divendres, 10 de novembre del 2006

Vull jugar a la botifarra!


Molts vespres arribo a casa des de la feina, aparco el cotxe i m’aturo uns segons. Aquests moments m’agraden molt: ensumo el camp, tasto el silenci que queda i, quan hi sóc a temps, escolto el crepitar del sol ponent-se. És quan penso “quina sort que tens de viure aquí, punyeter”.
I de fet és una sort viure en un poble com aquest, no us en càpiga cap dubte. Si l’Empordà és el melic del món, Regencós està en un raconet amagat d’aquest melic.
Fins aquí la postal.
Però..., i la gent?, on és la gent?. Doncs, no ho sé; cadascú a casa seva, suposo. Devem ser bona gent perquè no tenim gaires problemes, penso.
Si no fos perquè trec a passejar la gossa i em paro a fer-la petar amb qui em trobo, si no fos perquè quan tinc mal de panxa xerro a cal metge, si no fos perquè uns quants cridem junts els gols del Barça davant la “tele” de pagament, no sabria on trobar la gent.
Primer vaig pensar que era problema meu, que era massa sorrut per fer-me amb tothom o alguna cosa així. Però després he arribat a la conclusió que el que ens falta de veritat és la botifarra.
No em mal interpreteu, vull dir que som un poble sense possibilitat de fer la botifarra; de jugar a la botifarra, vaja.
I no ho podem fer perquè no tenim on fer-ho. Des que la Lola va tancar ja fa uns quants anys, n’hem perdut tota possibilitat. Abans allò era el nostre hipercor particular; i no ho dic per la botiga, sinó perquè era un punt de trobada, un lloc on tothom hi passava en un moment o altre del dia, un lloc on podies menjar arròs (el tinc clavat a la memòria aquell arròs) o anar a fer un cafè tranquil·lament amb les cartes a la mà i xerrar de les foteses de la vida, que resulta que mai no ho són tant.
Mireu, a molts pobles, entre “contro” i “recontro” es parla del camp del veí o de la malaltia d’en fulano, entre “delego” i “carrego” es repassa l’alcalde i els que no ho són. Ja veieu que, com a mínim, la botifarra ens estalviaria segurament de sortir als diaris cada dos per tres i ens mantindria informats de qui som i com vivim.
I us en diré una altra: això només es pot fer en pobles d’una mida semblant al nostre o, com a molt, una mica més grans, perquè a les ciutats, si ho fan, ho fan tancats a casa.
Doncs bé, ara que encara som així, no ho desaprofitem ni ens ho deixem perdre. Com que encara no som ni un parc temàtic per a turistes o cases de segona residència, ni una vil·la dormitori, encara ens ho podem permetre.
Potser quan s’acabi la piràmide de Kéops que tenim a l’entrada del poble, hi tindrem un raconet per jugar a la botifarra, amb un cafetó o una cerveseta que ens servirà una amable persona que el tindrà obert per la gent del poble... i ja hi deixarem entrar també algun estirat de fora perquè tothom vegi que ens agrada la companyia.
Mentrestant, seguiré esperant el canvi d’estació, el de veritat, el que porta el fred de l’hivern i et permet encendre la llar de foc i que, quan arribes a casa, amb la tarda ja ben fosca, et deixa picar l’ullet als estels i saludar la lluna plena que treu el cap pel costat del campanar i et fa pensar “que bé que estem quan estem bé”.

dilluns, 6 de novembre del 2006

És hora d'aixecar el cap


La nostra feina està de moda. No parem de sortir als mitjans de comunicació, de vegades per fets llastimosament contundents, de vegades per estadístiques poc afavoridores, i tot sovint acompanyats de laments incontestables des de totes les òptiques i punts de vista.
De fet, més que estar de moda, la sensació és que estem a l’ull de l’huracà.
Crec que estem assistint a la cresta de l’ona del canvi de paper social i metodològic que la institució escolar està tenint els darrers anys, sobretot a Europa, i molt especialment al nostre país, on tothom intenta repensar l’escola i redefinir les seves funcions, estructurar nous sistemes educatius, adaptar la realitat d’educació i d’instrucció a unes necessitats socials i tecnològiques cada vegada més canviants, a una població cada vegada més diversa i més complexa.
En aquest context, el paper de mestres i professores és cada cop més indefinit, més imprecís, més insegur, més carregat d’incerteses respecte de la pròpia professió i de la vàlua dels coneixements que se’ns demanen.
Davant d’aquesta situació, moltes de les persones que conec adopten l’actitud que he vist en molts mestres tota la vida: fer front als nous problemes amb noves solucions; defugir les incerteses parlant amb el veí, posant-se d’acord i aguantant l’estrebada a força de treball, paciència i imaginació.
Aquestes situacions complexes, però, que estan implicant canvis profunds en les estructures socials, requereixen un treball col·lectiu rigorós i aquí és on els sindicats hauríem de tenir un paper important. En canvi, tinc la sensació que la força de la unió ha anat perdent pistonada. Segurament ens haurem de mirar al mirall.
Tot i això, deixeu-me destacar alguns perills que, al meu entendre, no ajuden a clarificar el desconcert del col·lectiu, convertits massa sovint en actituds de defensa.
En primer lloc, l’individualisme pedagògic, que en moltes ocasions és una solució de compromís que ens permet reforçar personalment la nostra capacitat davant de l’aula sense haver de confrontar punts de vista i opcions diferents per evitar incrementar les inseguretats.
Per altra banda, carregar les responsabilitats de totes les mancances en factors externs com la mala gestió de l’administració educativa o la falta d’atenció familiar de l’alumnat o el tracte mediàtic de la nostra professió, no ens permet incidir-hi més, tot i que aquests factors siguin certs, sinó tot al contrari, afavoreix no fer res respecte del factor on més podríem actuar directament que som nosaltres mateixos: la nostra organització, l’aprofitament dels recursos, la formació, la metodologia, etc.
Finalment, exterioritzar el malestar amb un lament permanent per tot allò que no va bé ens descarrega anímicament de l’angoixa d’aquest malestar i ens permet anar a dormir més tranquils, però atura probablement la càrrega necessària enfocada a resoldre el problema i no només a lamentar-se’n.
És a dir, tancar-nos a l’aula, tirar pilotes fora i queixar-nos sovint, forma el còctel del desencís, que és massa inhabilitant per poder lluitar fins el final pels nostres drets, per la nostra feina, per l’escola com a institució i per l’educació en general.
Farà falta analitzar quin paper han jugat les actuacions d’alguns sindicats els darrers anys en aquest desencís. Amb la màxima permanent de desmarcar-se, de dir que no, de carregar els neulers sobre els altres, de radicalitzar el discurs però no els fets, em temo que no s’ha ajudat gaire al restabliment de la capacitat de lluita col·lectiva que fa temps que no veiem.
En una situació tan complexa com la que vivim, el pitjor que podem fer és creuar-nos de braços i veure-les venir perquè això pot ser fer el camí del cranc. És hora de fer-nos valer. És hora d’entomar els canvis amb realisme, però amb una actitud proactiva i una organització col·lectiva potent capaç d’incidir en la transformació de la nostra realitat, més lentament o més de pressa, negociant o mobilitzant,  però sense quedar-nos aturats.
És hora d’aparcar el lament i aixecar el cap. 

dimecres, 31 de maig del 2006

Allò que va bé, millor no tocar-ho... diuen


Aquesta frase plena de sentit comú resumeix en poques paraules una gran part de les decisions que prenem de forma quotidiana.
I és ben cert que, de forma general, si un  aspecte de la nostra vida ens està funcionant, perquè caram ens hem d'embolicar a trastocar-ho tot amb resultats incerts.
En el fons, l'espècie humana és profundament conservadora, no en el sentit polític -que també-, sinó en el sentit de voler preservar allò que per nosaltres té valor, des de la mateixa integritat física fins a la cultura que ens permet definir-nos.
Aquesta és precisament una tasca essencial de la nostra professió. La transmissió de valors i de cultura té un clar sentit de conservació. Podríem dir que els mestres i professors som conservadors professionals.
Suposo que per això no ens ha d'estranyar que, sovint, el nostre col·lectiu, el docent,  ofereixi més resistències als canvis que altres col·lectius. En tenim un exemple clar amb l'enrenou que està provocant l'inici en l'aplicació d'algunes mesures incloses al Pacte Nacional per l'Educació i les incerteses personals i de grup que genera aquesta aplicació. Hi ha molta gent que es planteja: si ja em va bé com estic, perquè em volen fer canviar.

