diumenge, 28 d’octubre del 2012

Transparència

Estic sopant a casa d'uns amics. Els comento que em va costar ahir fer la presentació pública del meu patrimoni. Us asseguro que és com despullar-se en públic sense ser nudista. Però també els dic que ara estic molt tranquil. Que he redescobert coses que ja sabia però que potser no interioritzava, com per exemple, que després de quaranta anys de treballar no m'he fet gens ric, però que he viscut amb una extraordinària dignitat gràcies al treball. I que això és el que m'agradaria que poguessin fer els meus fills, que són fills de treballadors, com jo.
I també tinc molt clar que si la ciutadania m'escull diputat tampoc me'n faré, de ric, perquè els sous dels diputats són públics i, en contra del que pensa molta gent, és una feina ben pagada i prou.
Entenc, però, el que pensa la ciutadania quan veu alguns polítics que, havent passat per les institucions, n'han sortit galtarodons i amb l'armilla folrada. És cert que hi ha personatges que han aprofitat la política com a camp de batalla dels seus negocis, lícits o no.
I això cal que la ciutadania ho sàpiga. Cal que hi hagi noms i cognoms perquè tothom pugui distingir entre polítics i mercenaris.
Necessitem transparència. Per això he fet aquest pas. I per això reclamo que ho facin les altres persones que aspiren a ser diputat a les comarques gironines, algunes de les quals els mitjans de comunicació han posat sota sospita d'haver fet negoci particular amb la salut pública.
Aquesta pot ser per a la ciutadania la millor foto de campanya on tots hi quedarem ben retratats. Amén.

diumenge, 21 d’octubre del 2012

Ens cal un bri d'esperança

Efectivament, Catalunya no és CiU. Ens ho volen fer creure una i altra vegada. Se'ns presenten com els nous redemptors de la nació i han estat destrossant el seu teixit social durant dos anys, han empobrit les nostres empreses, s'estan venent tots els bens públics, han fet negoci particular amb els diners de tots, s'han embutxacat calés, han tapat tots els casos de corrupció que feien pudor i, a sobre, premien els corruptes posant-los a les llistes. Aquesta és la Catalunya que ens espera amb el messies Mas.
I molts se'l volen creure perquè cal un bri d'esperança i ell ha dit públicament que agafava el timó.
Molts estem farts d'insults al país i als seus ciutadans, de menyspreus, de mentides, de ser cornuts i pagar el beure. Però també ho estem del carreró sense sortida que els escolanets de la dictadura financera imposen a les nostres vides.
Hem de creure que podem canviar realment les coses. Però no per una qüestió de fe, sinó simplement pel fet d'abandonar la resignació. Pel fet de treballar a diari en l'àmbit particular de cadascú empenyent, empenyent, empenyent...
Perquè volem un país socialment més just, èticament irreprotxable, sostenible ecològicament i amb una redistribució de la riquesa que ens permeti viure amb dignitat.
Aquest país no és el mateix que vol CiU. El país que molts somiem és a l'esquerra i no perdrem l'esperança perquè podem canviar les coses.

