dimarts, 4 de juliol de 2017

El vestit nou de l’emperador

Pobre Baiget. Avui quan sentia el president Puigdemont agraint-li els serveis prestats i lloant la seva honestedat, he pensat que s’ha mossegat la llengua per no dir: “i per això et faig fora, per ser honest”. Independentment del càlcul que tothom hagi pogut fer, inclòs el propi Baiget, pel que va dir, el moment en què ho va dir i qui li va voler publicar, -que res en la política catalana té el pecat de la innocència-, no va fer altra cosa que dir no només el que ell pensava sobre el primer d’octubre, sinó de dir el que pensen i diuen en passadissos i en petit comitè molta de la gent que es va embarcar en aquest procés: que darrera de la “mise en scène” no hi ha res.
No cal dir que això mateix ho pensen molts dels independentistes que volen ser algun dia independents i no només mantenir viu l’independentisme amb la parcel·la d’interès particular o col·lectiu de cadascú. Ja fa temps que reclamen fer les coses bé perquè saben que una sotragada fallida empesa per les presses fa recular passes enrere.

Doncs bé, recordeu “El vestit nou de l’emperador”? El que ha fet Baiget m’ha recordat el que feia el nen al conte d’Andersen: atrevir-se a dir que l’emperador va nu. La diferència important és que en el conte, a partir d’aquell moment, tothom s’atreveix a reconèixer l’evidència i l’engany. I aquí no.
Llàstima perquè tenim, com a país, tots els ingredients del conte: des dels engalipadors que fan un vestit invisible, sabent que no hi ha vestit, fins els que fan córrer la veu de què només els ximples o males persones no poden veure el vestit nou de l’emperador, passant pels que callen, i callen, i callen, tot i veient la crua realitat per por que no els prenguin per beneits o per dolents.
I també, perquè no falti, aquells que diuen cada dia a cau d’orella de l’emperador tot allò que ell vol sentir: que hem guanyat un plebiscit; que tindrem la independència en divuit mesos; que encara que hàgim guanyat el plebiscit ara farem un referèndum però aquest serà vinculant, el guanyarem i en quaranta-vuit hores proclamarem la independència; que tothom ho reconeixerà immediatament i que el país que farem serà més ric, més just i més igualitari tot i que els pressupostos aprovats no són prou socials perquè són els darrers autonòmics (això tres vegades); que ens podem estalviar garanties democràtiques en tot el procés perquè vivim una situació d’excepcionalitat obligada per l’estat espanyol opressor; que aquesta excepcionalitat la podem estendre a tot el que fem perquè l’opressió ens hi dóna dret i, per tant, podem aprovar coses amb menys vots que els que necessitàvem a dia d’avui, sense sentir l’oposició perquè ja se sap què diran i deixant de banda totes les lleis de l’estat espanyol que no ens agradin però, això sí, respectant les que sí que ens agraden i portant al constitucional els incompliments de Madrid al mateix temps que neguem que el constitucional pinti res, i que després serem més rics perquè ara el Montoro ens roba però cada mes l’anem a veure perquè afluixi els calerons i, de passada, pactem el deute del 2018, tot i que ja serem independents, però, és clar, per si de cas, la pela és la pela... Buff. Que tristament cansat.
Perquè tota aquesta fugida endavant fora del sentit comú, que no seria possible sense un acte de fe diari, col·lectiu, alimentat per cent altaveus, retorni al camí que pot fer possible, un dia, que superem la situació social i nacional que vivim, calen molts més Baigets i que els seus els facin cas.

Perquè les veus minúscules com la meva, ja es donen per descomptades. Formem part dels ximples i dels dolents que no veiem per enlloc el vestit nou de l’emperador.