divendres, 29 de juny del 2012

Que em detinguin!

Ja en tinc prou... de veritat. Porto més de trenta anys ensenyant català i també castellà. Mai no he tingut cap dubte que el sistema d'immersió dóna les mateixes oportunitats per aprendre ambdues llengües al final de l'escolaritat obligatòria. És més: molts dels resultats de coneixements comparatius en diferents comunitats autònomes donen uns percentatges més alts de castellà al nostre alumnat que el d'alguns territoris espanyols on només s'aprèn una llengua oficial. I el que és més important: la immersió ha garantit la no segregació per grups lingüístics a Catalunya i, per tant, ha afavorit la cohesió social.
Qui polititza l'aprenentatge de les llengües fa un exercici de perillós funambulisme sobre aquesta precària cohesió. Són, per tant, persones perilloses, per ignorància o per mala fe, però ho són. Que uns experts en lleis, ignorants en processos d'aprenentatge em diguin com he de fer la feina, m'emprenya. Però que a sobre em diguin que he d'acatar el que ells decideixen, rebla el clau. Simplement no ho faré. Que em detinguin.
Si el Tribunal Suprem actua políticament i ignora la realitat de la llengua catalana, és hora que actuem políticament i  ignorem el Tribunal Suprem.

divendres, 22 de juny del 2012

L'euro per recepta és molt més que un euro

Llegeixo a "El País" que el gerent d'Atenció farmacèutica i prestacions complementàries del Catsalut, Antoni Gilabert, ha dit que el client que es negui a pagar l'euro per recepta rebrà una sanció administrativa de la Generalitat tot i que se li dispensarà el medicament. I, en aquest cas, el farmacèutic haurà d'identificar la persona en qüestió perquè l'administració pugui tramitar la sanció.
És a dir, posem la bena abans de la ferida, culpabilitzem els usuaris del sistema de salut i utilitzem els farmacèutics no com a agents de salut sinó com a elements de contenció perquè rebin tots els pals dels ciutadans emprenyats.
Molt bé "govern dels millors". Sempre pensant en els ciutadans més febles. I és que l'explicació és ben senzilla: recaptem 50 milions d'euros a l'any del ciutadà, que les multinacionals multimilionàries de la indústria farmacèutica no poden afluixar la mosca perquè amb la crisi estan molt tocades. Pobres.
Naturalment, l'efecte és el contrari. A la web del Defensor del Pacient ja han cridat a la insubmissió. Avui una pensionista em deia que no el pensa pagar. Que hi ha gent amb problemes crònics que ha de recollir setze receptes a la setmana i cobra una pensió per anar tirant. Doncs jo li dic que té tot el meu respecte, la meva solidaritat i el meu suport.
I animo als amics farmacèutics que es neguin a identificar ciutadans que l'únic delicte que hauran comès és rebre una recepta del seu metge perquè aquest considera que necessiten un medicament. La sanitat s'ha de pagar, és clar; però si no tinguèssim una fiscalitat anorèxica de la qual s'escapen alguns privilegiats, no ens caldria passar la vergonya d'aquest impost sobre la malaltia.
Au, vinga,"business friends"... posem tota la maquinària fiscal-repressora a castigar pensionistes i malalts rebels, que no fos ara que els "iaioflautes" comencessin la revolució i engeguessin a passeig la campanya orquestrada des del govern català perquè fem servir menys sanitat pública i girem els ulls cap a la privada.
Perquè aquest govern de dretes castiga sempre els mateixos?


dimecres, 20 de juny del 2012

Per la seva estupidesa els coneixereu

És curiosa aquesta obsessió del Partit Popular per posar les persones més ignorants al front de la cultura o l'educació del territori on governen. El menysteniment de la cultura em recorda tristament les cremes de llibres dels nazis o la revenja contra la intel·ligència del franquisme. No és ja la penosa anècdota de l'Esperanza Aguirre quan s'ocupava del ram amb el govern Aznar de confondre en Saramago amb la senyora Sara Mago que va ser la riota de propis i estranys. És l'obsessió malaltissa d'inventar-se llengües, especialment si poden tenir algun contagi del català.
Ja els podien dir totes les universitats valencianes i les acadèmies de la llengua que el valencià i el català eren el mateix; no van parar fins que l'oficialitat va vèncer la cultura i van inventar un engendre a cop de BOE. Després li ha tocat el torn a les Illes. I han fet fora a un dels seus que els intentava fer posar seny!
I quan avui he sentit la consellera d'educació d'Aragó justificant que al català de la Franja ara se li dirà "aragonès oriental" o alguna cosa semblant, ja no he pogut més: Prou!!! 
Cap ciutadà amb dos dits de seny pot suportar la immunda estultícia d'aquests papanates que quan tenen un bri de poder se senten capaços de capgirar-ho tot. Cal que els ho diguem a la cara i sense embuts: ignorant, ruc, toix, llec, profà, tòtil, totxo, curt, tros d'ase, pallús, cap de suro, inculte, illetrat,...
Au, va! Busquem sinònims! En valencià, mallorquí, eivissenc, alguerès, rossellonès, o amb "aragonès oriental", tant se val, que la nostra llengua per designar aquesta mena de cretins té una riquesa proverbial.

dimarts, 19 de juny del 2012

País petit, petits patriotes

El meu és un país petit. Un país que ens cap a la butxaca dels sentiments. Per això és fàcil estimar-lo sencer. Per això també és fàcil posar-se a defensar-lo sense pensar massa, perquè si bades gaire no te'n queda gens.
Per això potser sorgeixen petits patriotes de sota les pedres que s'empassen una rere l'altre les trapasseries dels que ens expliquen la voluntat de llibertat d'aquest país amb la mà esquerra, mentre amb l'enorme mà dreta es venen a les finances internacionals, als lobbies espanyols o als negocis foscos de qualsevol mesquí.
Patriotes de butxaca, fariseus de carrer, que malveneu la paraula llibertat.
Jo vull el meu país lliure, sí; per decidir el que vol ser, és clar. El vull lliure de veritat: sense submissió al capitalisme financer, sense els drets de les persones retallats perquè puguin sentir-s'hi lliures; el vull lliure de contrabandistes que se'l venen a trossos al millor postor perquè facin amb la terra qualsevol malvestat.
I un altre dia, si voleu, parlem d'Espanya.



diumenge, 17 de juny del 2012

Sol a sota dels focus... però molt ben acompanyat

Foto

Sol a sota dels focus... però molt ben acompanyat.
Així em vaig sentir ahir a la VII assemblea d'ICV a les comarques gironines que em va fer la confiança de presidir aquesta organització en aquesta nova etapa. Sol a sota dels focus perquè quan un porta una etiqueta tothom mira permanentment el fabricant i la composició, però molt ben acompanyat perquè hi ha molta gent d'ICV disposada a treballar per donar un tomb a la situació en la que ens trobem.
Agraïment a en Joan Boada que ha sabut arrossegar-nos a molta gent durant els darrers anys per consolidar aquest projecte malgrat les dificultats del camí. Un projecte polític que surt de la gent del carrer, -perquè tots nosaltres en som- i coneix els seus problemes -perquè són els nostres-, però vol arribar a la cuina de les institucions per transformar-les.
Molta feina per fer i molta gent necessària per fer-la, de dins d'ICV i de fora, perquè ens empaiten els gossos de sempre i ja no ens podem permetre ni tebieses ni defalliments.