Maleits siguin els que potinegen amb la llengua

Segurament podrem estar d’acord en què la manera més senzilla per al desenvolupament lingüístic d’un infant és que aquest pugui fer-lo en la seva llengua familiar habitual. Ara bé, la manera més senzilla no vol dir l’única ni necessàriament la millor. Perquè la construcció lingüística va estretament lligada a la construcció social i al desenvolupament personal i això comporta sovint la recerca d’equilibris per a trobar les solucions més eficients a cada situació en el llarg procés de creixement i aprenentatge.

En el cas de la llengua a Catalunya, per entendre’ns, allò que sembla més senzill no ho és tant: no podem optar materialment per a l’aprenentatge en cadascuna de les llengües familiars dels nostres infants perquè n’hi ha desenes; som un país d’acollida, recordeu? I si optéssim per a aprendre cadascú en la seva llengua familiar només en les dues majoritàries, hauríem de fer un aprenentatge segregat per ser més eficients. És a dir, els nens i les nenes que aprenen en català van a una classe, els que aprenen en castellà van a una altra i els que tenen un origen diferent que es fotin. Això, socialment, és un desastre.

Aquest és precisament el dilema que es va produir a la transició i que a Catalunya es va resoldre amb la immersió en català. És a dir, davant la impossibilitat de fer l’aprenentatge amb la llengua pròpia de cadascú sense crear segregació a les escoles per origen lingüístic, decidim una llengua franca als centres, la mateixa per tothom, en el benentès que aquesta ha de servir com a vehicle per a crear les estructures lingüístiques i facilitar l’aprenentatge de les altres llengües escolars.

Aquesta va ser una decisió tècnica: es decideix que a l’escola hi ha d’haver una llengua vehicular que facilita el procés d’estructuració lingüística i obre les portes a l’aprenentatge de les altres llengües. En cap cas, en aquest procés, dues llengües podrien ser vehiculars. I en cap cas les altres llengües quedaven bandejades.

Però també hi va haver una decisió política. La decisió política va ser que aquesta llengua franca d’aprenentatge comú als centres docents fos el català, com a llengua pròpia del país, i que l’objectiu fos el coneixement equitatiu del català i del castellà al final de l’escolarització obligatòria.

I aquesta decisió política es va prendre no només per una qüestió cultural com és garantir la riquesa de la pluralitat lingüística d’un país, sinó també per un consens identitari que avui dia s’ha trencat. Dic identitari expressament, malgrat el ressò pejoratiu que avui li atorgaria a aquesta paraula, perquè aleshores era la recerca d’una nova identitat més moderna, més culta, més justa i més democràtica el que buscaven sortint de la dictadura des de la burgesia catalana fins a les classes treballadores,  incloses, i especialment implicades, les d’origen castellanoparlant provinents de les migracions interiors dels anys cinquanta i seixanta.

I aquest consens es materialitzava en la llengua perquè era la llengua que identificava la nova Catalunya que expressament es volia no excloent i respectuosa amb les llengües i les identitats d’origen. Era l’època de “Catalunya un sol poble”, amb tota la càrrega simbòlica i naïf que li vulgueu posar avui.

La joguina va funcionar bé i encara funciona. Millor que a València, millor que a Balears, que comparteixen les mateixes llengües d’aprenentatge amb sistemes diferents; infinitament millor que a la Catalunya Nord, on el català ha estat residual molts anys. Va funcionar bé i potser per això es va voler instrumentalitzar la llengua políticament per fraccionar identitats. Si parles català o parles castellà ets dels meus o ets dels seus. Va començar a finals dels noranta amb el PP de Vidal-Quadras i va ser el leitmotiv de Ciutadans des de la seva creació al 2006.

Des d’aleshores aquests grups polítics no han parat amb més o menys mentides, amb més o menys anècdotes extrapolades com a sentències, amb més o menys demagògia, fent servir les llengües, el català i el castellà, per confrontar.

I qui ho ha rematat han estat els deu miserables anys de procés: aquella llengua que a la transició era la que tothom assumia i demanava com a llengua comuna d’aprenentatge s’ha acabat convertint gràcies a manifestos com els del grup Koiné, a articles com els de l’ex-honorable, a tuits incendiaris com els de l’imbècil que demanava apedregar la casa de Canet o a declaracions odioses per massa fatxes com les del professor de català jubilat a Planta Baixa de TV3, en la llengua percebuda com a sectària per aquells que se n’han sentit exclosos.

Refer l’acord sobre com han de ser els projectes lingüístics als centres docents serà la part més fàcil. No en va segueix essent útil la decisió tècnica de fer la immersió en català i utilitzar aquesta com a llengua vehicular. No en va tenim una nova llei d’educació, la llei Celáa, que permetrà adequar les recents resolucions judicials que s’han fet en base a la llei Wert ja modificada.

