dimecres, 4 de març de 2015

#ComissióPujol. Tot és normal, tothom ho fa, però només alguns tenen comptes xifrats a Andorra.

Dilluns, 2 de març. Més de set hores de comissió. Desfilada de tres pujols-ferrusola. La Marta, l’Oriol i en Pere. L’orgull els pot. S’han de reivindicar. Han de fer mostra de les seves capacitats professionals per salvar els perjudicis viscuts, -diuen-,  i els prejudicis -diuen també-  que tots tenim sobre la utilització dels seus cognoms en la seva vida professional . “Dime de qué presumes y te diré de qué adoleces”, diu una dita castellana que em ve al cap de seguida.

La Marta Pujol està nerviosa. Fa cara de dolguda. No para de bellugar els dits. Es reivindica com una bona arquitecta. Segurament ho és. Tot i haver tingut la sort d’haver treballat a l’any següent d’acabada la carrera. Tot i haver tingut la sort que quatre departaments diferents de la Generalitat governada pel seu pare li hagin donat contractes interessants, -a dit, naturalment; era legal fins l’aprovació de la llei de contractes de l’estat-. Tot i haver tingut la sort de treballar com a tècnica per diferents ajuntaments sense haver hagut d’optar a un concurs per la plaça.
Tot és normal. Tothom ho fa.
Si és així, aquí tenim el primer problema com a país: haver convertit en normal allò que hauria de ser l’excepció. Haver convertit en normal el que impedeix que qualsevol professional pugui accedir als treballs públics pels seus mèrits i no pels seus contactes. Sigui quin sigui el seu color preferit. Aquesta és, precisament, una de les portes obertes que facilita que els corruptors fabriquin corruptes.

En Pere Pujol ens confessa que això és un mal tràngol per ell. Que es dedica a l’ecologia i que això de fer créixer els diners no va amb ell. Que no va amb una mà al davant i una altra al darrere, com va dir sa mare, però que aquesta situació el perjudica. També ens va parlar de la qualitat de les seves feines fetes a Entorn, empresa que es dedica a la temàtica ambiental, de la qual és soci des de fa set anys i tècnic des d’en fa una vintena. Cap dubte de la qualitat de la seva feina. El problema torna a ser el tràfic d’influències.
Mireu l’exemple i opineu: El principal soci d’Entorn és Sumarroca, íntims dels Pujol. Sumarroca opta a la instal·lació i gestió de parcs eòlics a través d’empreses del seu grup com Comsa-Emte o Teyco; Sumarroca encarrega l’informe d’impacte ambiental obligatori a Entorn; determinats parcs tenen l’oposició de grups ecologistes i, alguns, informes negatius del propi departament de la Generalitat; el secretari d’indústria, que és qui dóna l’autorització, fa cas dels informes d’Entorn i desautoritza els propis; el secretari d’indústria es diu Oriol Pujol.
Tanquem el cercle. Tot legal. Tothom ho fa... Tothom dins del cercle, és clar.


Precisament l’Oriol Pujol era l’estrella de la tarda. Cara impertèrrita de ciment i estil declamatori de Terra Baixa, va negar-ho tot i ens va acusar de no creure’ns-el. Ens demanava fe? De veritat? De fet em va arribar a dir que d’on treia jo l’acusació que ell era el facilitador, el que obria i tancava les portes de la Generalitat a conveniència dels interessos propis o d’amistats reconegudes. Doncs bé, és una conclusió que trec, com pot fer qualsevol  mitjanament habilitat per la natura per entendre el que llegeix, del contingut de les converses gravades per la policia que posen en evidència la gestió d’una trama, dels informes de la pròpia policia que l’assenyalen directament a ell, o dels informes de l’agència tributària que consideren falsos els treballs fets per la seva esposa i objecte de pagament per “altres serveis prestats”.
Això sí, va declamar amb netedat allò que la seva situació judicial li permetia. Els anys d’entrenament fent de parlamentari li van ser útils, però res de nou que permetés desmentir les profundes sospites que recauen sobre seu. I també va intentar, -com el seu germà Jordi quan va lliurar el CD de la Camarga-,  acabar fent de prestidigitador explicant una anècdota surrealista de conversa amb el “pequeño Nicolás”.


Focs d’encenalls. Cortines de fum. Malabars sense circ. Mala peça al teler perquè del tema que va provocar que es creés aquesta comissió, la faula de la deixa de l’avi Florenci, no en van voler deixar anar ni cinc. Només, això sí, que els comptes que tenien a Andorra eren xifrats. Qui té comptes xifrats si no vol amagar res?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada