El meu país és tan petit...

Ves per on em trobaré en Lluís Llach cara a cara en aquesta cursa embogida cap al 27S. Me n'alegro que hagi pres posició. En aquests moments que el país bull, la pitjor postura és no tenir postura. En aquests moments de tant de pensament únic, -o amb mi o contra mi- és quan més falta fa el pensament múltiple, la reflexió emocional i un punt de poesia. I d'això en Llach en sap i ho ha practicat.

En Lluís ha format part de la banda sonora de la meva vida, i en segueix formant part; no només de la sonora, sinó també de la sentimental i la que desperta aquell punt d'èpica necessària que ens fa sentir vius quan el món es torna gris.

Em sorprèn, això sí, l'opció que ha pres per la llista del govern, encara que crec que l'entenc. Crec que entenc la gent que porta anys desitjant la independència del país i els estan oferint una porta oberta amb la drecera que els proposa en Mas. Em sorprèn i l’entenc, dic, però no la comparteixo perquè em sorgeixen algunes objeccions preocupants, fruit dels dubtes. Sóc una persona que dubta sempre que pot, perquè del dubte en neix la reflexió i d’aquesta, de vegades, algunes poques certeses.

Per exemple, dic la drecera d’en Mas, perquè aquesta ha estat la seva estratègia des del míting de l'Auditori i després el de Molins de Rei: fer una llista conjunta amb ERC que evités que aquest partit acabés superant-lo, -tal com les expectatives apuntaven-, i vestir aquesta llista amb un full de ruta més o menys creïble que connectés amb el desig d’un dels moviments socials més massius que hem viscut a Catalunya, que reclama la superació de la crisi amb un profund canvi social a partir de més llibertat nacional, i que molta gent identifica amb una paraula senzilla: independència, tot i que sovint no es planteja ni la complexitat del repte, ni la possibilitat d’alternativa perquè està farta d’insults, de menyspreu, de preses de pèl en la negociació, d’un dels governs més retrògrades que ha tingut mai Espanya, que és l’actual govern del Partit Popular.

Però, és clar, aquest mateix PP,  d’altra banda, voldria recordar que fa només dos anys i mig ajudava a governar la Catalunya de CIU. És lògic, si em deixeu reinterpretar Pla, perquè no hi ha res més semblant a un espanyol de dretes que un català de dretes. I d’aquesta col·laboració, a Barcelona i a Madrid, neix una de les etapes en les que la Catalunya moderna ha perdut més sobirania: la modificació de l’article 135 que dóna pas a l’austeritat i, com a conseqüència, la recentralització; l’aprovació de la reforma laboral, que dóna pas al poder de les multinacionals per sobre de la capacitat de control del govern, o la mercantilització dels drets bàsics, com la salut, que van deixant en mans privades les decisions sobre drets civils. Són alguns exemples que em generen perplexitat. Entendreu que tingui els meus dubtes sobre el fet que qui ha col·laborat activament en retallar la sobirania del país i de la seva gent, ara vulgui liderar el camí cap a la sobirania plena.

Tinc una segona objecció: els mitjans del règim porten temps venent-nos aquesta llista, la d’en Lluís, la d’en Mas, com la llista unitària per arribar a la independència. Permeteu-me que digui que això és, com a mínim, incorrecte, per no dir fals. Aquesta és una llista que proposa un determinat camí i prou. Hi ha altres llistes, com la que jo espero defensar en aquest debat d’idees que desitjo que sigui la cursa electoral, que proposem camins i escenaris alternatius i que no descarten la independència. I entendreu que es poc correcte parlar d’unitària quan es tracta d’una llista feta pels dos partits que han governat Catalunya amb la incorporació d’algunes persones significades públicament, fet habitual en moltes llistes. L’únic que no és habitual és que aquestes persones les encapçalin. I em preocuparia que això fos per estalviar el debat democràtic de passar comptes de les polítiques del govern.

