dimecres, 18 de febrer de 2015

#ComissióPujol: Desmuntant el mite

Llarguíssima sessió la del dilluns, disset de febrer, que va acabar prop de la mitjanit. Però intensa perquè els tres compareixents es van deixar anar. Van explicar coses que confirmen o desmenteixen hipòtesis, però que, en tot cas, ens acosten més al Jordi Pujol complex i polièdric que ha encetat voluntàriament des del mes de juliol aquesta mena d'aquelarre d'autodestrucció de la seva imatge amb la seva confessió i que, en qualsevol cas, ajuden a desmuntar peça per peça el mite que alguns havien construït i el pedestal sobre el qual alguns l'havien posat.
Ekaizer, periodista d'investigació, va ser fulminant només començar. Amb el seu to melòdic i pausat d'argentí que acumula experiències viscudes o sospitades, amb una retòrica abundant i eficaç, va dir amb claredat que no hi havia cap precedent a Espanya de la construcció d'un "capitalisme d'amiguets" com el que s'ha fet a Catalunya durant tots els anys de pujolisme. Que això definia una absoluta promiscuitat entre el poder polític i les seves relacions amb el poder econòmic. Amb les indústries, amb les empreses i amb el sector bancari, que és l'origen, -no ho oblidem-, des del qual Jordi Pujol construeix un país a la seva imatge.
I aquesta simbiosi al llarg del temps és la que contribueix a estimular les conductes d'alguns fills del clan. "Si no pagaves, estaves mort", confessa que li va dir un empresari. Frase lapidària que ens recita tranquil·lament mentre explica que els empresaris tenien facilitats per pagar. "No era un pim-pam; potser en sis o set anys ho anaven trobant".
I el que és més greu, diu, aquest capitalisme d'amiguets va continuar després del pujolisme com la cosa més normal del món. I segueix.
Sobre el llegat d'Andorra va donar una solució fàcil: que la família demani aixecar el secret bancari i ho podran demostrar; mentrestant seguirem alimentant les sospites de què menteix.
Cert. Coincidim.
Més clar sobre aquest llegat va ser el cunyat de Jordi Pujol, en Francesc Cabana: "No ens consta que provingui de cap herència, ni de cap llegat, ni de cap deixa. Nosaltres no en sabíem res de res"
Dolgut, profundament dolgut i enganyat. Decebut. "Fa un any vaig tenir necessitat de diners i no va moure ni una cella. Com podia pensar que tenia diners?"
Va negar qualsevol actuació corrupte o d'aprofitament personal de la fallida de Banca Catalana i va portar el document de cessió de les accions de Jordi Pujol a la Fundació Catalana per demostrar que aquests tampoc són els diners de l'herència d'Andorra. Oblida, però, que en l'àmplia documentació de la instrucció que es va seguir per part dels fiscals que van investigar el cas es constata l'existència d'una caixa B. Oblida que l'estat va haver de rescatar amb milers de milions de pessetes de diner públic la fallida a la que els directius havien portat el banc. Això sí, explica que n'hi ha que es van fer rics amb els actius del banc en aquell moment. Parla de Florentino Pérez que es va quedar una constructora per una pesseta. Parla de l'oferta que el Banc de Biscaia ,-que es va quedar Banca Catalana-, va fer a tots els accionistes per multiplicar per quatre-cents el valor de les seves accions. Parla de l'oficina que tenien a Gran Caiman "per fer operacions amb ciutadans nordamericans per motius fiscals". Decebut, repeteixo. Probablement diu el que sap i recorda. Probablement no sap tot el que va passar.
Dolgut amb els seus nebots. Perquè veu que és poc ètic el seu enriquiment sobtat i la golafreria de diners, especialment quan hi ha gent que es troba en una situació apurada. Ni entén ni es creu el seu cunyat: "A les reunions familiars jo li deia tot el que li havia de dir i ell no em deia res del que m'havia de dir. I això dels diners..., però si cada dos per tres li havies de pagar el cafè perquè mai en portava!"
El mateix li passava amb els cafès a Ramon Pedrós que va ser el cap de premsa de Jordi Pujol durant deu anys, del 88 al 98. Aprecia la figura de qui va ser el seu cap. El compara amb Capri! "Comunica com ell, pròxim al parlar de la gent". El veu com un personatge polític d'alçada però té clar que tenia un problema amb la seva família. Va ser testimoni, diu, del malestar que causaven determinades actituds de la dona i els fills en tot l'àmbit de presidència. També té clar que Pujol sabia que els seus fills remenaven la cua i feien negocis a l'ombra del pare, en nom del pare, amb el beneplàcit del pare i aprofitant els remordiments del pare per haver abandonat la família per dedicar-se a fer un país a mida. A mida dels negocis i del negociants. I també diu amb claredat que Marta Ferrusola ficava el nas i defensava el dret dels seus fills a poder fer negocis aprofitant l'esfera pública. Gros, no? I diu amb certesa que diversos secretaris de presidència havien advertit dels negocis bruts dels fills. Jordi Pujol no hi va fer res.
Jordi Pujol, diu també, qualificava el seu govern com "amic dels negocis", -us sona?-, i va concebre tot el país "com una gran fàbrica" on ell era el gerent i director.
Torpedes, torpedes, torpedes, en tota la línia de flotació. Del mite d'home d'estat en comencen a quedar només les restes i a les ploracossos ja no els queden llàgrimes.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada