dilluns, 1 de febrer de 2016

Un país saquejat

Alguns que no ho van viure es pensen que la constitució espanyola va ser un pacte de les elits per seguir subjugant el poble, que és innocent per definició. Res més lluny de la realitat: ni a totes les elits els va interessar pactar res i han seguit espoliant el que han pogut, avesats com hi estaven, ni tot el poble ha demostrat al llarg dels anys la seva innocència, com hem vist amb algunes trajectòries vitals que han passat del populisme més radical al classisme més excloent.

Cal dir-ho, el que vam fer a finals dels setanta, mort el dictador al llit, va ser construir un país arrasat, i ho vam fer des de les classes populars. I que vingui a discutir-m’ho algú que hi fos. Els que només ho han llegit, que s’abstinguin.

Vam construir barris sencers i centenars d’escoles i serveis, vam reconèixer drets i defensar el treball, vam recuperar la lluita per la dignitat amb alegria i a cara descoberta, i vam encarregar a uns quants que ho posessin en paper en forma de Constitució. Que va funcionar i va permetre canviar el país com un mitjó. I que justament algunes elits que no en volien saber res en aquell moment, ara, que ja no dóna resposta a molts dels reptes de la nostra societat, la utilitzen perversament com a mantra intocable per seguir amb el control del poder.

I dic això expressament en primera persona del plural perquè si d’alguna cosa estic segur és que la multitud d’associacions, de veïns, o de pares i mares, o els moviments en defensa de la terra, o per la llibertat d’expressió, per l’amnistia o per l’estatut, bellugaven essencialment un gruix de població molt important que se sentia compromesa amb el seu futur perquè li havien malbaratat el seu passat. I allà hi érem quasi tots. De les classes populars, quasi tots. Naturalment, com sol passar, mentre alguns s’hi deixaven la pell, altres acompanyaven.

Gairebé com ara. Tornar a passejar per places i per barris i sentir novament la flaire de la indignació, que porta a l’acció, i es mostra amb una enorme vitalitat en forma de moviments, plataformes i associacions, és recuperar sensacions de la transició que s’havien diluït amb els anys.

I ara no sortim pas d’una dictadura, com a finals dels 70, però ens hem adonat que vivim en un país saquejat.

Ens hem adonat que les misèries de la condició humana no han estat prou controlades, que les ideologies amb diner s’aigualeixen, que el poder engendra monstres i que no hi ha res pitjor que els conversos al capital per dirigir el capitalisme.

Quan veiem desfilar per la justícia a casa nostra l’antigament molt honorable que havia passat per ser un pare de la pàtria, que de les cendres de la dictadura havia aixecat l’esperit nacional, i el veiem amb tota la seva família darrere, i comencem a sentir que els jutges els defineixen com una xarxa criminal organitzada, tenim la percepció de país saquejat. I de presa de pèl majúscula pels centenars de milers de persones que malgrat estar avisats una i altra vegada l’han seguit votat i han permès que, amb els anys, una xarxa de facinerosos amb pocs escrúpols, definís una manera de fer país tan amoral i, al mateix temps, tan normal, que crèiem que no n’hi havia d’altra.

I també quan veiem desfilar per la justícia tota l’estructura sencera d’un partit que al país veí havia arribat a fer creure als valencians que la potència econòmica que estaven creant no tindria límits i ara veiem que la falta de límits era la mida de les seves butxaques i l’espoli de la terra, tornem a tenir la percepció de país saquejat. I de presa de pèl majúscula novament, per qui els ha votat repetidament.

Estem encetant una nova transició, i aquesta vegada no hem de refer el país d’una dictadura cruel i sanguinària, sinó d’un saqueig obstinat i persistent. Però no partim de zero: hi ha la lluita sorda de milers de persones durant molts anys que han fet un camí que no és reversible; hi ha l’aprenentatge essencial dels errors comesos i sabem els filtres necessaris per evitar pervertir les idees i qui les empeny; i sobretot hi ha novament la indignació de la gent i la voluntat de molts de tornar a reconstruir una causa comuna i fer-ne un país més just, més net i més lliure.

Vivim novament moments constituents, sens dubte, i estem en el clarobscur gramscià on el que és vell no acaba de morir i el que és nou no acaba d’irrompre amb força per esbandir els monstres. I en aquests moments, que han de ser de construcció compartida i de reconeixement,  no hi ha d’haver cap experiència sobrera ni cap utopia impossible.


Perquè res comença avui de nou ni està per fer, però tot allò que vulguem refer és perfectament possible.