dilluns, 20 de desembre del 2021

Maleits siguin els que potinegen amb la llengua

Segurament podrem estar d’acord en què la manera més senzilla per al desenvolupament lingüístic d’un infant és que aquest pugui fer-lo en la seva llengua familiar habitual. Ara bé, la manera més senzilla no vol dir l’única ni necessàriament la millor. Perquè la construcció lingüística va estretament lligada a la construcció social i al desenvolupament personal i això comporta sovint la recerca d’equilibris per a trobar les solucions més eficients a cada situació en el llarg procés de creixement i aprenentatge.

En el cas de la llengua a Catalunya, per entendre’ns, allò que sembla més senzill no ho és tant: no podem optar materialment per a l’aprenentatge en cadascuna de les llengües familiars dels nostres infants perquè n’hi ha desenes; som un país d’acollida, recordeu? I si optéssim per a aprendre cadascú en la seva llengua familiar només en les dues majoritàries, hauríem de fer un aprenentatge segregat per ser més eficients. És a dir, els nens i les nenes que aprenen en català van a una classe, els que aprenen en castellà van a una altra i els que tenen un origen diferent que es fotin. Això, socialment, és un desastre.

Aquest és precisament el dilema que es va produir a la transició i que a Catalunya es va resoldre amb la immersió en català. És a dir, davant la impossibilitat de fer l’aprenentatge amb la llengua pròpia de cadascú sense crear segregació a les escoles per origen lingüístic, decidim una llengua franca als centres, la mateixa per tothom, en el benentès que aquesta ha de servir com a vehicle per a crear les estructures lingüístiques i facilitar l’aprenentatge de les altres llengües escolars.

Aquesta va ser una decisió tècnica: es decideix que a l’escola hi ha d’haver una llengua vehicular que facilita el procés d’estructuració lingüística i obre les portes a l’aprenentatge de les altres llengües. En cap cas, en aquest procés, dues llengües podrien ser vehiculars. I en cap cas les altres llengües quedaven bandejades.

Però també hi va haver una decisió política. La decisió política va ser que aquesta llengua franca d’aprenentatge comú als centres docents fos el català, com a llengua pròpia del país, i que l’objectiu fos el coneixement equitatiu del català i del castellà al final de l’escolarització obligatòria.

I aquesta decisió política es va prendre no només per una qüestió cultural com és garantir la riquesa de la pluralitat lingüística d’un país, sinó també per un consens identitari que avui dia s’ha trencat. Dic identitari expressament, malgrat el ressò pejoratiu que avui li atorgaria a aquesta paraula, perquè aleshores era la recerca d’una nova identitat més moderna, més culta, més justa i més democràtica el que buscaven sortint de la dictadura des de la burgesia catalana fins a les classes treballadores,  incloses, i especialment implicades, les d’origen castellanoparlant provinents de les migracions interiors dels anys cinquanta i seixanta.

I aquest consens es materialitzava en la llengua perquè era la llengua que identificava la nova Catalunya que expressament es volia no excloent i respectuosa amb les llengües i les identitats d’origen. Era l’època de “Catalunya un sol poble”, amb tota la càrrega simbòlica i naïf que li vulgueu posar avui.

La joguina va funcionar bé i encara funciona. Millor que a València, millor que a Balears, que comparteixen les mateixes llengües d’aprenentatge amb sistemes diferents; infinitament millor que a la Catalunya Nord, on el català ha estat residual molts anys. Va funcionar bé i potser per això es va voler instrumentalitzar la llengua políticament per fraccionar identitats. Si parles català o parles castellà ets dels meus o ets dels seus. Va començar a finals dels noranta amb el PP de Vidal-Quadras i va ser el leitmotiv de Ciutadans des de la seva creació al 2006.

Des d’aleshores aquests grups polítics no han parat amb més o menys mentides, amb més o menys anècdotes extrapolades com a sentències, amb més o menys demagògia, fent servir les llengües, el català i el castellà, per confrontar.

I qui ho ha rematat han estat els deu miserables anys de procés: aquella llengua que a la transició era la que tothom assumia i demanava com a llengua comuna d’aprenentatge s’ha acabat convertint gràcies a manifestos com els del grup Koiné, a articles com els de l’ex-honorable, a tuits incendiaris com els de l’imbècil que demanava apedregar la casa de Canet o a declaracions odioses per massa fatxes com les del professor de català jubilat a Planta Baixa de TV3, en la llengua percebuda com a sectària per aquells que se n’han sentit exclosos.

Refer l’acord sobre com han de ser els projectes lingüístics als centres docents serà la part més fàcil. No en va segueix essent útil la decisió tècnica de fer la immersió en català i utilitzar aquesta com a llengua vehicular. No en va tenim una nova llei d’educació, la llei Celáa, que permetrà adequar les recents resolucions judicials que s’han fet en base a la llei Wert ja modificada.

Aquesta part és la més fàcil. La difícil, la que impediria avui el consens polític sobre la llengua que es va fer a la transició, és recuperar una identitat compartida en un país que pugui sentir-se orgullós de tenir, de conèixer i de fer servir dues llengües majoritàries i de protegir i respectar les desenes de llengües minoritàries de les ciutadanes i ciutadans que hi viuen.

Catalunya és avui un mirall trencat i està lluny de ser un sol poble. Uns i altres s’han ocupat d’esmicolar-lo i encara ho segueixen fent. Maleits siguin els que potinegen amb la llengua. Caldrà cercar nous consensos, certament. Però primer hauríem d’arraconar aquells que segueixen utilitzant aquesta eina de concòrdia com un element de confrontació d’identitats.