Trump, les mentides i la llei d’educació

Publicat al Diari de Girona el 4/12/2020: https://www.diaridegirona.cat/opinio/2020/12/04/trump-mentides-llei-deducacio/1077009.html

Que en Donald Trump és un mentider és un fet constatable i acceptat pel mateix personatge. El que no sembla tan clar és distingir, en el president taronja, entre si és mentider compulsiu o mentider estratègic o, segurament, una combinació d’ambdues formes d’engany. En canvi, el que sí que està acreditat després de les eleccions americanes és que aquestes mentides, utilitzades adequadament, arrosseguen, generen addicció i poden acabar donant molts vots i massa poder.

La mostra, els setanta milions que l’han votat. No tots són de l’Amèrica profunda, amb el revòlver a punt i la mala llet congènita. Hi ha de tot. Però segur que qui l’ha votat ha trobat en la seva forma de mentir una solució senzilla als enormes i complexos problemes que viu avui la societat nord-americana. Alguns són crèduls de mena i prefereixen les conspiracions a l’estúpida realitat. Altres tenen fe, simplement perquè hi estan acostumats, perquè per això es van inventar les religions. Els més, -probablement els més-, prefereixen creure en les solucions simples que els ofereix un líder, que encetar una reflexió profunda que els portaria segurament a contradiccions massa vitals per ser assumides personalment.

És a dir, simplicitat davant de complexitat; immediatesa davant de reflexió. Són les claus, no de Donald Trump, sinó de tots els mentiders del món que, ara i abans, d’una manera o altra, han estat líders a les seves societats. En qualsevol cas, els resultats per aquestes societats han acabat sent desastrosos.

No cal que parlem del Brexit, per exemple, o de com un mecanisme aparentment democràtic com és un referèndum, posa en qüestió la validesa de la pròpia democràcia quan s’ha mentit reiteradament sobre les conseqüències dels resultats de les diferents opcions a refrendar. I si parlem a escala casolana, en el país del pessebre amb caganer, no podem oblidar a quin atzucac ens han portat totes les mentides abocades durant el “procés” i quin grau de fe cega han aportat, que encara hi ha gent que les segueix creient i defensant tot i ser reconegudes pels propis autors.

Ara bé, posats a imitar aquests comportaments, no hi ha res com la dreta espanyola. Castissa, xulesca i prepotent, menteix sense vergonya, igual que fa Trump, compulsivament, però també estratègicament. Això és el que ha fet, en tromba, amb la nova llei d’educació recentment aprovada al Congrés dels Diputats.

Diuen els casposos que la gent no podrà aprendre el castellà a Catalunya amb la nova llei. No és cert. Perquè l’únic que aquesta fa és retornar a la situació anterior a la llei Wert, situació que havia permès un aprenentatge correcte de les dues llengües durant un grapat d’anys; com a mínim amb uns resultats de castellà igual de correctes que a les comunitats monolingües. Ho sabem tots els que vivim a Catalunya. Com sabem de quina manera s’ha mentit utilitzant la llengua com a arma per generar confrontació i rèdits polítics i com, fora de Catalunya, s’ha aconseguit col·locar aquesta mentida com una veritat inqüestionable.

Tampoc és cert que s’estigui deixant sense espais educatius l’alumnat de necessitats educatives especials. El que fa la llei és prioritzar la inclusió de l’alumnat especial en els centres ordinaris. La realitat d’aquesta mentida, -d’altra banda bastant miserable per la por que inocula a les famílies amb fills o filles en aquesta situació-, és que pot afectar determinats lobbies de centres d’educació especial privats que són els que controlen l’oferta de places en una bona part del territori espanyol, si finalment hi ha una bona oferta pública i una bona gestió de la inclusió en els centres ordinaris, cosa que ara mateix no passa.

