Ara és l’hora d’estar alerta.
Perquè potser ens quedarem sense cap més juny ni eines per esmolar. La
duríssima condemna als polítics empresonats posa punt final a una estratègia
equivocada. Molt equivocada. Seguida per alguns de manera esperançada amb actes
de fe col·lectius sense precedents, però instigada per d’altres amb engany,
nocturnitat i traïdoria sabent com sabien que no conduïa a la independència
sinó a un abisme social que, pel que sembla, poc els importava. És la porta on
ens trobem.
La finalitat justificava els
mitjans. Em confessaven als passadissos del Parlament que si arribàvem fins al
final l’Estat cediria i s’avindria a negociar. Dedueixo que mai van tenir al
cap la proclamació d’independència tal com l’explicaven i com deien que la
tenien preparada, sinó aquest pols de força encegats per l’onada de gent que s’apuntava
a l’esperança que ells venien. Creure’s els desitjos o profecies autocomplertes,
digueu-li com vulgueu.
I un pols de força amb l’Estat!
Que no és ningú en concret. Però que quan engega la maquinària són molts i
tampoc no l’atura ningú. Innocents o visionaris? Herois o ineptes? Tant se val.
La qüestió és que l’estratègia muntada amb tots els amplificadors mediàtics al
servei d’aquesta estratègia no ha servit per avançar sinó per retrocedir uns
quants graons en la capacitat de presa de decisions pròpies des de Catalunya.
No només no som independents, sinó que som més dependents i en camí de ser-ho
més. Al final, les accions, no es mesuren per les promeses, sinó pels
resultats.
No entraré a opinar sobre si la
sentència és justa o no. No sóc jurista. Diré que és dura, molt dura. I també
diré que els vull tots i totes al carrer quan abans millor. No només perquè a
nivell personal amb molts d’ells hem compartit moments de debat o de treball,
sinó perquè qualsevol solució al conflicte territorial que estem vivint passa
per un diàleg amb els interlocutors que cada sector reconeix com a propis. I
ara mateix són els que estan a la presó.
Si la sortida de la presó és un
requisit per permetre un desbloqueig necessari, n’hi ha d’haver un altre: el
reconeixement dels errors. La fermesa i el manteniment dels principis no està
renyida amb la recerca de nous camins quan el que has seguit t’ha portat a un
carreró sense sortida. I reconèixer-ho seria de savis. I això va també fel
futur nou govern d’Espanya. Mai la resposta a una estratègia equivocada ha
estat tan inútil i desencertada com la que va fer el govern de Mariano Rajoy al
repte sobiranista. Tot un avís per navegants pel nou president.
I també per l’actual govern de la
Generalitat. Tensionar permanentment la societat, posar contra les cordes els
funcionaris, atiar el conflicte als carrers, és d’una irresponsabilitat sense
precedents en un govern democràtic que ens hauria de fer reflexionar si ens el
mereixem. En res ajuda a l’alliberament dels presos. Alguns sembla que
prefereixin màrtirs a dintre de les presons que polítics a fora.