dimecres, 23 de juliol del 2014

El debat sobre la puresa

Em molesta profundament  fer un debat sobre la necessària puresa d’aquells que vulguin ser representants del poble i la imprescindible purgació dels seus pecats antics i presents de pensament, paraula i obra per poder-ne ser dignes.
Deu ser perquè sempre he cregut que els impurs són els que canvien el món. Ho dic perquè els que són purs i sublims s’han dedicat tant a la contemplació i a marcar els designis dels altres que no han pogut experimentar en pròpia carn els resultats de cap acció. D’això l’església catòlica en sap un niu.
O potser perquè segueixo pensant que la millor manera de construir i créixer és aprendre dels errors i, naturalment, per aprendre dels errors n’has de cometre, cosa que només es pot fer actuant.
Recordo que llegia fa temps en una magnífica obra de Jean Paul Sartre, “Les mans brutes”, quan un dels personatges principals, dirigent polític, confessa que per arribar als objectius que li han marcat els seus ideals ha hagut de posar les mans a la merda fins als colzes.
Potser no cal ser tan gràfic a la vida real com en una obra de teatre, però crec que aquesta és la qüestió de fons. Tothom vol un món perfecte sabent que està ple de merda. Què fer, doncs? Esperar al cent per cent de la perfecció tot explicant la doctrina per arribar-hi, o emmerdar-s’hi per canviar-lo tant com es pugui procurant sortir-ne  tan poc esquitxat com sigui possible?
Aquest és l’etern debat estèril de l’esquerra universal. El que ha propiciat divisions i atomitzacions arreu del món mentre els cacics, els explotadors, els posseïdors de la terra miren des de la terrassa on prenen els seus gin-tònics com els seus enemics de classe van desfilant i desapareixent per inanició.
Aquesta vella, vellíssima política, que de vegades es vesteix amb farbalans per semblar nova, ens deixa on érem fins que torna un nou cicle.
Però estem davant d’un moment transcendent i especial. No diré que “és la lluita darrera, és la lluita final” perquè no m’acusin de plagi però és evident que estem davant d’una segona transició, d’un canvi de règim, i d’una oportunitat clara pel capitalisme de liquidar per la via fàcil els guanys de l’estat del benestar que la lluita de classes dels impurs que es van emmerdar fins els colzes en el seu moment, havien aconseguit.
Renegar de la història és tant com no tenir-ne. I això no ens ho podem permetre. Com no ens podem permetre tornar a reeditar la dicotomia “guanyem la guerra o fem la revolució” de  la guerra civil que tant va ajudar a perdre-la.
Per tant, la intel·ligència inevitable ens ha d’abocar a “Frentes Amplios” com a sudamèrica on, respectant la puresa de cada un, s’arremanguen junts per anar per feina.

La resta són futileses.

diumenge, 6 de juliol del 2014

Francesc Pararols. La forja de l'acer. La lluita pels ideals.

Dissabte vam fer al Teatre Municipal de Girona un acte d’agraïment. De profund agraïment a una persona que, per l’edat que té, però també pel seu esperit de lluita, de transformació social i de recerca de justícia ha viscut la muntanya d’experiències que li han tocat viure i la major part d’elles com a militant del PSUC a Girona i després d’ICV. Obrer, guerriller contra el feixisme, aviador al front de Rússia, militant actiu, primer regidor del PSUC del primer govern d’esquerres de la ciutat de Girona... L’agraïment, per tant, per formar part amb lletres majúscules de la petita història d’un partit, d’una organització política, i d’haver-ne escrit un grapat de pàgines que avui podem llegir, i que tant de bo fóssim capaços d’interpretar.
Us asseguro que és un orgull pertànyer a la mateixa organització política que en Francesc Pararols, que compta en el seu bagatge amb tot allò que ell li ha ofert.
Perquè la nostra organització ve de lluny, -persones com ell ho demostren-, i aquest és el carnet d’identitat que ens permet dir que volem anar més lluny encara.
La nostra organització no va dubtar en defensar la república quan l’amenaçava el feixisme. Prou vides que hi va deixar. I en defensar la democràcia més enllà de la república espanyola, des de l'exili davant dels nazis. La nostra organització no va dubtar en defensar les idees i la gent en la duríssima postguerra, ni tampoc en defensar el treball i els drets de les persones en la negra nit del franquisme; la nostra organització no va dubtar en construir un nou país amb llibertats en la transició i a executar una profunda transformació de Catalunya des dels municipis.
La nostra organització no ha dubtat mai en defensar els drets nacionals i els drets socials agafats de la mà. Mai. Tampoc ara. I en tots aquests moments hi ha estat en Francesc Pararols, lluitant, i donant exemple, amb una altíssima dignitat i amb l’orgull de pertànyer a una organització que ha estat capaç de fer això.
En els moments en els que vivim, -alguns diuen que en una societat líquida, que es mou a batzegades, de manera canviant, i de forma ràpida, intermitent i sobtada, que tot allò que és nou es torna vell en pocs dies-, necessitem exemples sòlids com els d’en Francesc que ens recorden que adaptar-se a les noves formes socials, -alguns en diuen la nova política, d’això-, no vol dir renunciar als principis que inspiren les organitzacions.
En els moments en què reinventar la sopa d’all sembla l’exercici més noble d’aquesta societat líquida, necessitem organitzacions que posin sobre la taula les sopes d’all que persones com el Francesc van haver d’inventar-se en el seu moment. Per anar més lluny encara, sí, i per no repetir les ensopegades a la mateixa pedra que obstinadament hem fet i fem les esquerres al llarg de la història.
Crec que valdria la pena seguir l’exemple d’en Francesc Pararols, i per això reivindico per ara mateix una bona part del que ell representa:

Reivindico la política com l’eina més essencial per transformar la societat, especialment si està en crisi, i reivindico el seu exercici amb orgull.
Reivindico la lluita als carrers, a les empreses, als moviments, a les plataformes i a les associacions, com l’espoleta del canvi necessari que s’ha de produir.  La lluita és imprescindible, però no suficient.
Per això també reivindico amb la mateixa energia els partits com l’eina organitzativa capaç de portar-nos més lluny encara, cap a un país més just, més honest i amb tots els drets de ciutadania, perquè el bagatge i la història acumulada és imprescindible per créixer sense recomençar eternament. Tornar a començar de nou, tot de nou com demanen alguns, com si de res hagués servit tanta lluita acumulada, no només seria un error greu, sinó que és un insult a les vides i als esforços que s’han esmerçat per arribar fins on som. El bagatge del partit, per tant, també és imprescindible, tot i que tampoc és suficient.
Són temps complexos i apassionants, i molt probablement no ens fan falta ni herois, ni màrtirs, ni tan sols patriotes, però sí que ens calen lluitadors intel·ligents, compromesos amb la gent i el seu país, amb voluntat de transformació social, i necessitem el seu exemple i el seu bagatge.

El d’en Francesc Pararols i el d’aquells que com ell han dedicat tants anys al servei de les persones, de la llibertat i de la democràcia.