El que em genera més dubtes, però, és el concepte de plebiscit. Quan es convoca un plebiscit tothom té clar que ho és, i tothom té clar que es recomptaran els vots de les diferents opcions i que qualsevol dels resultats tindrà unes conseqüències previstes. Home, no és el cas en cap dels tres termes: ni tothom té clar que ho és, ni es volen recomptar els vots, ni hi ha conseqüències previstes. A veure, la gent no escollirà diputats i diputades que hauran de triar un president que haurà de governar? I si guanya la llista del govern escollirem el mateix perquè faci el mateix? I un dubte filosòfic: si amb una majoria simple de diputats i diputades es vol posar en marxa el full de ruta, perquè no es posa en marxa ara que ja tenen majoria simple?  Perdoneu, però en el millor dels casos, aquestes eleccions no poden ser un magre substitutiu del dret democràtic dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya de fer un referèndum d’autodeterminació que ens permeti saber amb claredat meridiana quina és la voluntat ciutadana en un tema tan seriós com aquest.

Jo defenso que el meu país ha de tenir sobirania plena, que és un concepte molt més ampli que el d’independència. I és sobirà el poble que és capaç de fer prevaler les decisions democràtiques de la seva gent per sobre de les decisions econòmiques dels mercats. I és sobirà el poble que defensa el bé comú de la seva gent per damunt de l’interès del capital. I és sobirà el poble que es capaç de redistribuir la riquesa per aconseguir una ciutadania més culta i amb més drets perquè pugui ser més lliure. I jo defenso que el marc per aconseguir això és diu Catalunya i no és un altre. Però també defenso que per arribar a aquesta sobirania no hi ha un únic camí i que no sempre les dreceres et fan arribar abans.

Aquestes són les meves poques certeses que defensaré en aquestes eleccions en una llista sense mediàtics, -ni cantants, ni esportistes, ni entrenadors d’èxit-, amb gent normal i corrent que està farta de la destrossa de drets, de l’increment de la pobresa i de la corrupció que la dreta ha practicat tots aquests anys, i que proposa una alternativa d’esquerres per governar el país i aconseguir que sigui políticament més net, socialment més just i nacionalment més lliure. En tota la resta vull seguir tenint dubtes.

Per això m’agrada que en Lluís Llach hagi pres posició, perquè podrem debatre sobre els meus dubtes i els seus, -que segur que en té-, sense fonamentalismes i amb contrast d’idees, amb la certesa que, des del Montgrí, compartim l’amor per un país tan petit, que quan el sol se’n va a dormir mai no està prou segur d’haver-lo vist.

#ComissióPujol: Catalunya no s'ho mereix, això

La comissió Pujol no haurà estat una comissió d’investigació normal: per la durada, per l’origen i perquè parlem d’un tema que fa molt de mal al país. I en uns moments particularment especials pel país: la sortida de la profunda crisi no s’albira sense refer les relacions democràtiques que hem mantingut fins ara, sense posar les bases per a un procés constituent que ens permeti somiar en un país més lliure, més net i més just. I precisament la corrupció és l’element que soscava els principis més elementals d’aquesta democràcia i que posa a la picota per igual a tota la classe política als ulls de la ciutadania. I amb aquestes bases és difícil generar confiança si no es percep la garantia que no es repetiran fets semblants. I aquesta percepció només és possible quan hi ha un reconeixement dels fets, -un reconeixement de l’existència d’aquestes conductes corruptes-, i una voluntat explícita de reparació del dany moral, social i econòmic causat.

Aquesta comissió hagués pogut produir la catarsi suficient si això s’hagués produït. Era una eina utilíssima per a poder-ho fer: per les expectatives generades i per l’expectació generada. Crec que ens haurem quedat a mig camí.

Per exemple, a mi m’avergonyeix com a ciutadà, haver sentit les conclusions de la coalició en el govern dels partits de Convergència i d’Unió, que són els que més casos de corrupció contrastats acumulen de tota Espanya, que segueixen en la picota jurídica pel cas del Palau de la Música, que són els hereus del pujolisme i les seves maneres de fer. Les seves conclusions venen a dir que a Catalunya no passa res.

