divendres, 17 de maig del 2013

El problema no és el LAPAO

La qüestió transcendent en tot aquest vodevil propi del més pur surrealisme del gran aragonès Buñuel, orquestrat per una ripollesa en excedència com és la senyora Serrat, Consejera de “Cultura” dels nostres veïns, no és el canvi de nom del català o, per ser més precisos, la voluntària desaparició del seu nom dels textos legals a l’Aragó.
Això podria ser fins i tot fruit involuntari d’una ignorància superlativa que superés l’atreviment propi dels ignorants.
El problema greu, per mi, és el convenciment de certes persones, de certs  nuclis de persones que s’han trobat amb parcel·les inconnexes de poder a les mans, que la realitat existeix en tant que està escrita a les lleis. I no el contrari: que les lleis han d’acostar-se a la realitat observable per posar-hi un cert ordenament.
L’ambició de transformar la realitat descrivint-ne una de diferent i donant-li rang de llei només té sentit si el que es pretén és la imposició del propi criteri. I aquí està el perill real de la qüestió perquè el criteri personal sobre totes les coses és sempre subjectiu, excepte quan es té una voluntat inequívoca d’aconseguir un objectiu molt concret.
Veient el que està fent el Partit Popular en els llocs on governa que es parla català, -al País Valencià des de fa molts anys, a les Illes més recentment-, veient com es comporta a Catalunya en el tema de la llengua, jo no tinc cap dubte que té una actuació voluntària, volguda i coordinada d’ignorar, menystenir o minimitzar la presència del català a la vida pública de la ciutadania dels països de parla catalana. I aquí he de reconèixer que sóc jo que he escrit la meva pròpia subjectivitat, tot i que em sembla que la comparteixo amb milers de persones.
L’objectiu d’aquesta persecució és el que se m’escapa. Perquè les persones mitjanament intel·ligents no acostumen a crear problemes allà on no n’hi ha i, en canvi, això és el que està passant. Prengueu per exemple el ridícul extraordinari que ha provocat la llei de llengües d’Aragó en tots els cercles culturals d’Espanya i d’Europa.

Hi ha un concepte d’Espanya que és hereu de la dictadura. Una Espanya intolerant amb la diversitat, reticent amb qualsevol innovació i profundament ancestral que, davant la falta d’arguments, executa la imposició i ho vesteix en forma de llei.
Però hi ha unes altres Espanyes que m’agradaria sentir. La que estima la cultura, la diversitat i la innovació, la que és hereva dels qui van defensar drets i llibertats i van patir persecucions i exili, la que creu en la democràcia com a voluntat dels pobles i no com a cotilla dels seus actes.
M’agradaria sentir-la en el tema de la llengua catalana perquè no és un tema menor. Esborrant els noms pretens esborrar existències. Les existències diferents a la teva. És el que sempre han fet tots els totalitarismes.

dissabte, 11 de maig del 2013

Veniu a detenir-nos!

Així és com titula un mitjà electrònic el gest de ser emmanillats que van fer dos dels diputats del nostre grup quan el portantveu del PP va proposar a la cambra que no es votés la creació de la comissió pel dret a decidir perquè el tribunal superior de justícia havia suspès la declaració de sobirania.
A part de confondre dues coses diferents: el text que el Parlament va aprovar amb la creació de la comissió que es proposava, el senyor Millo va utilitzar uns arguments i unes formes, que si no fossin perilloses, serien infantils.
El gest de la diputada Laura Massana i el diputat Jaume Bosch del nostre grup parlamentari és anecdòtic però és eloqüent: El PP no només qüestionava el dret a decidir i la sobirania per fer-ho des de Catalunya, -que s'hi pot estar més d'acord o menys d'acord-, sinó que qüestionava la pròpia sobirania del Parlament per crear comissions sobre els temes que aquest consideri que s'ho mereixen.
I ho feia, a més, amb l'amenaça que aquest Parlament estaria fora de la legalitat, seria un Parlament insubmís i amb l'actitud simbòlica d'abandonar tot el grup els seus escons i situar-se fora de la representació democràtica en aquella votació que no els agradava.
Doncs bé, és poc democràtic no reconèixer al Parlament de Catalunya la representativitat que té, fruit d'unes eleccions. Com van ser poc democràtiques les maniobres del seu partit perquè el Tribunal Constitucional no respectés el resultat del referèndum que va validar l'Estatut.
A més, i ja em perdonaran, però no ens cal cap llicó de democràcia ni cap amenaça d'aquells que estan envoltats del tuf de la corrupció a les files del seu partit.

http://www.e-noticies.tv/canales/actualitat/veniu-a-detenir-nos-16544.html

dilluns, 6 de maig del 2013

La feina de la política


Article publicat al Punt/Avui com a resposta a un altre article d'opinió d'en Joan Trillas titulat "Polítics amb pla B"



Una sessió el Parlament de Catalunya. Foto: EL PUNT AVUI.
1
No m'ha agradat el teu article, amic Trillas, titulatPolítics amb pla B i deixa'm que et pugui dir públicament per què. L'inici és descriptiu i és cert: un polític quan plega ha de repensar la seva vida laboral i, segons el temps que s'hagi dedicat a la política, tindrà més problemes dels que tindria un treballador normal, que ja són molts.
Excepte, naturalment, els funcionaris, que tenim feina fixa. I aquest és l'exemple que poses amb un deix excessivament maldestre al meu entendre -el mateix que fa el govern, per cert-, que es pot interpretar com una certa culpabilització pel fet de tenir feina fixa en un entorn on és extremadament difícil treballar, però on tothom voldria arribar a l'objectiu de tenir aquesta feina fixa. No carreguem més tintes sobre el funcionariat, si us plau, que també estan suportant amb dignitat el preu d'aquesta crisi.
Poses, a més, l'exemple de tres persones concretes que han pogut tornar a la seva vida laboral pel fet de ser funcionaris en tres àmbits diferents. No és això precisament el que fa temps que demanem als polítics? Que s'hi dediquin de forma provisional i que després retornin al seu treball?
D'acord que alguns d'ells s'hi han passat molt de temps, però no és en positiu que la feina política sigui temporal i no és just que es pugui recuperar una normalitat en la vida laboral? Segur que coneixereu algun polític que ha tornat a repartir cartes o fins i tot en recordareu algun que va tornar a baixar a la mina. I en conec que encara no han pogut tornar a treballar precisament per haver-se dedicat a la política defensant unes opcions ideològiques determinades. Els que s'han instal·lat magníficament en consells de direcció de superempreses no tinc el gust.
Quan els treballadors volen dedicar-se a la política haurien de poder tenir tots un pla B, funcionaris o no, perquè si no probablement els barrem el pas.
Perquè hi ha una altra excepció que només comentes de passada: la gent que té la vida assegurada abans d'entrar-hi o la gent que hi ha entrat per tenir després la vida assegurada a partir de vés a saber quins contactes. No acostumen a ser treballadors, ni acostumen a defensar opcions de progrés. Ves per on, estigmatitzant-ne uns donem via lliure als altres.
Hauríem de creure en la política seriosament i serenament perquè ara mateix és l'única defensa que li queda a la democràcia davant l'oligarquia. I per això hauríem de poder garantir que les persones que s'hi volen dedicar no hagin de ser només funcionaris o rics, que ja tenen un pla B, com tu dius, sinó que tothom que té la valentia i la capacitat de dedicar-se al servei dels altres pogués retornar amb tranquil·litat a la seva feina habitual un cop acabat el seu pas per les institucions.
Estic convençut que coincidim en aquest objectiu, però de la lectura de l'article se'n poden desprendre altres interpretacions i per això m'estimo més deixar clar la meva posició perquè en els temps que corren ja hi ha massa veus interessades que a partir del “tots són iguals” o “la política és un problema” desitjarien ferventment que aparegués qualsevol milhomes salvador de la pàtria i ens retornés al passat.