La compareixença del president de la Generalitat a la comissió d'investigació no va defraudar cap expectativa: Sala i estora vermella, desenes de flaixos, munió de càmeres, ple de gom a gom... i una actuació estelar. De pet cap als Gaudí. Tenim star system.
Ahir el president va confessar públicament i solemne que no havia fet res, que no sabia res, que no havia vist res, que no era amic de ningú. Només sabia des dels anys vuitanta, això sí, que el seu pare era un defraudador a Liechtenstein i ho seguia sabent quan va ser conseller d'economia. I no va fer res, no va voler saber res, no va voler conèixer ningú. Ostracisme? No: connivència. Amb el pare? Suposo.
I amb Prenafeta que va ser el seu primer amo en l'empresa privada. Suposo. Una empresa que tenia guanys de 500 milions d'euros i que quan ell va plegar de dirigir la seva diversificació, tenia pèrdues de 8500.
O amb Jordi Pujol Soley que es va deixar convèncer perquè el senyor Mas anés substituint consellers defenestrats per tramposos, fins arribar a substituir delfins pujolians que havien estat massa atrevits. I el va nomenar cavaller en cap en el seu darrer govern.
O amb Jordi Pujol Ferrusola, de qui en una biografia reconeix ser amic íntim, -amistat feta a can Prenafeta-, però que ahir ni tan sols arribava a "haver sopat mai junts les parelles" i que curiosament s'ha fet fastigosament ric durant aquests anys de coneixença personal.
O amb Millet, amb qui passa vacances menorquines sense conèixer-lo gaire, o gens, encara que, -segons el jutge-, financi el seu partit amb els diners sagrats i quadribarrats del palau de la música.
O amb Oriol Pujol a qui va acceptar en el càrrec tot i les seves martingales amb les ITV i que ara, finalment defenestrat, li ha deixat pista lliure.
O en qualsevol dels més de quaranta casos contrastats on estan implicats personatges de CIU que han passat per davant, per darrera, o pel costat d'aquell director general de 29 anys, -ara president-, al llarg de gairebé trenta anys.
Incroyable, com dirien els veïns. Però amb una perfecció estètica inqüestionable ahir va anar desgranant tots els revolts mediàtics que fan que la gent l'entengui, l'aplaudeixi i el mimi. S'agrada i agrada. I ho sap. Només breus moments de tensió continguda i repicar de dits amb els atacs barroers del PP i les punxades de l'Herrera, i una respiració profunda, sonora, quan la diputada Vallet va acabar de preguntar; perquè després ja jugava a casa. Però res més. M'agradaria que hagués dit "això ho vaig veure i vaig fer tal cosa". "Tot això era abans, ara sóc nou i net; som nous i nets i convergència és un vaixell que solca les aigües del mar bressol dels vents i jo sóc el gran timoner, bla, bla"
Però no. Defensa numantina de la negació persistent, que és el mateix que dir sospita gegantina de la ferum permanent. Quin neguit que fot tot plegat.
Perquè si el meu president no ha estat connivent amb tot això, i els malpensats ens equivoquem, el meu president, amb totes les responsabilitats que ha tingut, haurà estat profundament negligent.
Què és pitjor per governar un país?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada