’educació, són els que tenen tots els números per anar-se enfonsant en espiral.
Un dels mèrits de la Logse va ser encetar un ampli debat social sobre les finalitats educatives, pal de paller sobre el qual s’haurien de bastir totes les actuacions en ensenyament, i en funció de les quals s’haurien de gastar els diners dels contribuents destinats a l’educació. És evident que no es fa així i que ens cal amb urgència tornar a recuperar aquest debat si no ens volem trobar amb una societat propera molt més desajustada, amb més desigualtats i, per tant, amb menys capacitat col·lectiva per fer front als problemes quotidians.
El primer pas, com a professionals, però també des de la ciutadania, és enfrontar-nos a la negació del debat i a la imposició de la compra-venda del coneixement.

dimecres, 19 de març del 2003

El dret de compartir


Quan l’educació dels nostres fills i les nostres filles, o la dels nostres alumnes si som educadors, només procura ser una eina de competència per veure qui pot arribar més lluny, qui pot trobar una feina més ben pagada, qui pot subsistir millor en un món depredador, esgota bona part del seu sentit i liquida definitivament la potència inqüestionable del treball solidari. A més,  pot anar tenint com a conseqüència la perpetuació dels valors dels més forts, que avui, lamentablement, inunden la nostra societat en un ordre planetari perfectament establert: els poderosos són qui dicten els valors positius –els de l’opulència -, mentre interioritzem com a negatius els que puguin aportar les persones pobres, o analfabetes, valors que cal mantenir al marge i contra el que ens hem de protegir.
Sense deixar de tenir clar que aquest paper de l’educació no es pot abandonar del tot perquè assegura uns mínims elements de defensa personal enfront de la llei de la selva, considero que el fet d’educar només té sentit plenament quan actua com a motor de cohesió social i de desenvolupament comunitari. I tinc la sensació que l’acceptació frenètica de les demandes d’aprenentatges d’una societat occidental cada vegada més histèrica, ens estan allunyant a marxes forçades d’aquest sentit educatiu.
Ens hauríem de plantejar com a pares i com a educadors que als nostres fills i filles, als nostres alumnes, no els servirà de gaire per construir el món que els espera el saber molt i el saber més que els altres, si no els ensenyem a ser ciutadans i ciutadanes, si no els ensenyem a ser persones que tenen com a clau d’interpretació dels seus actes la vida que els envolta, si no són capaços “d’interpretar el context per desenvolupar el text” que hauran après.
I em sembla que és en aquesta clau interpretativa que hauríem d’analitzar el fenomen migratori que s’està produint a les nostres aules: hi ha una realitat present –l’arribada contínua d’immigrants d’entorns culturals molt diversos -, que es perfila com a una realitat consolidada en el futur –un context social amb un important component multicultural -; i entre tots l’estem enfocant com un problema, quan el que caldria és enfocar-ho com un repte social i educatiu.
Així, doncs, ens plantegem com un problema seriós la concentració d’alumnat immigrant en determinats centres o en determinades zones. L’evidència de què es generen unes necessitats noves que són inabastables amb els recursos i els sistemes organitzatius de què disposem, i l’evidència de què sovint aquestes concentracions no són naturals sinó artificials i, en tot cas, desiguals entre els diferents centres que reben diners públics per poder funcionar, ens porta a trobar la solució més immediata, que és distribuir l’alumnat entre tots ells per equilibrar l’esforç de la seva escolarització.
Naturalment amb això no superem cap repte, sinó que només diluïm el problema; no amb pocs esforços, perquè no tothom creu en el mestissatge, en la barreja, en la interculturalitat, sinó més aviat en la supervivència d’un cert classisme de pa amb tomàquet.
Però a força d’intentar resoldre un problema n’oblidem un altre de més greu que la concentració d’immigrants que és la fugida dels no immigrants, tant si hi ha concentració com si hi ha repartiment.
I aquí sí que no tenim resposta, perquè ens emparem en una hipotètica llibertat d’elecció de centre que és l’adequació que la nostra societat fa per emparar aquest concepte d’educació competitiu i descontextualitzat al qual feia referència al principi.
Si l’educació ha de tenir sentit com a motor de desenvolupament comunitari, la immigració n’ha de formar part en igualtat de condicions. Tant com els exclosos. Igual que els rics. Aquest és el repte.
Per això cal començar per un principi bàsic de pensament sense el qual no podem engegar: Hem d’oferir a tots els nens i les nenes, a tots els nois i les noies sense exclusió, les mateixes possibilitats d’accés al coneixement, -també les materials -, que les que cada un de nosaltres donaria al seu fill o a la seva filla. Si això no es dóna a l’entorn familiar, s’haurà de donar a l’entorn comunitari.
Aquesta premissa implica un canvi estructural en el concepte de centre i de zona escolar dels llocs on s’ubiquen les concentracions. Implica la detecció global de necessitats, no només les educatives, i l’ajustament material, humà i organitzatiu dels ajuts que cal fer funcionar en un sentit de discriminació positiva de tot l’entorn. Implica fer d’aquests centres educatius un lloc del que ningú vulgui fugir perquè ofereixin les màximes expectatives de desenvolupament al seu alumnat. Sense ser somiatruites, perquè tots sabem que això no és fàcil, aquesta idea indica la direcció i el sentit del camí que s’hauria d’iniciar.
Si en aquest camí hi ha recursos públics mal utilitzats, perquè hi ha centres que no accepten atendre aquestes necessitats educatives, caldrà retirar-los els recursos i distribuir-los millor.
Hi ha experiències interessants que s’han gestionat al nostre país en aquesta mateixa direcció com poden ser les comunitats d’aprenentatge. En totes elles, però, s’hi afegeix una segona premissa: creure en la feina que hom fa; els polítics, creure en la tasca social que se’ls ha encomanat; els educadors, en les possibilitats dels seus alumnes; els ciutadans i les ciutadanes, en el dret a compartir del seu veí que és diferent.