Però també vull deixar ben clar que, entre les persones que ens dediquem a la docència, sempre hi ha hagut grans incorformistes i autèntics pioners. Tota una paradoxa, no?
I és que em fa l'efecte que la frase de l'inici, si bé és útil per la vida quotidiana, no ho deu ser tant per temes de més transcendència.
Tal com ho veig, si mai no toquéssim res d'allò que va bé, ens podrien passar dues coses:
En primer lloc, que només començaríem a canviar quan les coses anessin malament i això ens situaria en pitjors condicions. Hauríem perdut l'oportunitat de preveure els canvis i actuar en conseqüència.
Ens segon lloc, que les coses sempre anessin bé i, per tant, no canviéssim mai. El problema que tindríem seria si allò que passa al nostre voltant evoluciona i nosaltres no.
Encara hi veig, però, una tercera possibilitat. Que nosaltres ens volguéssim creure que les coses van molt bé com a justificació per no necessitar cap canvi. Aquesta seria per mi, la pitjor de les tres situacions possibles.
Així les coses, permeteu-me que aposti per canviar quan les coses estan anant prou bé, quan pots tenir una perspectiva raonable de l'evolució dels fets, quan pots evitar que es produeixi una situació d'empitjorament, quan tens capacitat per intentar que vagin millor.
Qualsevol canvi fa por i comporta riscos. Però si es sustenta amb bases prou sòlides, la solució dels riscos és l'única possibilitat que tenim per avançar i deixar de ser, ni que sigui per un temps, conservadors.

dissabte, 25 de març del 2006

El Pacte Nacional per l'Educació: l'impuls necessari.


