dissabte, 25 de març del 2006

El Pacte Nacional per l'Educació: l'impuls necessari.


Després de vint-i-tres anys de govern de dretes a Catalunya, tots esperàvem més d’un govern d’esquerres. I això passa perquè ens posem sempre el llistó molt amunt.
Potser sí que suposàvem que en dos anys de govern nou es podria posar fre a una perllongada política educativa de concertar-ho tot, d’un més que presumpte afavoriment d’interessos de camarilla i d’un dubtós control d’ús del diner públic invertit. Fins i tot alguns somiàvem en una nacionalització pura i simple que convertís l’escola pública en l’única escola del país quan guanyessin els nostres.
Però, és clar, els somnis, somnis són, i han d’esperar el moment de poder ser comparats amb la realitat.
La realitat més simple ens diu que prop d’un quaranta per cent d’alumnat del país està escolaritzat en centres concertats, que hi ha una pressió demogràfica migratòria important cap als centres públics, -més d’un vuitanta per cent de la immigració s’hi escolaritza-, que tots aquests anys han servit per anar configurant un sistema de doble xarxa que s’ha anat segmentant amb una escolarització molt estratificada per capes socials i que la tendència durant els propers anys podia arribar a fer que aquesta dualització ofegués literalment determinades escoles públiques que es trobaven en els llocs amb més afluència migratòria.
Davant d’aquesta situació, el pitjor que es podia fer era no fer res.
I entre el somni i la realitat, CCOO va optar des de l’any 2001 per fer alguna cosa passant pel camí del mig: demanar a tota la societat un gran acord per l’educació a Catalunya que superés la doble xarxa i reclamar al govern de torn que liderés aquesta perspectiva de futur.
Per això hem insistit fins a l’esgotament en la recerca del consens en el Pacte Nacional per l’Educació. I perquè en aquest consens hi ha interessos molt contraposats hem hagut de negociar cada dia per aconseguir concrecions i matisos en aquelles propostes que no eren nostres i garanties en les que sí que ho eren.
Aquest pacte no és la revolució pendent, ni tampoc pretén resoldre tots els problemes educatius del país. Això sí, posa les bases per resoldre’n alguns que són estructurals i obre una clara perspectiva de futur cap a un canvi de tendència en les polítiques educatives dels darrers anys. Intentaré explicar-me.
La creació d’un únic servei públic educatiu, amb l’adscripció voluntària dels centres concertats, -que tindran els mateixos drets i deures en l’admissió d’alumnat i un control públic en la gestió de comptes i en la planificació-, dóna estabilitat al sistema i el dota de més equitat, perquè exigeix majors responsabilitats en l’assumpció de necessitats educatives als que fins ara no en tenien.
L’homologació d’horaris entre les dues xarxes i la seva gratuïtat incrementa la igualtat d’oportunitats entre les persones que es poden permetre determinades despeses i les que no, entre les que poden escollir i les que no.
La inversió extraordinària és molt important i va adreçada a tots els àmbits: el professional, les famílies, els municipis, per reforçar alguns aspectes deficitaris de l’escolaritat, i també per regular-ne d’altres de l’educació no formal i el treball educatiu de l’entorn. El compromís d’arribar al sis per cent del PIB en inversió educativa en sis anys completa les expectatives d’inversió en educació.
Les noranta-quatre mesures del pacte, que van des del nivell màxim de concreció i pressupost, fins a determinades voluntats de futur, han de ser la base per una futura Llei Catalana d’Educació, on quedi legislat el que aquí s’ha consensuat.
Sindicalment, a més, és inqüestionable que la creació de sis mil llocs de treball estable en tres anys com a conseqüència de les mesures del pacte, no ens haurien de fer dubtar a l’hora de donar-li suport.
Arribar a un consens amb les vint entitats més representatives de l’entorn educatiu no ha estat fàcil, com no ho serà assegurar tots els compromisos en el futur proper. Aquesta és una oportunitat històrica que reclama sentit de país, generositat i amplitud de mires; aquí no hi caben ni mesquins ni botiflers. Però també reclama exigència i claredat en l’aplicació de les mesures; CCOO serem els primers en vetllar que es compleixin per convertir aquest pacte en l’impuls necessari pel futur de l’educació al nostre país.

diumenge, 19 de març del 2006

Ai! Ai! Aaaaai!


Cada vegada m’agrada menys un calendari que corre pels centres on hi ha un mestre agenollat, de braços en creu i carregat de llibres, amb cara de patidor impenitent. I no és que no sigui descriptiu d’una determinada realitat, és que tenir al davant dels ulls aquest concepte de realitat durant dotze mesos s’assembla a un exercici d’iniciació al masoquisme. I això té un perill afegit: que pot acabar inhibint les ganes de lluitar per superar els problemes.
La cultura del lament és necessària per cohesionar el grup davant de determinades adversitats, no ho nego. I quan aquestes són diverses i sovintegen és absolutament lícit lamentar-se’n; a més, segurament cal fer-ho per assegurar una bona higiene mental. Ara bé..., i després? Què més hem de fer després de la queixa?
Si no volem que la queixa permanent acabi sent el justificatiu moral de l’acceptació dels fets com a inevitables, cal passar de la cultura del lament a la cultura proactiva: on és la clau per resoldre aquest problema concret? Quina actitud possible ens permetrà avançar? Com hem de lluitar per aconseguir solucions?
En el fons és veure el got mig ple, després d’haver denunciat que està mig buit, i dedicar-te tant com puguis a omplir-lo més, encara que t’esquitxis els pantalons. Si no, sempre estarà mig buit.
És clar que tothom té dret a veure el got com li plagui i això és només una opinió.
Ara bé, des del punt de vista sindical, crec que no podem recórrer permanentment al lament i a la queixa com a eix vertebrador de la nostra activitat. Això seria una manera de mantenir-nos al marge dels problemes i deixar-los sense resoldre.
Si tot anés tan malament i tot fos un desastre gairebé nuclear, seria tan difícil fer-hi res que només podríem aixecar-nos un bon dia, manifestar-nos cridant el nostre no amb molt de soroll, i ja podríem anar-nos-en a casa tranquils... Fins aquí molt bé, però el problema real seguiria damunt la taula esperant que algú volgués mullar-se per resoldre’l.
Aquí és on veig la diferència entre fer un sindicalisme útil, que pretén resoldre els problemes i avançar encara que signifiqui fer renúncies i adquirir compromisos, o fer un sindicalisme de “quejío”, acompanyat d’un parell de “palmeros” i una guitarreta, que sona molt bé i ens fa ballar “peteneras”, però que a l’hora de la veritat ens deixa al lloc on érem.