diumenge, 18 de setembre de 2005

Que ningú llenci la tovallola!


Cap dels prodigis que anunciaven taumaturgs insignes no s’ha complert, i els anys passen de pressa.

Miquel Martí i Pol


Molts de nosaltres, quan vam començar, ho esperàvem tot de l’educació.
També hem vist la brillantor als ulls de molts joves que comencen, i ho volen tot.
De fet, no fa pas tant de temps que ens comentàvem els uns als altres que crèiem en la nostra feina perquè ens semblava que podíem canviar el món..., o un tros de món. Si més no, sabíem que teníem entre les mans una eina de transformació sense límits, amb molt de camí per recórrer.
Però fa una llarga temporada que s’ha girat un mal vent i sempre ens ve de cara: que si falten diners, que si les famílies no se n’ocupen prou, que socialment som cada vegada menys considerats, que el jovent i la mainada no hi posa tot el que hi ha de posar, que hem de fer més feines que una navalla suïssa, que les polítiques educatives són més electorals que no pas sensates...
I si mires cara a cara a molta gent del ram, hi llegiràs a la mirada un desencís profund.
Arribats a aquest punt caldrà dir, però, que no ens ha de venir de nou cap tramuntanada. Que sempre hem tingut al davant un munt d’obstacles i que hem hagut de gratar de valent per tenir el que tenim.
On som, doncs, que no acabem de trobar l’empenta dels joves i la saviesa dels vells?
Potser se’ns acumulen massa incerteses que ningú no sap respondre.
És ben cert que cada dia tenim més solcs a la pell i més enteniment a l’esquena. Que molta gent que abans deia que hi seria, ha marxat a un altre costat o mira cap a la dreta sense dissimular. Que molt del que hi havia per fer, encara està per fer. Que moltes esperances segueixen sent esperances.
Però hi ha tant de camí recorregut! Hi ha tant de treball acumulat i tanta feina feta, que el desànim seria la pitjor traïció, encara que sovint fos plenament justificat.
Avui, tant com ahir i com abans d’ahir, ni més ni menys, amb totes les dificultats afegides que arrossega la nostra feina, amb totes les incomprensions i els pals a les rodes dels dies que corren, ens cal aixecar el cap i alçar la veu sense esperar prodigis incerts, però sense llençar la tovallola.
Ens ho devem. Els hi devem als que comencen i als que han plegat.
Hem de trobar el moment i la forma de poder-los dir, de poder-nos dir,  que encara ho esperem tot, que encara ho volem tot, que encara creiem en la nostra feina.