Aquesta part és la més fàcil. La difícil, la que impediria avui el consens polític sobre la llengua que es va fer a la transició, és recuperar una identitat compartida en un país que pugui sentir-se orgullós de tenir, de conèixer i de fer servir dues llengües majoritàries i de protegir i respectar les desenes de llengües minoritàries de les ciutadanes i ciutadans que hi viuen.

Catalunya és avui un mirall trencat i està lluny de ser un sol poble. Uns i altres s’han ocupat d’esmicolar-lo i encara ho segueixen fent. Maleits siguin els que potinegen amb la llengua. Caldrà cercar nous consensos, certament. Però primer hauríem d’arraconar aquells que segueixen utilitzant aquesta eina de concòrdia com un element de confrontació d’identitats.

Només queden els ionquis

Publicat al Diari de Girona el dia de la república de 2021:https://www.diaridegirona.cat/opinio/2021/04/14/nomes-queden-ionquis/1099782.html

Parlo dels ionquis del procés. D’aquells milers de persones que van provar la droga dura que els portava de manera fàcil, immediata i indolora a l’Ítaca de Kavafis amb un demà feliç ple d’aventures, ple de coneixences, i que els feia anar més lluny de l’avui que ara els encadena.

Totes les drogues generen addicció, i aquesta no ho pot ser menys; tant que, quan despertes a la crua realitat que t’ensenya les vergonyes d’una bola que s’ha anat fent gran i més gran i ningú sap com aturar, et negues a acceptar-la i busques desesperadament la dosi que et permet seguir somiant. Encara que aquesta dosi et porti a un món cada vegada més inversemblant i més complex. Però ja se sap, qui és addicte no entén de raonaments, només entén la fe.

I de mantenir la fe, que tothom sap que és cega, ja se n’ocupen els xamans a l’estranger, inventant desbordaments democràtics, o reclamant legitimitat després de presentar-se a unes eleccions i perdre-les, o inventant carnets a dotze euros per identificar la parròquia.

Mentrestant, mentre s’alimenten els somnis, mentre es fan proclames buides, mentre es reclamen pureses pàtries, el país se’n va a la merda i uns quants pretenen mantenir les cadires que des de fa massa anys han permès que el poder, a Catalunya, no canviï de mans.

Trista i dissortada pàtria la que ha passat per aquestes mans, i tristos i dissortats compatriotes els que hem patit aquesta nefasta plaga d’incompetents que, alimentant focs d’encenalls, han portat el país a les cotes més baixes d’autogovern, de situació econòmica, de teixit industrial i comercial, de drets i serveis a les persones, de cultura, o de desprestigi de les institucions que vam aconseguir amb lluita i sacrificis des que vam deixar enrere la dictadura.

I si algú creu que no, que es faci aquesta pregunta: amb quina d’aquestes facetes estem millor que fa deu anys? Fem memòria: des que Artur Mas recupera la Generalitat per CiU el novembre del 2010 i primer aplica les retallades més dures de la història del país pactant la legislatura amb el Partit Popular, suposadament per pal·liar la crisi econòmica, i després es declara independentista i convoca les eleccions del 2012 on es fot una castanya sobirana, fins al salt al buit que provoca l’il·luminat Puigdemont amb la declaració unilateral i el desgovern surrealista de Quim Torra, han passat més de deu anys on Catalunya ha anat de derrota en derrota fins a la victòria final, perdent un llençol a cada bugada. O dos.

La realitat és un país desdibuixat, que ha perdut la iniciativa de la innovació i el dinamisme econòmic, que ha deixat de ser l’epicentre del disseny i la cultura, que no enlluerna com abans essent punta de llança de la defensa dels drets i les llibertats de les persones, que no ha estat a l’alçada en els moments més crítics de la crisi sanitària. Catalunya llangueix perquè ningú no governa: alguns només somien i d’altres només s’aprofiten, com sempre han fet.

I els més ionquis de tots, que tot us ho creieu perquè us va la marxa, no em vingueu amb la cantarella que tot és culpa dels altres perquè no és cert. Els altres, -que no sabem mai qui són-, poden tenir culpes en moltes coses, però deixar passar les oportunitats de país que altres territoris han aprofitat en aquests deu anys és culpa exclusiva d’un govern inútil que només ha sabut mirar-se el melic.

I ara, quan alguns desperten del malson i, per fi, creuen que cal encetar un camí diferent, encara que sigui per evitar perdre-ho tot; quan podrien fer un govern nou amb l’objectiu, la capacitat i la voluntat de redreçar el país amb les eines que es tenen, amb l’única renúncia de les presses i les fal·làcies, els narcos del procés posen tots els impediments perquè els perilla el negoci, que no és altre que el negoci del poder.

I així estem la immensa majoria de la ciutadania d’aquest país, independentistes o no, farts de la deixadesa, farts d’aquests jocs de trons de pessebre casolà, farts d’unes persones que no estan a l’alçada de la responsabilitat que van adquirir quan se’ls va votar.

Al final, només els quedaran els seus ionquis. El problema és que creguin que amb això ja fan prou.