La perversió

Llibertat, igualtat, fraternitat. Doncs, sí. Desitjos encara incomplerts d’una revolució que va tallar caps com mai però que va liquidar l’absolutisme per donar pas als estats moderns. Una revolució que va ser i no només va declarar. Com totes les revolucions que són, funcionen quan la gent no té res a perdre i s’ho pot jugar tot. No com aquí, que alguns es pensen que estan fent una revolució amb un somriure, i a cada bugada perdem un llençol que no voldríem perdre. Llàstima. Llàstima d’autoengany i d’astúcies vàries perquè ens caldria canviar moltes coses i potser hem perdut una gran oportunitat de fer-ho.

Segurament això forma part de la perversió que provoquen els temps líquids de la postmodernitat, que diria Bauman. En aquesta perversió podem atribuir-li als fets i a les coses un nom, sense haver reflexionat gaire en el concepte, de manera que ens acabem creient que l’etiqueta fa la cosa. I d’aquí alguns grans errors comesos en el procés i el contraprocés. En aquesta societat poc reflexiva on vivim, a impuls de piulades virtuals, acabem substituint el que hauria de ser pel que no és i ens conformem amb una paraula que ho representa. I tan contents.

Cert que la dreta política de tota la vida no ho ha fet amb autoengany, sinó que ha jugat a consciència a aquesta confusió. Només cal pensar com el mateix Aznar aixecava la bandera de la llibertat, paraula robada de totes les revolucions, per justificar totes les iniciatives mafioses d’un capitalisme d’amiguets sense fissures. Molts se’l creien, sense reflexionar que el concepte polític de llibertat només té sentit quan parlem de llibertat col·lectiva i aquesta només existeix de manera efectiva quan se’n reconeixen els límits. La conclusió és perillosament demolidora perquè el que ens queda és menys llibertat.

O sense anar tan lluny, recordem com tots els governs Rajoy han defensat la igualtat, de paraula, assimilant-la al fet d’anivellar a la baixa les expectatives de creixement, tant en l’entorn educatiu o en el món del treball, per posar dos exemples, mentre permetien i afavorien els abusos de poder econòmic o social de determinades elits. I alguns els segueixen creient, i votant, que és pitjor, sense tenir en compte que el concepte polític d’igualtat es refereix sempre a la possibilitat de la igualtat social en els punts d’arribada i no en els punts de partida on cal fer polítiques de compensació per fer valer l’equitat. La conseqüència de no fer-ho està sent un profund increment de la desigualtat.

No cal que parlem de la fraternitat, oi? No ens cansem de dir que som una societat solidària i fraternal. Potser sí. Però us sona allò de “primer els de casa”? Quantes vegades haurem sentit les comparacions entre el “nosaltres” i “ells”? No hem percebut mai als mitjans multiplicades les “nostres” virtuts i els “seus” defectes? I el concepte de què “nosaltres” hi tenim dret, -al que sigui-, perquè ens ho hem guanyat com a poble? Heu sentit mai a parlar “d’ells” com a societat irreformable? Doncs, això: fraternitat. Millor que avui no en parlem.

Però l’èxit més clamorós d’aquesta perversió conceptual al llarg de tots aquests carregosos i esgotadors anys de procés i contraprocés ha estat el de la democràcia. Uns diuen que ells són democràtics perquè segueixen les lleis. Altres diuen que són democràtics perquè segueixen el resultat d’unes votacions. Com que és el meu bloc em permeto dir-ho clar: una merda per tots dos.

Reduir la democràcia a un dels mecanismes que té per resoldre conflictes o prendre decisions com és votar, seria infantilisme sinó fos per la utilització perversa que se n’ha volgut fer. Ningú és més democràtic per anar a votar. Votar s’utilitza a tot arreu tant per les qüestions més nobles com per justificar les més depravades.

I reduir la democràcia a un dels resultats possibles d’utilitzar-la, com és el fer lleis i fer-les complir, és atribuir a les conseqüències categoria de causa. Ningú és més democràtic per seguir el dictat d’una llei. Al món hi ha lleis fetes des del més estricte respecte per les persones fins a lleis que poden argumentar els actes més abjectes.

Estem obviant en tots dos casos que la democràcia és un conjunt equilibrat de mecanismes que hem construït per governar-nos, i que ha d’anar acompanyada forçosament de la voluntat de fer-los servir precisament en el seu conjunt i no seccionats i a la carta. I que el seu objectiu final és que tothom, majories i minories, hi pugui trobar el seu encaix perquè el que pretén preservar és la riquesa de la diversitat social i de pensament a l'hora de prendre decisions que afecten el col·lectiu.

Durant aquests temps d’incertesa cadascú ha aixecat la bandera amb la paraula democràcia escrita, entenent el que li ha convingut sense reflexionar en el conjunt que representa el concepte i les mancances dels propis arguments. I el que és pitjor, ha fet servir el pal de la bandera per estovar l’altre.

La conseqüència de tot plegat és que avui tenim a la societat actituds menys democràtiques, malgrat tenir la paraula a la boca moltes més vegades.  Aquesta és la greu perversió que no ens hauríem de permetre.

És la llengua, estúpid!

Des de la teoria de l’estructuralisme, que neix a partir dels treballs i el pensament lingüístic del suís Ferdinand de Saussure, hi ha hagut nombroses aportacions, confrontacions i debats en relació a la influència de la llengua en la configuració del pensament humà i, per tant, en la conformació de les comunitats lingüístiques.

Fins i tot, una evolució posterior de l’estructuralisme, el relativisme cultural, arriba a situar la hipòtesi que cada llengua conceptualitza la realitat d’una manera particular. És a dir, que cada llengua influeix de manera determinant en allò que es pensa i com es pensa.

Hi ha hagut i hi segueix havent molt de debat científic a l’entorn de la relació entre llengua i pensament. Però el que és constatable és que les comunitats lingüístiques tendeixen a teixir llaços d’identificació social molt més potents que les comunitats generades a partir d’altres processos de coneixement o de relació. I, per tant, la percepció de pertinença a una comunitat social és molt més elevada si formes part de la comunitat lingüística.

No sé si Jordi Pujol coneixia aquesta teoria, però estic convençut que va tenir molt clar que la llengua era un element cabdal en el seu somni de construcció d’una identitat nacional el dia que es va trobar amb la presidència de la Generalitat que l’ERC d’Heribert Barrera li va facilitar per evitar la influència comunista en un factible i possible govern d’esquerres a Catalunya.

Per això el primer servei propi que va crear la Generalitat, va ser el servei d’ensenyament del català (SEDEC) i hi va posar al front el mataroní Joaquim Arenes que va entomar el repte de dissenyar el futur model lingüístic de l’escola catalana.

Recordo aquells anys de transició i de traspassos de competències educatives amb una ebullició permanent del debat sobre la llengua i el model d’ensenyament. Hi havia sectors que inicialment plantejaven la possibilitat d’un model bilingüe, amb escoles en català i escoles en castellà, a l’estil del que passa al País Basc, però al final va pesar més el model d’immersió lingüística i, al meu entendre, va ser un gran encert.

El que va decantar la balança cap a aquest model, no va ser l’evident voluntat política identitària dels governs Pujol, sinó el fet que s’hi sumés la voluntat explícita de les classes treballadores, amb una gran majoria castellanoparlant provinent de les migracions interiors dels anys seixanta que, una i altra vegada, a través dels sindicats de classe, les associacions veïnals i el Partit, -entengui’s PSUC-, reclamaven pels seus fills i filles les mateixes possibilitats d’ascensor social que qualsevol, i entenien que, fent del català la llengua escolar comuna, facilitaven la construcció d’una única Catalunya per a tothom, -Catalunya un sol poble-, que hagués estat molt més complicat amb un model bilingüe per l’evident segregació social que comportava si es construïen comunitats lingüístiques diferenciades.

Ningú tenia por que es perdessin els orígens ni la llengua materna. Ningú. I ningú va tenir por durant la següent desena d’anys perquè es demostrava que els resultats lingüístics dels nostres alumnes en castellà eren equiparables als d’altres comunitats espanyoles monolingües. I el més valuós de tot plegat, va ser l’evident contribució de la immersió per evitar la segregació escolar i la cohesió social.

Només quan els polítics sense escrúpols, com l’Alejo Vidal Cuadras, decideixen crear un problema allà on ja hi havia una solució, es comença a parlar de dificultats en l’ensenyament del castellà a Catalunya.

Segurament ell i els polítics del PP que el seguiren també coneixien les teories del relativisme cultural i volien utilitzar la llengua per uniformitzar Espanya amb aquella idea d’imperialisme castís que encara no s’han tret de sobre.

Segurament el ministre Wert estava posant-les en pràctica quan va començar a “espanyolitzar” catalanets.

Segurament Ciutadans ha trobat una bicoca fent seves les tesis lingüístiques del PP i fent-les servir com a arma política per guanyar vots a partir de la contraposició d’identitats, encara que això trenqui la unitat social del país.

Tots saben del poder de la llengua per configurar socialment un país. Estic segur que, a més, saben que en una societat amb moltes identitats compartides com la nostra, els equilibris són fràgils i delicats. Per això els hi atribueixo un punt de maldat. El contrari seria un excés d’estultícia.

I, per uns i altres, la immersió ha estat utilitzada com el gresol d’on neixen tots els mals, amb un exercici d’irresponsabilitat permanent. Inclús avui, que amb més de noranta llengües parlades a les escoles catalanes, ningú amb dos dits de front pot imaginar-se que cadascú pugui fer l’aprenentatge inicial amb la seva llengua materna, a menys que decidim prescindir de tota aquesta diversitat. Avui, el procés de tenir una llengua vehicular que sigui el vincle de comunicació comú, no només no és uniformitzar sinó dotar d’una eina sintàctica potent que facilita l’anàlisi de la pròpia llengua i esdevé gairebé imprescindible.