Em produeix una profunda tristor que aquells que s’investeixen de la superioritat moral de voler conduir el país cap un nou mar de llibertats i de justícia, ni tan sols han estat capaços de mirar-se el melic i dir, “perdó, ho sento, eren els nostres, els hem apartat, ara som uns altres i hi podeu confiar”.

Amb quines garanties com a ciutadans els podem atorgar el lideratge d’aquest viatge? Amb quina mirada als ulls, amb quina classe de valors ètics es pot enfrontar aquest viatge dificilíssim que es vol emprendre si no hi ha hagut ni la capacitat de reconèixer que parlàvem sobretot del cas Pujol. Que era el seu. Ni una paraula. Només retrets als altres. Aquesta haurà estat tota la gran aportació a aquesta comissió d’un partit a qui en aquests dos anys li han hagut de plegar dos diputats imputats per corrupció, li han condemnat un dels dos partits per quedar-se diners de la formació dels aturats i segueix viva l’acusació de finançament il·legal.

Crec que puc dir sense por d’equivocar-me que en aquesta comissió s’ha treballat molt. Si algun ciutadà té la paciència de llegir les gairebé 300 pàgines que recullen les conclusions de tots els grups veurà que s’ha treballat molt. Que hi ha dades, que hi ha fets, que hi ha conclusions, que hi ha propostes serioses, que s’ha fet una revisió del passat per permetre encarar el present amb una nova mirada.

És mentida que les conclusions ja estiguessin fetes abans de començar, és mentida que no s’hi hagi treballat; són mentides intencionades que els opinadors del règim han propagat des del primer dia perquè no els interessava que es toqués les seves pretensioses engrunes de poder mediàtic i sobretot que no trontollés el poder econòmic dels seus amos. Perquè això voldria dir que se’ls acaba el règim.

Les úniques conclusions que desentonaven van ser les del grup de CIU, que aquestes sí que podien estar fetes abans de començar perquè no parlen ni d’un sol tema del que s’ha tractat a la comissió, i són només un conjunt de recomanacions teòriques, preses de mesures ja existents. Podem estar d’acord en algunes d’aquestes recomanacions teòriques, però és evident que no podem estar d’acord amb aquelles conclusions valoratives que ens diuen que tot està bé i que la comissió s’havia de dedicar a no molestar els compareixents i instar el govern a seguir fent el que fa. Crec que aquesta part és una presa de pèl i una falta de respecte a la molta gent que sí que ha treballat al llarg d’aquests sis mesos.

El document final és un text, doncs, que es queda a mig camí, que reconeix moltes de les coses vistes al llarg de les més de setanta compareixences, i recull seixanta-tres recomanacions i conclusions del text que va presentar el nostre grup. Però també és cert que hi ha unes poques conclusions de principis, que a nosaltres ens semblen evidents, que no es van aprovar. I són, precisament, les que fan referència al reconeixement. Aquelles que ens permetrien creure que les propostes que es fan de revisió no seran només bones paraules escrites en un paper oficial.

Per exemple, el tàndem de la dreta, CIU i PP, no van aprovar la que per nosaltres és la principal conclusió: “Les conductes corruptes no són possibles sense l’existència d’un sistema massa imperfecte que permet, afavoreix o estimula aquestes conductes i propicia aquests entorns”. O aquesta altra: “Podem concloure que la corrupció ha existit i segueix existint a Catalunya, i també ha existit el marc propici que ha permès fomentar la corrupció que, lluny de ser l’expressió d’un comportament individual desviat, sorgeix des de dins del sistema. Seria essencial el reconeixement d’aquests abusos i la separació de la política activa de les persones que poden haver-los comès.” Cap reconeixement, ni voluntat d’esmena per part de la dreta d’aquest país. Per què serà?

I com a conseqüència de no haver aprovat aquestes dues conclusions tampoc s’aprova una recomanació que, per nosaltres, és essencial per donar credibilitat a tot el conjunt: “El reconeixement explícit i públic d’aquesta comissió de l’existència de corrupció a Catalunya, com un fenomen estructurat al llarg del temps i que perviu en l’actualitat, com a pas previ per poder bandejar la percepció d’impunitat”

Negar aquest reconeixement és negar la major i és llançar el missatge de poca fiabilitat de les actuacions que diem que volem emprendre.

Per nosaltres, la comissió haurà complert les expectatives que hi teníem, i l’expectació generada hi ha ajudat. M’explico: les conclusions reforcen la nostra hipòtesi de partida: poder sentir i difondre els relats alternatius al pensament únic de què aquí no ha passat res o de què tot s’ha fet en nom de Catalunya i, per tant, és disculpable.

Crec que aquestes conclusions compliran tres objectius: El primer, la descripció d’una manera de fer política, iniciada per Jordi Pujol i continuada fins a dia d’avui pels seus hereus, que ha permès i que ha facilitat les relacions impúdiques entre el món dels negocis i el món de la política; el segon, la constatació de què aquesta manera de fer no només existeix sinó que està normalitzada socialment i ens acosta perillosament a la impunitat. I el tercer, l’ampla difusió d’aquests fets a causa de l’expectació despertada en ser el detonant de la comissió la confessió de defraudador de Jordi Pujol. Precisament aquesta expectació, lluny de ser només espectacle, ha ajudat enormement a difondre aquest nou relat que ha permès a algunes persones obrir una mica més els ulls.

No ha estat una investigació judicial, on s’ha pretès demostrar delictes, sinó una investigació política i, per tant, social, que pretenia observar el conjunt de realitats produïdes durant els darrers anys, valorar-ne la percepció ètica i fer propostes que produeixin canvis en la direcció correcta. I això, al llarg d’aquests sis mesos, s’ha fet.

Senyores i senyors, aquí, avui, hi ha corrupció i és ben nostra. No ens ve de Madrid, que ja tenen la seva. I el problema important no és la corrupció ni tan sols el frau, que n’hi ha en més o menys grau a tot arreu. El problema essencial, el que diferencia un país corrupte d’un que no ho és, és què es fa quan es coneixen els casos. El que aquí s’ha fet és massa vegades mirar cap a un altre costat. El que aquí s’ha fet massa vegades és disculpar els que són una mica lladres perquè són els nostres lladres. El que aquí fa avui CIU és posar-se elements d’autoprotecció reivindicant les proves i la legalitat, quan aquí no parlem de legalitat sinó d’ètica. I l’ètica ha quedat extraordinàriament demostrat que s’ha trobat a faltar durant molts anys.

Però això s’ha acabat. Un temps nou s’albira i potser els que no volen fer ni propòsit de l’esmena ni acte de contrició hauran de quedar-se a casa. Aquesta comissió haurà servit de molt més del que alguns es pensen. Ara bé, hauria anat millor si tothom acceptés la seva herència i volgués fer foc nou. No ha estat així i, sincerament, agafant paraules de la senyora Ferrusola, “Catalunya no s’ho mereix, això”.

#ComisióPujol: Les conclusions d'una llarga comissió

Avui hem valorat en comissió les conclusions de cada grup parlamentari després d'aquestes més de setanta compareixences i muntanyes de documents, articles i llibres. He de reconèixer que, en general, hi ha darrera un bon treball. Igual que ho ha sigut, amb algunes excepcions, la feina feta pels diputats i les diputades al llarg dels dies de comissió.

La posició més difícil, però també la més patètica, ha estat sens dubte la del grup de CIU. Difícil perquè van aprovar la comissió a contracor, sabedors que són els hereus directes del pujolisme i la coalició que en conjunt té més casos de corrupció de tot l'estat al llarg de la construcció de la democràcia. Patètic, perquè la seva tasca a la comissió s'ha limitat a carregar contra els que no li són fidels i a lloar els afins. Preocupant, molt preocupant, perquè sense acte de contrició, no hi ha propòsit d'esmena, i a les seves conclusions no trobes ni una sola línia en aquesta direcció. De fet, ni una sola vegada surt la paraula Pujol. Mal començament per aquells que diuen voler fer un nou país i un mal auguri pels que s'emocionen amb el seu lideratge.

