Em va fer molta pena, una pena
terrible, veure per internet el que se suposa que hauria de ser el meu
president fent el passerell amb una colla de gent cantant “l’hora dels adéus”.
El ridícul al que aquesta persona,
i tota la camarilla que l’anima, està portant les institucions
democràtiques que van sortir després de la dictadura no és només una suma
d’actes d’inconsciència per banalització, -un darrere l’altre-, sinó que és una
falta de respecte imperdonable cap a tota una generació que es va deixar la pell
per recuperar aquestes institucions.
He cantat moltes vegades l’hora
dels adéus. Com molta gent de la meva generació. Hem anat moltes vegades de
colònies, amb amics, amb familiars i amb alumnes. Hem fet focs de camp, -quan
encara es podia fer foc-, cantant cançons i parlant del país; hem ballat
sardanes i hem begut ratafia. I hem pujat moltes muntanyes del nostre país. Sí.
Tot això ho he fet i estic molt content d’haver-ho fet. Com molta altra gent.
Però avui dia substituir el bon govern pel costumari català és d’una neciesa
extraordinària.
En una època on parlar obertament
era delicte, la societat va trobar eufemismes. Allò que en dèiem “la vella
xiruca” va impregnar durant molts anys un cert associacionisme que, sense
esperar militàncies, podia trencar el silenci de formigó entre la gent que s’hi
acostava. Era òbviament naïf, molt naïf. Però va ser una vàlvula d’escapament
imprescindible per molta gent corrent mentre se’ns amagaven les detencions, les
pallisses, les tortures i alguna mort a comissaria d’aquelles persones valentes
que mai no es van resignar al feixisme i van intentar obrir-hi escletxes en el
món obrer, en el món universitari o en el món veïnal.
Perquè allò sí que era feixisme. Feixisme
d’estat. Sap greu haver-ho de recordar avui dia que es generalitza aquesta
paraula i es compara, per estupidesa o per desconeixement, la situació actual
amb aquell trist i lamentable passat.
Certament en Franco va morir al
llit i no hi va haver revolució que tallés amb el passat. Però la tímida
democràcia que va sorgir el 78 és la que va permetre consolidar drets socials i
institucions polítiques que al llarg dels anys han creat generacions senceres
que es poden permetre criticar el passat per superar-lo. Com ha de ser. Però que
hauria de ser sense oblits ni tergiversacions estèrils de la memòria
col·lectiva.
Mai ens podríem perdonar començar
de nou sobre terra cremada sense tenir en compte aquest passat i bandejant les
conquestes democràtiques que fa quaranta anys van ser imprescindibles. Mai es
construeix sobre el no res i mai és positiu no aprendre dels errors passats per
construir el futur aprofitant els encerts.
Al 78 vam poder substituir els
eufemismes de la vella xiruca per l’expressió obertament lliure d’una societat
democràtica. Em produeix autèntica basarda veure com hi ha gent que banalitza l’acció
política i perverteix les institucions catalanes per uns nous eufemismes
quaranta anys després. Jo no vull tornar a fer el camí a l’inrevés.
