Publicat al Diari de Girona el 07/06/2020
https://www.diaridegirona.cat/opinio/2020/06/07/haguessin-entrat-robar-casa/1046740.html
La “mare superiora” del clan Pujol va deixar anar aquesta frase quan va veure Pasqual Maragall prenent mides i passejant pel pati dels tarongers acompanyat dels Carod-Rovira, Saura i altres malfactors que s’havien atrevit a fer un pacte contra natura per governar la Generalitat, tot i que l’astut hereu Mas havia guanyat per uns pocs escons la llista del futur president.
https://www.diaridegirona.cat/opinio/2020/06/07/haguessin-entrat-robar-casa/1046740.html
La “mare superiora” del clan Pujol va deixar anar aquesta frase quan va veure Pasqual Maragall prenent mides i passejant pel pati dels tarongers acompanyat dels Carod-Rovira, Saura i altres malfactors que s’havien atrevit a fer un pacte contra natura per governar la Generalitat, tot i que l’astut hereu Mas havia guanyat per uns pocs escons la llista del futur president.
Amb la naturalitat de qui ha estat a l’ombra del poder durant
trenta anys i ha mogut els fils que li han semblat bé al més pur estil búlgar,
la Marta Ferrusola resumia amb aquesta frase no només el tarannà del partit
pujolià sinó el presagi de les maniobres fosques i joc brut que aquest partit va
desenvolupar durant els set anys que va durar el primer govern d’esquerres de
la Catalunya postfranquista per desplaçar del tast del poder aquells que “de
fora vingueren i de casa ens tragueren”. Escàs poder però suficient per fer-los
adonar en poc temps que perdrien, i no de manera suau, la mamella que tenien
aferrada i que era la seva subsistència. La del clan i la del règim.
Potser només els que ho vam viure des de dins de l’estructura
de govern sabem com de innobles van ser les actuacions d’alguns dels prohoms de
l’aleshores primer partit de Catalunya. I el treball incessant per conjurar a
la contra totes les forces fàctiques del país: econòmiques, socials, mitjans de
comunicació, teixit associatiu, el món de la cultureta...
Des del primer dia érem un govern il·legítim; des del primer
dia hi havia consellers als que se’ls demanava la dimissió, des del primer dia varen
fer aparèixer la coalició com un desgavell, des del primer dia varen atiar els
fantasmes d’un comunisme que ens ho prendria tot als bons catalans que de les
pedres en fem pans...
En realitat, sota l’espessa capa d’un nacional catolicisme
bondadós i de reminiscències carolíngies i un punt carlines que havia teixit
amb paciència d’orfebre un espavilat Jordi Pujol, s’amagava tot un sistema
clientelar, tota una teranyina d’influències, on els tramposos podien fer
trampes i als poderosos no els calia gaires justificacions. Estic convençut que
havíem tocat os perquè això és el que van veure perillar. I és el que crec que
un tercer govern d’esquerres hagués posat a la picota i se l’havia de fer caure
com fos aprofitant les ficades de pota que, òbviament, van existir, massa
sovint pel meu gust.
Així, doncs, quan a dia d’avui, al primer govern de coalició
d’esquerres que hi ha a l’estat espanyol després de la dictadura, estrenat de
fa escassament cinc mesos i amb la gestió sobrevinguda més difícil de tota la
història de la democràcia espanyola se l’acusa també de tot això, -de govern
il·legítim, de comunisme bolivarià, fins i tot d’assassinar els avis,- m’ha fet
pensar en la frase de la senyora Ferrusola.
I m’ha fet pensar en la conjura dels necis que aleshores es
va desfermar perquè ara també estan traient a passejar a la contra tots els
dinosaures, els de la judicatura, els de les forces de l’ordre, els franquistes
nominals, els purpurats i els de la noblesa, i els friquis abanderats que tenen
criades per picar cassoles.
Seria molt berlanguià tot plegat si no fos altament
preocupant. Perquè és evident que aquest govern també ha tocat os. I perquè és
evident que els hereus modernets del nacional catolicisme espanyol tenen molt a
perdre i no s’ho deixaran fer tan fàcilment. I aquests són l’única alternativa
real a l’actual govern més enllà de la que cadascú pugui somiar.
Cal criticar l’acció política mal feta i cal demanar
responsabilitats per l’acció de govern, naturalment. Però posar ara pals a les
rodes perquè caigui el govern d’Espanya per un suposat interès superior és
afavorir els interessos de la gentussa que vol l’immobilisme.
Perquè no estem parlant només de perdre una oportunitat de
fer els canvis polítics en profunditat que jo penso que el país necessita i
algú altre pot pensar que no. No estem parlant de política.