Ni és cert el mantra eternament repetit de què limitarà la llibertat d’elecció de centres a les famílies, en referència a les que volen escolaritzar els seus fills en escoles concertades. Tu podràs seguir escollint l’opció que vulguis, com ara. La diferència és que te l’hauràs de pagar tu si aquesta opció no és la que socialment es considera adient o necessària per tenir un concert. Això sí, el que fa la llei és posar la xarxa pública com l’eix vertebrador del sistema educatiu i la xarxa concertada com a subsidiària amb uns controls similars als dels centres públics quant a admissió i escolarització. Naturalment això limita l’exercici continuat de control social dels grups de poder propietaris d’una bona part del pastís educatiu.

Més enllà d’aquests tres exemples i alguns altres fakes que estan fent córrer aquests dies, el que és evident és que hi ha uns interessos de classe, i no tant de classe en relació amb els diners que tens, sinó en la forma d’entendre el món. El que queda clar és que la dreta sempre és reaccionària. El que sembla de calaix és que no només mentiran impunement, sinó que posaran tots els obstacles que puguin per que res del seu món de privilegis canviï.

I és que això que fan, cala. Les mentides són atractives, i molta gent de bona fe, trobant respostes simples als seus complexos problemes quotidians no només escolta els mentiders, sinó que els pot acabar aplaudint i, fins i tot, abraçant, com ha passat a Amèrica... i com també està passant aquí.

Mentir és lleig, però en mans de la dreta és extremadament perillós. Vacunem-nos contra la falsedat, que l’escola Trump no ha fet més que començar.

Descontrol absolut

Publicat al Diari de Girona el 19/07/2020 https://www.diaridegirona.cat/opinio/2020/07/19/descontrol-absolut/1053332.html

Segurament mai com fins ara s’havia fet tan evident la incompetència del govern que tenim a la Generalitat. Alguns ho sospitàvem pel coneixement previ que teníem d’uns quants consellers i conselleres,  que ara han estat obligats a situar-se a l’escenari com a actors principals: poc tremp, pensàvem.

Passant els mesos hem anat descobrint amb fatalitat i estupor que el govern es compon d’uns quants visionaris elitistes de fonamentalisme ranci i volada curta, -els provinents de les files de fidels puigdemontistes-, i uns quants passerells amb molta veu, poca feina i cap rodatge, els provinents de les files de fidels junqueristes.

Amb aquesta carcassa, la sospita de poca capacitat de gestió dels més de trenta mil milions d’euros anuals de pressupost d’aquest govern recollits dels nostres diners feia una mica de paüra, sobretot afegint-hi les seves declaracions permanents que traduïdes serien alguna cosa així com “nosaltres no som d’eixe món, que venim a fer repúbliques i no collonades”. I és clar, vista la seva actuació des que són consellers i la distopia entre el que fan i el que diuen, no podem més que confirmar-ho: falten molts quilovats de competència.

Si això ja seria així en una gestió normal, en una situació com l’actual ens toca tremolar a tots. Naturalment, gestionar una crisi global com la pandèmia que estem vivint sobrepassa totalment les escasses capacitats i voluntats d’aquestes honorables persones. Gestionar aquesta crisi amb la imprevisibilitat que té requereix polítics d’alçada amb ganes de fer política i no jocs malabars. I d’aquesta espècie, -que sincerament costa molt de trobar veient el panorama global-, aquí no en tenim cap.

Malgrat les seves veus irades de fa uns dies reclamant que els deixessin sols i els retornessin les competències, malgrat el permanent estira i afluixa demanant exactament el contrari del que deia que calia fer el govern espanyol, malgrat algunes decisions preses i després retirades perquè eren senzillament sortides de to o atrezzo dilatori, malgrat tota aquesta prepotència, no s’estaven preparant prou, o almenys no com altres, per allò que ens queia al damunt. D’aquí el desastre de les residències de gent gran, el descontrol a la recerca de material tant per als sanitaris com per a la població, les informacions presumptament científiques permanentment contradictòries, les ordres confuses als centres docents, el desgavell de les ucis i la xuleria de no acceptar ajuda en plena crisi. És a dir, tot el capítol u del manual de l’inútil emprenyat.

I ara? Ara que tenen no només les competències, sinó la plena capacitat de decisió per executar-les, prenen decisions sobre les que no tenen competència que permeten marcar perfil encara que no resolguin res; o segueixen amb l’autisme de no acceptar ajuda tot i que la gent que han contractat per fer el seguiment és clarament insuficient per evitar que es disparin els brots infecciosos; o els plega la gent que hauria d’estar al timó sanitari de la crisi i no són capaços de substituir-la; i la coordinació entre els diferents nivells de control de l’epidèmia és un autèntic desgavell, de manera que quan apareix un cas, el més probable és que no s’arribi a temps d’evitar que s’escampi.

Mentrestant, no només no han sigut diligents per reclamar dels pagesos de Lleida controls i garanties pels temporers de la fruita, sinó que ni tan sols han sabut convèncer la població que anar de festa avui no pot ser com era abans.

I allò que semblava que teníem superat després de tants de dies de confinament, resulta que està tornant a créixer i està posant en evidència que ni teníem previst que passés, ni teníem res preparat per evitar-ho.

Estem ensenyant, a més, els descosits i els estrips dels nostres sistemes de protecció social, especialment del sanitari, que en mala hora els governs molt catalans i molt de dretes d’aquest país van començar a retallar ara fa deu anys i encara no han parat.

Però aquest descontrol absolut també està ensenyant sobretot que no hi ha ningú que governi al Palau de la Generalitat. Com a mínim ningú a qui li puguem reconèixer amb claredat la capacitat efectiva i l’autoritat moral per fer-ho.

Cal canviar aquest govern abans que la població entri en pànic.

Com si ens haguessin entrat a robar a casa

Publicat al Diari de Girona el 07/06/2020
https://www.diaridegirona.cat/opinio/2020/06/07/haguessin-entrat-robar-casa/1046740.html


La “mare superiora” del clan Pujol va deixar anar aquesta frase quan va veure Pasqual Maragall prenent mides i passejant pel pati dels tarongers acompanyat dels Carod-Rovira, Saura i altres malfactors que s’havien atrevit a fer un pacte contra natura per governar la Generalitat, tot i que l’astut hereu Mas havia guanyat per uns pocs escons la llista del futur president.

Amb la naturalitat de qui ha estat a l’ombra del poder durant trenta anys i ha mogut els fils que li han semblat bé al més pur estil búlgar, la Marta Ferrusola resumia amb aquesta frase no només el tarannà del partit pujolià sinó el presagi de les maniobres fosques i joc brut que aquest partit va desenvolupar durant els set anys que va durar el primer govern d’esquerres de la Catalunya postfranquista per desplaçar del tast del poder aquells que “de fora vingueren i de casa ens tragueren”. Escàs poder però suficient per fer-los adonar en poc temps que perdrien, i no de manera suau, la mamella que tenien aferrada i que era la seva subsistència. La del clan i la del règim.

Potser només els que ho vam viure des de dins de l’estructura de govern sabem com de innobles van ser les actuacions d’alguns dels prohoms de l’aleshores primer partit de Catalunya. I el treball incessant per conjurar a la contra totes les forces fàctiques del país: econòmiques, socials, mitjans de comunicació, teixit associatiu, el món de la cultureta...

Des del primer dia érem un govern il·legítim; des del primer dia hi havia consellers als que se’ls demanava la dimissió, des del primer dia varen fer aparèixer la coalició com un desgavell, des del primer dia varen atiar els fantasmes d’un comunisme que ens ho prendria tot als bons catalans que de les pedres en fem pans...

En realitat, sota l’espessa capa d’un nacional catolicisme bondadós i de reminiscències carolíngies i un punt carlines que havia teixit amb paciència d’orfebre un espavilat Jordi Pujol, s’amagava tot un sistema clientelar, tota una teranyina d’influències, on els tramposos podien fer trampes i als poderosos no els calia gaires justificacions. Estic convençut que havíem tocat os perquè això és el que van veure perillar. I és el que crec que un tercer govern d’esquerres hagués posat a la picota i se l’havia de fer caure com fos aprofitant les ficades de pota que, òbviament, van existir, massa sovint pel meu gust.

Així, doncs, quan a dia d’avui, al primer govern de coalició d’esquerres que hi ha a l’estat espanyol després de la dictadura, estrenat de fa escassament cinc mesos i amb la gestió sobrevinguda més difícil de tota la història de la democràcia espanyola se l’acusa també de tot això, -de govern il·legítim, de comunisme bolivarià, fins i tot d’assassinar els avis,- m’ha fet pensar en la frase de la senyora Ferrusola.

I m’ha fet pensar en la conjura dels necis que aleshores es va desfermar perquè ara també estan traient a passejar a la contra tots els dinosaures, els de la judicatura, els de les forces de l’ordre, els franquistes nominals, els purpurats i els de la noblesa, i els friquis abanderats que tenen criades per picar cassoles.

Seria molt berlanguià tot plegat si no fos altament preocupant. Perquè és evident que aquest govern també ha tocat os. I perquè és evident que els hereus modernets del nacional catolicisme espanyol tenen molt a perdre i no s’ho deixaran fer tan fàcilment. I aquests són l’única alternativa real a l’actual govern més enllà de la que cadascú pugui somiar.

Cal criticar l’acció política mal feta i cal demanar responsabilitats per l’acció de govern, naturalment. Però posar ara pals a les rodes perquè caigui el govern d’Espanya per un suposat interès superior és afavorir els interessos de la gentussa que vol l’immobilisme.

Perquè no estem parlant només de perdre una oportunitat de fer els canvis polítics en profunditat que jo penso que el país necessita i algú altre pot pensar que no. No estem parlant de política.

No és això només el que hi ha en joc. Estem parlant sobretot de l’ostentació del poder. Estem parlant essencialment del control social. I del perill d’involució de la democràcia. Aquesta és la partida i l’hauríem de guanyar.

Que no em desconfini en Torra!

Publicat al Diari de Girona 04/05/2020
https://www.diaridegirona.cat/opinio/2020/05/04/que-no-em-desconfini-torra/1041942.html


És ben bé que no hi ha res pitjor per millorar que creure’s el millor. Vull dir que mentre consideris que ho fas tot bé no hi haurà espai per l’autocrítica, -element clau per avançar-, i tendiràs a buscar fora les causes dels teus escassos resultats. És a dir a culpar els altres si les coses no van bé, encara que tu en siguis el responsable.

Estic fart de sentir des de fa temps que tenim la millor sanitat del món. Que tothom ve aquí a curar-se durant les vacances i que som l’enveja dels veïns. Tristament la pandèmia ha posat les coses al seu lloc: els països amb una estructura sanitària i sociosanitària més forta, amb recursos adequats als nivells de població i amb una gestió pública eficient d’aquest recursos, han pogut aturar el cop sense tants costos personals i socials com aquí.

De veritat creieu que el fet de tenir el rècord de personal sanitari afectat per coronavirus no té res a veure amb la solidesa de les nostres estructures sanitàries i amb la seva suficiència econòmica? No tindrà res a veure amb els anys d’austeritat, on l’economia desbocada cap al negoci fàcil prioritzava abans el manteniment del dèficit que el manteniment dels drets per la via d’una fiscalitat equitativa? No trobeu una curiosa i macabra coincidència el fet que les dues comunitats amb més casos i amb més víctimes, Madrid i Catalunya, que a part de ser les més poblades estan en el grup de percentatges per habitant més alts, són les que van liderar les retallades i les privatitzacions del sector?

Ja no ens en recordem quan a Catalunya tancaven els Caps nocturns i plantes senceres d’hospitals? Ens falla la memòria quan es feien transferències de gestió al sector privat amb l’excusa de l’eficiència?

Han estat deu anys continuats de depredació del sistema sanitari com per seguir escoltant la cançoneta de què aquí som collonuts i els altres no saben què es fan. I més a Catalunya, amb un sistema diferent que proveeix el servei públic sanitari amb varietat de titularitats i amb una elevada presència d’empreses privades i d’empreses públiques de gestió privada, que permet una gestió molt més flexible però que sense control i planificació pot esdevenir perillosament laxa.

Segur que amb un sistema sanitari més ben dotat la pandèmia ens hagués agafat igualment desprevinguts, però no haguéssim patit tant. Ni pels recursos extraordinaris que s’han hagut de buscar com fos, ni pel sacrifici suplementari que han hagut de fer moltes persones treballadores del sector.

Òbviament ni tenim el millor sistema sanitari del món ni ho fem tot bé. Pregunteu-los-hi als sanitaris, quan hàgiu acabat d’aplaudir-los a les vuit, pel seu sou, per les hores que fan, pel material que tenen i pel reconeixement social de la seva feina, no ara que tothom els té per corbata sinó quan les aigües corrien plàcides.

Potser el teníem fa temps el millor sistema, abans que la dreta cavernícola a Espanya i la dreta estelada a Catalunya decidissin aprofitar la crisi econòmica del 2008 per fer pagar als de sempre el seu cost i permetre mantenir els guanys també dels de sempre. No en va, en aquests darrers anys els rics s’han fet més rics i s’ha incrementat exponencialment la desigualtat.

Ara tornarem a patir una crisi descomunal. Seria hora que recordéssim qui va pagar els plats trencats de l’anterior i amb quins governs es van prendre les decisions. A Espanya, - tot i que això és només un indicador-, ha canviat el color del govern. A Catalunya, no. Segueixen havent-hi els hereus d’aquell Artur Mas que quan es va trobar enmig de la crisi no va trobar altra solució, davant la incapacitat de resoldre res, que fer el mateix que tots els governs de dretes, però canviar el discurs. Ell va fer hegemònic el discurs de si fóssim independents nosaltres ho faríem tot bé, no com els altres que ho fan tot malament. I amb un cretinisme desbocat, massivament ens ho vam creure.

En aquest temps d’incerteses tots els consellers catalans que apareixen a la televisió el mantenen i el cultiven cada dia: nosaltres ho faríem bé, ells ho fan malament.  Mentrestant el país se’ls hi desfà a les mans per la seva inacció o la seva incompetència. Ells ens volen desconfinar i guiar el nostre futur?

Mama, por. Que no em desconfini en Torra.

Fil a l'agulla

Si d’alguna cosa podem tenir la certesa amb la crisi d’aquesta pandèmia és que ara mateix no hi ha cap certesa. Ni de com hi hem entrat, ni de com en sortirem, ni de com de diferent veurem i viurem la vida quan això s’acabi.

No hi ha certeses, però sí que hi ha algunes evidències. La primera de totes, al meu entendre, és que ha agafat tothom amb el peu canviat. Per exemple els científics que, davant la novetat i la urgència, han hagut d’especular i no sempre han acordat camins coordinats. O el sistema sanitari i el de suport social que, baquetejats per les retallades insistents de la dreta economicista, han tingut molt menys coixí de suport del que hagués estat convenient. I no diguem tot el nostre engranatge polític, tant el que li ha tocat gestionar la crisi governant en alguna de les administracions, com el que està a l’oposició, acomodats encara al nefast joc de pim-pam-pum-i-tu-més que moltes persones dedicades a la política porten practicant els darrers anys. I òbviament el ciutadà mitjà, acostumats com estàvem a viure en una suposada arcàdia feliç, malgrat tots els indicis de desigualtats galopants i de destrucció planetària.

