divendres, 27 d’abril del 2018

Tenim els polítics que ens mereixem

La irresponsabilitat permanent que una bona part de la classe política catalana ha mantingut per situar en l’actual estat de degradació el país, només és comparable a la irresponsabilitat que ha exercit un bon gruix de la classe política espanyola per situar també Espanya en un estat de descomposició institucional com fa temps que no vèiem.

Un pot pensar que la ignomínia s’ha produït per deixadesa o, simplement, per incompetència d’uns i altres. Sense descartar aquestes dues lamentables qualitats de molts dels nostres representants, per mi hi ha una clara actuació de solidaritat de classe. Entengui’s aquí econòmica i social. És a dir, transformant la frase recurrent: no hi ha res que s’assembli més a un espanyol de dretes que un català de dretes. I així anem. La salvaguarda dels interessos de classe de les mal anomenades tres-centes famílies és equivalent a la salvaguarda dels interessos de classe dels hereus d’aquells que es van enriquir immoralment a la postguerra. Exactament el mateix interès i sempre tota la col·laboració encara que aparentment s’esgarrapin.


Per ells, la crisi ha estat el manà perquè, utilitzada com a xantatge, ha permès dilapidar les conquestes socials que, -a correcuita i sempre massa tard-, van anar aconseguint els moviments socials de veritat -sindicats, associacions veïnals, escolars, entitats civils-, després de la mort del dictador i que actuaven de contenció de la voracitat del capital.

I el detonant que han aprofitat de manera extraordinària ha estat el conflicte territorial a Catalunya que ha alimentat exponencialment els seus interessos utilitzant els recursos èpics, místics, emocionals, però cap de dialèctic, excepte el de la confrontació identitària. Confrontació que els ha estat altament productiva, d’altra banda, perquè mentre l’aparença és de picabaralla dialèctica, a l’hora de legislar, en economia o en drets socials, s’han donat i se segueixen donant la mà. No en va els elements repressius utilitzats per l’estat contra el processisme van ser aprovats en el seu moment i sovint presentats per les dretes catalanes en el congrés dels diputats.

És molt trist, en tot aquest procés d’estigmatització de la política i, en conseqüència, la pèrdua de control polític sobre l’economia i els elements essencials de producció i de benestar de la ciutadania, l’oblit de classe de moltes esquerres. Posar la pàtria per davant del pa sempre ha estat un mal negoci per la gent senzilla. I substituir l’ètica per l’estètica un mal negoci per tothom. I res no s’entendria de la situació actual sense la col·laboració per acció o per omissió d’aquesta anomenada esquerra que tant ha sintonitzat amb la dreta i l’ha deixat fer mentre proclamava als quatre vents la seva puresa intel·lectual.

El més trist, però, i el que costa més de veure, és que la culpa de tot plegat la tenim nosaltres. Sí, sí. Tu i jo i el meu veí i el teu parent. Els polítics no són mala gent de "per se" ni s’hi tornen quan entren a la política. Són, senzillament, la imatge i el reflex del que nosaltres som i fem en la vida quotidiana. Pensem un moment: seria possible el nivell de corrupció sistèmica al que s’ha arribat a Catalunya i a Espanya sense un consentiment tàcit d’una manera de funcionar quotidiana? Serien possibles els nivells de frau fiscal a gran escala sense les misèries del frau a petita escala consentits per tothom? Hagués estat possible la bombolla immobiliària i el comportament dels bancs si tot aquell que podia no hagués apostat pel totxo amb entusiasme? Serien possibles les mentides sistèmiques del procés i el contraprocés sense la fe cega de milers de persones?. I sense la fidelitat i la creença que els mitjans de comunicació propis no t’enganyen mai?

Com a polític que fa quatre dies que ha deixat la política l’únic que vull dir, doncs, és que no cal situar la culpa d’allò que ens passa sempre en l’altre perquè tenim exactament els polítics que ens mereixem. No només els que hem votat o hem deixat que altres votessin, sinó aquells als qui hem permès que fessin amb la vida pública allò que nosaltres sovint fem en la vida privada.

L’esperança, però, rau en el mateix defecte: el dia que reconeguem la nostra pròpia imperfecció i responsabilitat com a societat, estarem en el camí adequat per començar a canviar les coses.