Després de vint-i-tres anys de govern de dretes a Catalunya, tots esperàvem més d’un govern d’esquerres. I això passa perquè ens posem sempre el llistó molt amunt.
Potser sí que suposàvem que en dos anys de govern nou es podria posar fre a una perllongada política educativa de concertar-ho tot, d’un més que presumpte afavoriment d’interessos de camarilla i d’un dubtós control d’ús del diner públic invertit. Fins i tot alguns somiàvem en una nacionalització pura i simple que convertís l’escola pública en l’única escola del país quan guanyessin els nostres.
Però, és clar, els somnis, somnis són, i han d’esperar el moment de poder ser comparats amb la realitat.
La realitat més simple ens diu que prop d’un quaranta per cent d’alumnat del país està escolaritzat en centres concertats, que hi ha una pressió demogràfica migratòria important cap als centres públics, -més d’un vuitanta per cent de la immigració s’hi escolaritza-, que tots aquests anys han servit per anar configurant un sistema de doble xarxa que s’ha anat segmentant amb una escolarització molt estratificada per capes socials i que la tendència durant els propers anys podia arribar a fer que aquesta dualització ofegués literalment determinades escoles públiques que es trobaven en els llocs amb més afluència migratòria.
Davant d’aquesta situació, el pitjor que es podia fer era no fer res.
I entre el somni i la realitat, CCOO va optar des de l’any 2001 per fer alguna cosa passant pel camí del mig: demanar a tota la societat un gran acord per l’educació a Catalunya que superés la doble xarxa i reclamar al govern de torn que liderés aquesta perspectiva de futur.
Per això hem insistit fins a l’esgotament en la recerca del consens en el Pacte Nacional per l’Educació. I perquè en aquest consens hi ha interessos molt contraposats hem hagut de negociar cada dia per aconseguir concrecions i matisos en aquelles propostes que no eren nostres i garanties en les que sí que ho eren.
Aquest pacte no és la revolució pendent, ni tampoc pretén resoldre tots els problemes educatius del país. Això sí, posa les bases per resoldre’n alguns que són estructurals i obre una clara perspectiva de futur cap a un canvi de tendència en les polítiques educatives dels darrers anys. Intentaré explicar-me.
La creació d’un únic servei públic educatiu, amb l’adscripció voluntària dels centres concertats, -que tindran els mateixos drets i deures en l’admissió d’alumnat i un control públic en la gestió de comptes i en la planificació-, dóna estabilitat al sistema i el dota de més equitat, perquè exigeix majors responsabilitats en l’assumpció de necessitats educatives als que fins ara no en tenien.
L’homologació d’horaris entre les dues xarxes i la seva gratuïtat incrementa la igualtat d’oportunitats entre les persones que es poden permetre determinades despeses i les que no, entre les que poden escollir i les que no.
La inversió extraordinària és molt important i va adreçada a tots els àmbits: el professional, les famílies, els municipis, per reforçar alguns aspectes deficitaris de l’escolaritat, i també per regular-ne d’altres de l’educació no formal i el treball educatiu de l’entorn. El compromís d’arribar al sis per cent del PIB en inversió educativa en sis anys completa les expectatives d’inversió en educació.
Les noranta-quatre mesures del pacte, que van des del nivell màxim de concreció i pressupost, fins a determinades voluntats de futur, han de ser la base per una futura Llei Catalana d’Educació, on quedi legislat el que aquí s’ha consensuat.
Sindicalment, a més, és inqüestionable que la creació de sis mil llocs de treball estable en tres anys com a conseqüència de les mesures del pacte, no ens haurien de fer dubtar a l’hora de donar-li suport.
Arribar a un consens amb les vint entitats més representatives de l’entorn educatiu no ha estat fàcil, com no ho serà assegurar tots els compromisos en el futur proper. Aquesta és una oportunitat històrica que reclama sentit de país, generositat i amplitud de mires; aquí no hi caben ni mesquins ni botiflers. Però també reclama exigència i claredat en l’aplicació de les mesures; CCOO serem els primers en vetllar que es compleixin per convertir aquest pacte en l’impuls necessari pel futur de l’educació al nostre país.

diumenge, 19 de març del 2006

Ai! Ai! Aaaaai!


Cada vegada m’agrada menys un calendari que corre pels centres on hi ha un mestre agenollat, de braços en creu i carregat de llibres, amb cara de patidor impenitent. I no és que no sigui descriptiu d’una determinada realitat, és que tenir al davant dels ulls aquest concepte de realitat durant dotze mesos s’assembla a un exercici d’iniciació al masoquisme. I això té un perill afegit: que pot acabar inhibint les ganes de lluitar per superar els problemes.
La cultura del lament és necessària per cohesionar el grup davant de determinades adversitats, no ho nego. I quan aquestes són diverses i sovintegen és absolutament lícit lamentar-se’n; a més, segurament cal fer-ho per assegurar una bona higiene mental. Ara bé..., i després? Què més hem de fer després de la queixa?
Si no volem que la queixa permanent acabi sent el justificatiu moral de l’acceptació dels fets com a inevitables, cal passar de la cultura del lament a la cultura proactiva: on és la clau per resoldre aquest problema concret? Quina actitud possible ens permetrà avançar? Com hem de lluitar per aconseguir solucions?
En el fons és veure el got mig ple, després d’haver denunciat que està mig buit, i dedicar-te tant com puguis a omplir-lo més, encara que t’esquitxis els pantalons. Si no, sempre estarà mig buit.
És clar que tothom té dret a veure el got com li plagui i això és només una opinió.
Ara bé, des del punt de vista sindical, crec que no podem recórrer permanentment al lament i a la queixa com a eix vertebrador de la nostra activitat. Això seria una manera de mantenir-nos al marge dels problemes i deixar-los sense resoldre.
Si tot anés tan malament i tot fos un desastre gairebé nuclear, seria tan difícil fer-hi res que només podríem aixecar-nos un bon dia, manifestar-nos cridant el nostre no amb molt de soroll, i ja podríem anar-nos-en a casa tranquils... Fins aquí molt bé, però el problema real seguiria damunt la taula esperant que algú volgués mullar-se per resoldre’l.
Aquí és on veig la diferència entre fer un sindicalisme útil, que pretén resoldre els problemes i avançar encara que signifiqui fer renúncies i adquirir compromisos, o fer un sindicalisme de “quejío”, acompanyat d’un parell de “palmeros” i una guitarreta, que sona molt bé i ens fa ballar “peteneras”, però que a l’hora de la veritat ens deixa al lloc on érem.

dilluns, 9 de gener del 2006

No diguis mentides


Diu la dita que s'atrapa abans un mentider que un coix. És una dita antiga; tant, que avui dia no sabríem, per exemple, si també val per una mentidera i per una coixa, per allò de la correcció lingüística de gènere.
Tan antiga deu ser que ara ja comencem a dubtar de què sigui veritat. Fixeu-vos sinó en la quantitat de mentides que es diuen que acaben modificant la mateixa realitat.
En això han exercit un art depurat determinades gentusses que, per perpetrar les seves fellonies des del poder polític, i poder-s'hi mantenir “in secula seculorum”, no han dubtar en repicar mil vegades la mateixa mentida fins que tots hem creat una realitat virtual al seu voltant i, si ens descuidem, perseguim a pals els qui gosen dir el contrari.
El poder de convicció ha de ser gran; no t'has de quedar vermell mentre parles, ni t'ha de tremolar la veu, ni se t'ha d'escapar un somriure sorneguer; has de ser capaç d'afirmar amb contundència que allò que tothom està veient no ho veu ningú i, a més, millor si tens padrins per si de cas algú ha de confirmar que la teva paraula va a missa. Amb el do de la paraula ben administrat n'acostumes a tenir prou, però si, a més, escampes unes imatges extretes d'on et sembli encara que no tinguin res a veure amb el que dius, faràs canari sense dubtar-ho.
Aquest art de filibuster segueix donant rendiments incalculables. Poso per exemple la manifestació en contra de la LOE que es va fer a Madrid. No en van dir ni una, de veritat. Tothom es carregava una llei sense haver-se-la llegit i tothom se la carregava per un piló de coses que enlloc s'han escrit, quan hi hauria altres motius per demanar una llei millor, vistos des de la perspectiva contrària als manifestants d'aquell dia. Però, en canvi, moltes persones surten al carrer, enganyades o enganyant, que de tot hi devia haver, i l'endemà se'ls rep a la Moncloa. Genial. Doncs, ja sabem la conclusió: menteix, que alguna cosa queda.
El pitjor de tot és que aquesta fal·lera de l'art del bon mentir està creant escola en les menuderies de les nostres vides. Posem un altre exemple: fa quatre dies signem un acord important amb el departament d'educació i tothom diu coses de l'acord que aquest no diu; quan preguntes on ho han llegit, resulta que no ho han llegit, però que donen per segur que serà així. O que ho han llegit, però tan de pressa que han fet allò d'”autocompletar” que tanta ràbia et fa quan escrius a l'ordinador perquè mai t'acaba de completar el que vols. O també que algú de confiança els ho ha explicat... segurament aquest algú deu haver mentit perquè quan busques el paràgraf no el trobes mai.
Mireu, arriba un punt que, com que el do de la paraula parlada és potent i la mateixa paraula és etèria, caldrà refiar-se de la lectura de la paraula escrita sobre paper, que no ho és tant. I si ve algú a la vostra escola o al vostre lloc de treball a explicar-vos de què va tot, -encara que sigui jo mateix- feu-li cas només si la lectura atenta dels compromisos, de les normes, de les lleis o dels manifestos diversos de les nostres vides, confirmen les seves paraules. Serà l'única manera d'atrapar els mentiders, o les mentideres, al mateix temps que els coixos... abans no, segurament, perquè tot requereix el seu temps.