dissabte, 29 de desembre de 2012

115 dies

Ahir vaig estar al memorial de les Camposines. Petit homenatge amb el nom d'uns quants dels milers de desapareguts a la batalla de l'Ebre. Vaig tornar a constatar que encara hi havia el de l'avi que no vaig conèixer. Hi ha també l'ossari amb les restes que encara avui troben els pagesos quan llauren. Petita contribució del Memorial Democràtic -que alguns voldrien esborrat- a la dignitat d'uns joves abocats a matar i a morir, sabent amb prou feines per què i per qui de tan joves com eren.
Però sabien que defensaven la república. No lluitaven per un tros de terra, ni per Catalunya, ni per Espanya... sabien que defensaven la república que els donava feina, futur i llibertat. 115 dies sagnants que van definir el curs de la nostra història. I van perdre. I allà hi vam perdre tots. La bota del feixisme els va esclafar i encara avui la seva ombra ens atenalla com una herència mal digerida.
Jo me'n considero hereu. Com tants centenars de miles d'hereus dels perdedors d'aquella contesa que hem construit la nostra identitat col.lectiva des de la memòria d'una lluita per la llibertat i pels drets que es va veure truncada.
No oblidem ni traïm el seu sacrifici quan construim l'imaginari del futur. La societat que tenim avui és molt més el retrat fugisser del que no va poder ser el 1939 que del mite simbòlic del 1714.
Bevem dels mites, d'acord. Però desafiem la història continuant la lluita pels ideals dels que van perdre.

dimarts, 11 de desembre de 2012

Res a celebrar



Aquests quatre dies he fet pont. El meu institut estava tancat i he aprofitat per reprendre el pols del contacte amb la terra. La boira gebrada del matí, els borrons amagats dels arbres pel fred intens de l'hivern, les nits profusament estelades en un cel net sense lluna i aquest sol de tarda que verdeja intensament els camps on tot just despunta el cereal.
I no he celebrat res. Ni una constitució que se'ns ha encotillat a força de brandar-la com a amenaça, ni una puríssima que em recorda els rosaris de l'aurora quan els capellans de l'escola ens feien passejar una imatge tot cantant les ensolfes en època de garrot i silenci.
De fet, poques festes del calendari m'indueixen a celebracions. Però faig festa de la feina. Els 17 dies festius del calendari laboral són una conquesta del treball. Són fruit de la negociació per millorar les condicions laborals, per incorporar més dies de descans al còmput anual de les vacances. I no vull qüestionar-los. No vull donar l'oportunitat a un sector empresarial amb tuf de ranci de justificar l'excés d'oci dels seus assalariats ni als governs que el representen a legislar retallant drets per satisfer la voracitat del capital.
M'és igual si en canviem l'ordre perquè no ens agrada en quin dia cau la festa. Però no en vull perdre cap perquè no és el moment de fer passes enrere en tot allò que ha costat anys d'aconseguir.
Que cadascú celebri el que vulgui quan vulgui, però no confonguem els símbols d'una herència nacional-catòlica amb els guanys per la classe treballadora de la negociació col.lectiva.
Hi acabaria perdent tothom.

diumenge, 2 de desembre de 2012

Supèrbia

Avui hem fet una passejada pel GR que passa pel Cap de Begur. Un dia fantàstic, una mar d'un blau intens i un paisatge privilegiat. Des de l'alçada els penya-segats arraconen les petites onades que llepen les platges, ara buides. Aiguablava, Fornells..., al fons, el far de Sant Sebastià ens avisa que, a la nit, ens picarà l'ullet.
Supèrbia. És la paraula que m'ha vingut al cap contemplant la magnificència dels elements.
I és la paraula que als humans ens perd... o no ens deixa avançar.
Reclamo humilitat a l'esquerra d'aquest país que ha vist créixer les seves expectatives després de les eleccions. I la reclamo perquè la supèrbia per uns guanys obtinguts no enterboleixi la realitat dels seus límits. Que ningú no es cregui hereu de la veritat absoluta perquè aquesta no existeix i que posi a treballar aquests guanys en la conquesta d'una confluència d'interessos que doni a la ciutadania l'esperança imprescindible per superar aquesta crisi des d'una alternativa diferent a la que ens imposa l'obediència a les finances.
Tothom carrega amb la motxilla plena del seu passat, que és la que és, feta d'orgulls i decepcions, però arrossega la motxilla buida del present. Ens cal reconstruir l'esquerra nacional d'aquest país i ho hem de fer des de la diversitat de cadascú i amb la complicitat de la gent.
Cap dels nostres votants ens ho perdonarà si fem el contrari.