dimarts, 16 d’octubre del 2012

Solucionem ja el drama de la NII

Amb aquest títol he rebut un estudi de l'organització "PTP. Promoció del transport públic". És un estudi interessant, ben fet i que, a més, coincideix amb la majoria de propostes que sempre hem defensat per resoldre el drama d'una carretera deixada de la ma de deu, per on passen milers de vehicles cada dia, amb una accidentalitat escandalosa i que és un autèntic desgavell pels veïns dels pobles que travessa.
El que passa és que fa una anàlisi diferent del que estem acostumats que és el simplisme del desdoblament per comparació amb el suposat greuge del que tenen a Espanya. I si ho comparem amb França just a l'altre costat de la frontera? Allà tots els camions passen per l'autopista o arriben en tren pel sistema intermodal LorryRail i ho fan pagant. No van per l'equivalent de la NII, que és la D900, que té unes característiques més de carretera comarcal que de via de llarg recorregut i, per tant, força dissuasòries pels vehicles de gran tonatge. És quan arriben a la frontera que es desvien per la NII per estalviar-se el peatge.
Necessitem, per tant 10 o 12 carrils que travessin el territori gironí quan els 6 carrils de l'autopista AP7 serien més que suficients?
El problema és que l'autopista AP7 no està concebuda en termes de mobilitat sinó de negoci, -molt lucratiu, per cert, perquè està més que amortitzada-, tant per l'empresa que té la concessió com pels lobbies que la defensen.
El segon concepte interessant és qui ha de pagar per l'ús d'aquestes infraestructures, els qui més les fan servir  i més contaminen o tots els ciutadans a través dels impostos? A Europa ho tenen millor resolt amb l'eurovinyeta i es paga en funció del tonatge i de la contaminació emesa. Hem de pagar tots els ciutadans en benefici de les multinacionals del transport per carretera?
A aquestes qüestions cal acostar-s'hi sense apriorismes i el criteri ha de ser la mobilitat sostenible i no el negoci d'uns quants. I més quan sabem que una infraestructura d'aquestes característiques, concebuda a mitjà termini, i que depèn només del petroli, cada vegada més escàs i més car, tindrà un impacte mediambiental important i serà econòmicament poc rendible.
Resumint, l'aposta per l'intermodalitat és imprescindible, apostant pel corredor ferroviari de mercaderies que permetria transferir milers de camions setmanals de la carretera al ferrocarril. El desdoblament des de Girona a la frontera és innecessari i cal convertir en públic el tram corresponent d'autopista i finançar-ne el manteniment a través de l'eurovinyeta o un sistema similar. Els trams que s'han començat a desdoblar són una vergonya i no podem fer altra cosa que acabar-los amb urgència i, a més, si es fes això, podríem apostar per desdoblar el tram entre Tordera i Maçanet per donar continuïtat al trànsit a través de l'autopista del Maresme.
És una proposta més racional i més barata. Això sí, obliga als nostres governants a posar-se del costat de la ciutadania i no de les poderoses empreses que es mouen en el món del transport per carretera com estan fent fins ara.

diumenge, 14 d’octubre del 2012

El 25N també decidirem sobre la pobresa

Ahir vam ser proclamats els quatre candidats d'ICV per les quatre circumscripcions electorals catalanes.
Per mi és un honor representar la llista de gent compromesa que a Girona omplirà la candidatura i treballarà en aquestes eleccions, perquè aquestes mateixes persones ha estat treballant al costat dels ciutadans i ciutadanes gironins per defensar els seus drets. Ho han fet com a regidors, com a sindicalistes, com a universitaris  com activistes en defensa de la salut, de l'educació, del territori o de l'habitatge.
I ho seguiran fent el dia 26. Ho seguirem fent el dia 26 perquè a aquest país, el meu país, ens fa falta gent que treballi al costat de la gent per construir una alternativa, nacional i d'esquerres, que asseguri, abans que res, que tothom té un plat a taula i una casa on viure amb dignitat.
Perquè tristament, ara mateix, avui, es tracta d'això. Avui que sabem que els rics són molt més rics i els pobres són molt més pobres. Que en aquests darrers anys les polítiques de rendició incondicional de la democràcia a l'estúpid joc de les finances sense escrúpols han propiciat que un de cada tres gironins estigui en la ratlla de la pobresa mentre s'enriquien els mateixos de sempre.
I aquest espoli, amigues i amics, no ve de Madrid. Aquest espoli el tenim també a casa.
El dia 25 de novembre també haurem de decidir sobre la pobresa.

divendres, 12 d’octubre del 2012

El 25N decidim quin país volem el 26


Ahir els amics i les amigues d'ICV em van escollir candidat per representar les comarques gironines a les properes eleccions del 25 de novembre. Dono les gràcies als qui m'han fet aquest honor i també les gràcies per proposar-me aquest repte. Els reptes són, justament, els que ens ajuden a superar-nos i a créixer.

Però aquest no és precisament un repte personal sinó extraordinàriament col·lectiu perquè decidim què volem ser. No què volem ser quan siguem grans, sinó què volem ser l'endemà mateix de les eleccions.


La singularitat d'aquesta convocatòria accelerada ve precedida per dos fets: l’eco de la manifestació de l’11 de setembre però també pel fracàs de les polítiques del govern de dretes que, en només dos anys, ha mostrat la incapacitat d’oferir als ciutadans i a les ciutadanes de Catalunya cap escenari per sortir de la crisi, sinó que, pitjor encara,  ha enfonsat molt més les persones d’aquest país en una espiral de pèrdua de capacitat econòmica i de degradació de molts de drets que, amb molt d’esforç i sacrifici, s’havien aconseguit.

Cap d’aquests dos precedents ens poden ser aliens. La resposta a l’11 de setembre ha de ser la radicalitat democràtica. En democràcia, el poble es sobirà i allò que decideixi amb ple coneixement de causes i conseqüències no pot ser bandejat o menysvalorat per unes lleis que ja no representen les aspiracions ciutadanes amb les que varen ser concebudes.
Ras i curt, el poble de Catalunya té dret a decidir el seu futur com a poble i els partits polítics que aspirem a representar-lo haurem de fer possible que s’expressi i escoltar el seu mandat.

El segon aspecte ens afectarà el mateix dia 26 i això el fa més preocupant perquè no podem permetre que la dreta d’aquest país, la burgesia de sempre, la que ha destruït el territori amb l’especulació desmesurada, la que ha propiciat corrupteles i frau amb el diner públic, la que ha supeditat als interessos financers les decisions democràtiques, la que durant tant de temps, i especialment durant aquests darrers dos anys, ha obert una escletxa enorme entre el benestar i la pobresa de la ciutadania, s’apropiï de la voluntat ciutadana i cap dels desoris que ha fet li passi factura.

El país que jo somio, el país que sempre hem somiat, el país que necessitem, amigues i amics, és a l’esquerra i no hi ha cap cruïlla entre les llibertats com a país i la justícia social. Hi ha un punt de confluència inequívoc que sempre hem defensat i que, ara, en aquest envit que ens planteja la dreta, haurem de defensar encara amb més energia.

I ho farem amb propostes valentes que volen canviar la manera de fer les coses i que ens donen una alternativa possible al fonamentalisme de les finances que sotmet la democràcia. 
I ho farem amb la gent que defensa la terra de les mirades permanentment obscenes dels especuladors.
I ho farem al costat de les persones que han estat defensant persones. Que han defensat el dret a l'habitatge, a la salut, a l'educació i al treball.

Perquè sobre tot això també tenim dret a decidir.

dimecres, 3 d’octubre del 2012

Un empresari exemplar


Avui he sentit per la ràdio, esmaperdut, les declaracions del senyor Antoni Escudero, president dels hotelers gironins. Ha fet una apologia del tot s’hi val. Ha culpat dels mals resultats del sector d’aquest estiu el Pla director territorial de l’Empordà demanant directament que s’anul·li perquè és cosa de quatre ecologistes del segle XIX. Ha carregat contra l’entrada en vigor de la taxa turística i s’ha lamentat de què a casa nostra no s’hi instal·lin projectes com Eurovegas o Barcelona World.
I he pensat, deixeu-me dir-li un parell de coses:
Senyor Escudero, m’agradaria poder dir-li que els empresaris com vostè són els que estan destruint aquest país. El turisme d’”oci i clima” com diu vostè, només s’aguanta amb preus cada vegada més baixos perquè la competència d’altres destinacions dóna més qualitat amb millors preus. I els preus baixos només els poden suportar tenint gent cada vegada més temporera i menys preparada -als quals els paguen sous de misèria- i mantenint les instal·lacions al límit de la seva qualitat.
El turisme de masses de sol i platja té els dies comptats al nostre territori perquè durant molt de temps han estat exprimint la gallina dels ous d’or i ara, la gallineta ha dit que prou.
Molts dels empresaris que vostè hauria de representar, fa temps que s’han adonat que el paisatge incontestable que tenim, acompanyat d’una gastronomia variada i extraordinària, amb productes de proximitat ben elaborats, fan un maridatge magnífic amb un servei cuidat i amb una oferta cultural que té en compte els valors peculiars de l’espai on s’ubica l’establiment.
Aquest és el turisme que permet mantenir-se amb el temps perquè cada vegada hi ha més ciutadans i ciutadanes a tota Europa que aprecien i busquen els valors d’uns dies de descans respectuosos amb el paisatge, amb el territori i amb les persones.
Això sí, no serà un turisme de masses ni de guanys immediats, però serà més perdurable perquè seguirà tenint de forma continuada l’empremta de la qualitat.
Senyor Escudero, si us plau, no m’agafi tics d’una mena d’Adelson a la manxego-catalana, perquè em penso que aquestes opinions tenen poca requesta entre una bona part de l’empresariat hoteler gironí. Parli, si us plau, per exemple, amb el Patronat de la Costa Brava centre que tinc la sensació que defensa un model  turístic ben diferent del que vostè vol promoure.
Ah!, i perdoni una opinió: carregar contra la premsa per haver informat amb detall i eficiència dels incendis de l’Alt Empordà i per això haver perdut clientela em fa pensar que potser no sap ben bé quin és el seu lloc com a empresari.