La segona evidència és que tothom -persones, organitzacions, sistemes socials- hem quedat ben retratats amb les virtuts i amb les misèries de cadascú. Des de l’abnegació de molts sanitaris més enllà de la seva obligació laboral -que no només mereixen ser aplaudits cada vespre sinó sobretot ser escoltats quan reclamen condicions de treball adequades- fins l’afany de protagonisme d’alguns acadèmics que fan propostes pròpies sense compartir amb la comunitat científica i sense valorar-ne les conseqüències més enllà del seu àmbit de coneixement. O des de la constatació que un sistema sanitari públic fort i ben compensat és el pal de paller de qualsevol crisi sanitària, fins la demostració de què la privatització dels serveis que haurien de ser públics porta conseqüències tan nefastes com l’agreujament de la situació en el drama de les residències d’avis.

I en aquest retrat també és ben diferent el paper semblant a la serenitat, -malgrat els errors que a toro passat tots veiem-, que aconsegueix transmetre un govern espanyol que fa tot just tres mesos que estrena experiment de coalició, o el lamentable paper de confrontació i falsedats de l’oposició, segurament la més fatxa de la recent història de la democràcia espanyola. Per no esmentar la comunicació patètica d’un govern de la Generalitat ancorat en el seu monotema de nosaltres-bons-espanya-dolenta i que, en canvi, permanentment dóna mostres d’estar sobrepassat per les circumstàncies en les seves capacitats de gestió. Com de diferent seria aquesta oposició si prenguessin exemple de molts pobles i ciutats on han intentat, sense mirar el color i a peu de carrer, pal·liar els efectes d’aquest desastre per la ciutadania. I ja vindrà el temps de passar comptes. Ara no toca.

Hi ha una tercera evidència que és que aquest malson s’acabarà. El problema és que no sabem quan ni com. Sí que sabem que tindrà costos. No només parlo del que ja està tenint en vides humanes, sinó del dia després. Tampoc parlo només dels costos econòmics que alguns ja vaticinen devastadors, ni del cost polític per aquells que els ha tocat gestionar la crisi. Em preocupen sobretot els costos socials en una comunitat humana ferida encara per les desigualtats generades per la crisi anterior, abocada a l’individualisme depredador i amb un teixit laboral molt feble. És evident que caldrà un pacte d’estat i és evident que caldrà un pacte amb Europa on mesurarem el tremp, la capacitat i l’alçada de mires de les institucions i els que les conformen. Serà l’hora de la política de veritat i no dels focs d’encenalls als que estem acostumats.

Però el que surti d’aquests pactes només podrà posar pedaços a la realitat. L’intent de tornar a la normalitat anterior, l’intent de resoldre la crisi econòmica i social, -i tant de bo que ho facin- seran només això, pedaços il·lusoris a una realitat tossuda que ha canviat definitivament. I, per tant, crec que hauríem de posar el focus més enllà. Mentre pensem amb pragmatisme en resoldre l’angoixant dia a dia, ens hauríem d’obligar també a pensar i explicar el món que volem després.

Tinc la convicció que aquesta globalització del desastre significarà per la humanitat un canvi de paradigma en aspectes essencials. En la convivència social, en la percepció de la pròpia feblesa, en el govern de les decisions col·lectives o en la fragilitat del planeta que habitem, per citar-ne alguns.

Ja ho va ser l’11S amb l’atac a les torres bessones i totes les conseqüències geopolítiques que va comportar. Recordeu com era el món abans? Recordeu com ens hem anat tornant més porucs, més individualistes i més tancats en la pròpia realitat, en paral·lel a un accés universal i immediat a una realitat virtual que és al mateix temps el nostre aparador i el nostre guardià? En aquest canvi de paradigma es va imposar una hegemonia cultural molt allunyada dels vells desitjos utòpics d’un creixement harmònic i igualitari de l’espècie humana i del respecte pel planeta on viu. És una hegemonia que ens ha estat encaminant al desastre.

Hi tornarem? Amb aquest nou canvi de paradigma aprofundirem en el tancament en les essències territorials de territoris cada vegada més petits que donen seguretat perquè hi ha un “nosaltres” bo i un “ells” culpable? Tornarem a la confrontació amb l’enemic intangible i a l’acumulació preventiva  i insaciable de bens materials? Aquest és el perill.

Però hi haurà lliçons d’aquesta pandèmia de les quals hauríem d’aprendre perquè l’hegemonia dominant fos la del bé comú. Tenim la possibilitat. Cal reflexió serena, cal diàleg constructiu, cal pacte sensat. És a dir, torna a ser l’hora de la política. Caldrà més internacionalisme en polítiques territorials davant dels enquistaments patriòtics. Caldrà més cooperació en polítiques socials davant les confrontacions estèrils. Caldrà compartir més en polítiques econòmiques davant l’acumulació gormanda.

Són tres receptes clàssiques de l’esquerra, avui més vàlides que mai. Fil a l’agulla.

DESENFOCATS

Potser m’ho fa la vista, però quan surten els portaveus del govern català a parlar de l’emergència sanitària els veig cada vegada més desenfocats. No sé si us passa a vosaltres, però fa quinze dies apareixien en pantalla a parlar d’allò tan greu que passava pel món exterior de la seva ínsula catalònica i se’ls veia perfectament nítids. Ara que el mal l’estem patint a dins de casa segueixen parlant de com de malament ho fan en el món exterior i no només s’estan tornant borrosos sinó que alguns dels que sempre xerren a distància des de les xarxes tendeixen a desaparèixer i d’altres valdria més que ho fessin durant un temps.

El comportament dels governants davant les crisis greus com la que estem passant és el que permet detectar la seva enteresa i valorar la seva capacitat real de govern. I el que està tenint el govern de la Generalitat de cares enfora és, senzillament, indigne.

Dic de cares enfora perquè estic segur que tota l’estructura de l’administració s’ha bolcat tan bé com ha sabut a intentar resoldre la crisi. Convençut que cap alt càrrec o càrrec mig s’ha desentès de la situació i està intentant treure el màxim de suc d’uns recursos clarament insuficients per la magnitud del desastre. Recursos que vull recordar que han estat insistentment retallats els darrers anys per gent de la mateixa corda dels que ara clamen al cel per la falta de recursos.

Però el trist paper que estan fent les ocurrències del president i la rebequeria permanent en relació al govern espanyol de la consellera portaveu, -per citar-ne dos-, són de jutjat de guàrdia. No només perquè generen una profunda desconfiança cap a qualsevol possible gestió de la crisi entre la població, sinó també perquè expressen un aprofitament malaltís de la mateixa cap a posicions partidistes, que és la darrera cosa que volen sentir les persones que estan malaltes, que tenen por d’estar-ho o que, fins i tot, han perdut alguna persona propera per la pandèmia.

I és més, la possible raó que poguessin tenir en relació a demanar mesures més estrictes al govern de l’estat, la perden amb la insistència, la perden quan acusen de fets que no són, la perden quan es neguen a acordar allò que fins i tot les comunitats de la dreta accepten, la perden quan fan proclames buides que saben que no poden complir i que si tinguessin capacitat saben perfectament que ells no les voldrien complir.

Segur que cadascú té els seus experts de capçalera que li aconsellen fer una cosa o una altra, i segur que totes les actuacions tenen pros i contres, però també segur que les decisions que cal prendre s’han de fer de manera holística, -valorant no només l’aspecte sanitari, sinó també el social, el laboral o el de la igualtat-, i amb perspectiva de futur per evitar que quan passi la crisi sanitària no quedem submergits en una crisi social de proporcions descomunals que ens fracturi encara més el país i generi més desigualtat.

El temps de passar comptes vindrà després. Quan hàgim guanyat la crisi, que ho farem. Aleshores és quan podrem dir, jo ja t’ho deia. Però ara, com que cap savi té una única i veritable resposta actuem solidàriament. I si ens equivoquem, fem-ho junts, que sortir-ne serà més fàcil.


Publicat a Diari de Girona 25/03/2020
https://www.diaridegirona.cat/opinio/2020/03/25/desenfocats/1036141.html