El tercer cap de setmana del
juliol del 2018 passarà als anals polítics com el de la consolidació del
populisme a casa nostra. Ja hem tingut molts i tristos exemples en els darrers
temps dels que defensen substituir les accions polítiques dels partits o de les
institucions per fer “allò que diu el poble” que, en boca de segons qui, és l’eufemisme
que s’utilitza per acabar fent el que et dóna la gana sense control perquè per
això tu ets el que més frases radicals i demagogues saps dir per engrescar el
personal, que porta molts anys emprenyat de tanta merda com hi ha.
Però el cap de setmana passat és
especialment assenyalat al santoral polític perquè posa al cim del principal
partit de la dreta espanyola un vailet amb cultura comprada i somriure profiden
com a principals valors, i amb el rescat de la naftalina de quatre frases
prestades dels abueletes del movimiento com a principal ideologia. I la
coincidència astral fa que la dreta catalana hagi decidit també posar-se en
mans del més famós fill de pastissers gironins, donada la seva habilitat per
prometre-ho tot amb potents invents i mentides pietoses, no aconseguir res,
però seguir-ho prometent tot mentre va liquidant i enemistant-se amb els propis
i els companys de viatge que li tossen a l’orella.
A cap dels dos se’ls coneix
ideologia contrastada més enllà del seu “leit motiv”. Però no els cal: mouen
passions entre molta gent perquè han estat capaços de vendre fe i esperança.
Gens de caritat. I perquè enfilats a l’altar on els han posat els seus fidels dictaminen
i dictaminaran el que està bé i el que està malament. Reducció profunda de
l’acte polític com han fet tants i tants altres timoners del poble al llarg de
la història, sovint d’infausta memòria.
Trist país el nostre on s’ha
deixat de fer política i s’ha substituït el pensament polític pel pensament
moral, perquè això porta com a conseqüència substituir els actes polítics per
actes morals. De la mateixa manera que la política és essencialment complexa, amb
matisos, amb grisos i amb colors, la moral és només dicotòmica: això està bé o
està malament; pot estar molt bé o molt malament, però no té la diversitat cromàtica de les coses que no tenen perquè
estar ni bé ni malament o que de vegades estan bé i altres malament i que, en
el fons, són la immensa majoria de les coses que ens passen a la vida.
Naturalment els actes basats en
la moral necessiten un codi interpretatiu que cohesioni i identifiqui un grup
humà. I per dictar un codi moral es necessita qui el dicti. Un líder. Un
cabdill. Un messies. Un predicador. Un dictador. Digueu-li com vulgueu, que el
que en surti mai podrà ser un fruit col·lectiu i, per tant, democràtic, perquè,
una vegada més, tot allò que és col·lectiu introduiria diversitat i clarobscurs
i deixaria de ser estrictament moral. Aquí és on els populistes de tots els
signes es mouen com el peix a l’aigua. Els nostres, també.
I com que la moral és tan
binària, aquests codis poden ser altament contraposats: el que per un grup humà
és bo, per un altre és exactament dolent. És el problema de la falta de matisos
i és el caldo de cultiu utilitzat mecànicament els darrers anys que els ha
permès retroalimentar-se perquè no poden viure l’un sense l’altre. El pensament
moral creix sempre amb la confrontació amb un altre pensament moral diferent. I
facilita la vida als adeptes perquè no han de pensar: ja tenen un codi; i
facilita les seves relacions perquè no cal ser assertiu ni empàtic; només s’han
de plantejar si tu ets dels meus o ets dels altres.
Això és probablement el més greu
que ens està passant com a país perquè ens limita el pensament, ens encotilla
les accions i ens parteix permanentment entre bons i dolents segons els dictats
de qui valora el que està bé i el que no ho està.
Potser la causa llunyana
d’arribar fins aquest nivell d’alienació el devem a l’herència dels molts anys
de fèrria submissió a la moral catòlica del nostre país. Però, com que aquests
impulsos substitutius de les organitzacions pel “movimentisme”, -clau de volta
dels populismes-, apareixen a tot arreu de la vella i de la nova Europa, més
aviat penso que el que està triomfant sense saber-ho, són les teories de Nietzsche
quan reinterpreta la doctrina de Zaratustra sobre la moral, el bé i el mal, i
aposta per superar el nihilisme de l’home, les religions, la il·lustració,
l’igualitarisme, amb la voluntat de poder, la creació del superhome i l’etern
retorn.
Mama, por. Aquest populisme
porta, indefectiblement, al cabdillisme.
No estem, doncs, d’enhorabona,
des d’aquell infaust dissabte. Per més que tothom, a dreta i esquerra, utilitzi
eines populistes amb l’excusa que decideixi la gent, el populisme no és
democràcia. La clau no és que decideixi la gent sinó “què” decideix i “com” ho
decideix.
Aquesta és la qüestió clau. Aquí
ens han volgut fer creure que fem coses que no fem, que tindrem coses que no
tindrem i que serem el que no serem. Un bon cabdill populista com el que tenim
pot guanyar unes votacions i això no el fa més democràtic si enganya en el què
i modifica el com.
Però per adonar-se d’això cal
pensar lliurement, argumentar amb propietat i escoltar la diversitat, i
aquestes qualitats el virus del populisme fa temps que les ha aparcat.
Pobre país meu. Als dissidents
només ens queda seguir predicant en el desert.