Però els hi hem deixat el camp adobat per exorcitzar els seus fantasmes perquè ara juguen a arrasar. Quan a l’octubre passat els processistes s’ho van jugar tot a una carta sobrevalorant les pròpies forces i subestimant les del govern de l’estat, potser havien de calcular que tenim molt a perdre i que un dels perills de perdre sense cap acord és que el que guanya s’ho vulgui emportar tot.

Sembla que no s’hagin adonat de la fragilitat amb la que els mecanismes lingüístics configuren les relacions socials del país i la importància essencial de la llengua per garantir la cohesió i no fer més trencadissa. No serà mantenint l’èpica d’opereta, encara que sigui des de Waterloo o des de Ginebra, sinó governant, com podrem aturar el cop i recomençar.

Hi ha irresponsabilitats que són molt compartides.

Molta història i poca política

Quan vaig sortir escollit diputat per primera vegada, ara fa cinc anys, molts amics meus em manifestaven, dia sí, dia també, un punt d’enveja perquè podria estar en primera línia en el moment històric que ens havia tocat viure.

Jo encara era un punt innocent políticament, si es pot dir així, però sempre he desconfiat dels líders carismàtics que volen fer història, perquè acaben construint-se altars per poder mirar la gent des de dalt i s’obliden de fer la política que aquesta gent que miren necessita.

Per això no pensava gens que ningú m’hagués de tenir gaire enveja. Alguns d’aquests amics creien de veritat que l’aposta dels nostres líders canviaria la història del país i ens portaria a una independència per la que suposadament havíem fet mèrits com a poble.

Jo no m’atrevia a contradir-los però em malfiava, perquè pensava que el líder que ens hi volia conduir era en Mas, que acabava de sortir de dos anys de pacte amb el Partit Popular per poder fer les retallades que tots coneixem, que la bomba del Palau de la Música començava a esquitxar la seva presidència i que havia convocat precipitadament unes eleccions anticipades anunciant la seva nova fe independentista i havia fotut una destrossa al seu partit que en qualsevol país normal li hagués aportat una jubilació política anticipada.

Com tampoc em creia que qui l’havia d’ajudar a governar i a portar-nos al paradís promès era un Junqueras que fins el dia abans havia criticat les retallades de la dreta catalana com el que més, i que ara se les empassaria per l’avidesa d’obtenir l’hegemonia política per sobre d’una convergència desgastada i cada vegada més enfonsada. Però que, ai las!, com tots els líders republicans han anat demostrant, quan és l’hora de la veritat acabem descobrint que tenen els peus de fang.

I així va ser com van començar els dies històrics i la fe que mou muntanyes. Dies que van tenir continuïtat en la legislatura del pas al costat, l’ascensió de Puigdemont i la dependència de les ocurrències cupaires.

Dia rere dia apujaven l’aposta cap a un futur independent i lluminós on tot estava controlat, on tots els càlculs ens portaven a un món millor. Estaven fent història. Però, de fet, estaven construint històries perquè mentien. Mentien compulsivament. Darrere del que deien que farien no hi havia res, però atiaven la fe dels indepes de sempre i inflamaven la fe dels nous conversos perquè la finalitat era noble i l’objectiu estava a tocar.

I mentre feien història, s’oblidaven de fer política. S’oblidaven de l’oponent i el menystenien. Feien veure que governaven el mentrestant. Però tot just gestionaven. Cap aposta de futur fins que no assolíssim el fi suprem. Al Parlament aprovàvem lleis súper progres sabent que ens les tombarien. Fèiem uns pressupostos guais comptant amb els diners que no ens tornava Madrid i sense tocar la butxaca del bon burgès català. Tot per justificar que no podíem fer res tal com estàvem, perquè tot ens ho impedien.

Quanta política s’ha deixat de fer en aquests cinc anys per poder fer història!

I ara què? On ens han portat els nombrosos dies històrics? Cinc anys després no només no hem resolt la crisi econòmica, sinó que hem ampliat les desigualtats, la precarietat laboral i l’afebliment de l’economia. Cinc anys després tenim la societat catalana menys cohesionada i més enfrontada. Cinc anys després, la pèrdua de confiança en el país és evident, i la pèrdua de llibertats fa basarda. I el que és pitjor, per falta de política, per falta de negociació, per falta de mesura en les pròpies forces i en les del teu oponent, per una estúpida fugida endavant a pèl, hem permès que la dreta carrinclona de sempre, la dreta carpetobetònica, s’apropiï  de les regles del joc i tingui el camp adobat per fer qualsevol bestiesa com tristament estem vivint.

La història mai l’escriuen els mediocres i el mal ja està fet. Deixem-nos d’històries, recuperem la política i intentem refer la trencadissa. És el que millor pot ajudar a recuperar llibertats. De les persones i del país.