Algú deia de nosaltres que les conclusions les teníem fetes abans de començar. És obvi que no ha estat així, com també és obvi que feia temps que hi treballàvem perquè unes conclusions d’aquestes característiques no és només de les compareixences que han de sortir, sinó també de documents i testimonis relacionats amb el cas, que és el que hem fet.

Ho dic perquè les nostres conclusions són un treball plural en el que hi han intervingut diverses persones, tècnics, juristes, advocats, periodistes, que ens han anat aportant dades i coneixement, a les que vull agrair la seva feina, sense la qual no haguessin estat possibles.

Tota aquesta gent no són opinadors professionals, sinó posseïdors d’un coneixement que l’han posat a l’abast del bon desenvolupament de la comissió i, també, d’unes conclusions que ens puguin ser útils. Precisament per això quan les vaig presentar als mitjans les vaig voler dedicar especialment als opinadors del règim, en general, que des del primer dia han insistit que els diputats no estàvem preparats i que la comissió no servia per res.

Nosaltres, per contra, estem satisfets del treball realitzat a la comissió i de les conclusions que teniu adjuntes per si els hi voleu fer una mirada. Compleixen les expectatives que teníem abans de començar i reforcen la nostra hipòtesi de partida: poder sentir i difondre els relats alternatius al pensament únic de què aquí no ha passat res o de què tot s’ha fet en nom de Catalunya i, per tant, és disculpable. Un relat alternatiu al de la manera com s’ha construït l’autogovern en aquest país, que és la que ha permès un sistema permissiu i afavoridor de la corrupció. Un desemmascarament d'allò que anomenem "pujolisme".

Crec que les conclusions acompleixen tres objectius, doncs: El primer, la descripció d’una manera de fer política, que ha permès i que ha facilitat les relacions impúdiques entre el món dels negocis i el món de la política; El segon, la constatació de què aquesta manera de fer no només existeix sinó que està normalitzada socialment, i cal fer-hi front des d’aquesta perspectiva; i el tercer, l’ampla difusió d’aquests fets a causa de l’expectació despertada en ser el detonant de la comissió la confessió de defraudador de Jordi Pujol.

Lluny de queixar-nos com aquells que han dit que això era un espectacle, creiem que l’expectació que els mitjans han generat, ha ajudat enormement a difondre aquest nou relat que ha permès a alguns obrir una mica més els ulls.

No estem parlant, per tant, d’una investigació judicial, on la policia busca i aporta proves per demostrar delictes i el jutge dicta sentència, sinó davant d’una investigació política i, per tant, social, que pretén tres coses: observar el conjunt de realitats produïdes durant els darrers anys, valorar la percepció ètica d’aquestes realitats i fer propostes que produeixin canvis en la direcció correcta.

Aquests tres aspectes són els que s’inclouen en aquestes conclusions, amb una de primera i principal, encara que sigui òbvia: avui hi ha a Catalunya un sistema que permet i facilita els casos de corrupció; avui hi ha corrupció a Catalunya i no depèn de Madrid que hi sigui, sinó només de nosaltres.

I això ens porta a una primera recomanació: si volem que la ciutadania valori que volem fer un punt i a part, cal reconèixer l’herència del passat que porten els grups que han construït aquest sistema, -allò que en diem el pujolisme-, i seria molt profilàctic apartar de la vida política les persones que hi han tingut contacte explícit, encara que no en siguin directament responsables. Perquè entenem que si el que cal és recuperar la confiança de la ciutadania en la política, hem d’eliminar les ombres de la sospita i això vol dir fer un pas més enllà del que exigiria la justícia en cas de la comissió d’un delicte.

Són cinquanta pàgines, no de novel·la negra, però sí de realitat negra de la nostra història recent, que inclouen també un paquet de mesures que poden ajudar a resoldre un dels problemes més greus que tenim com a país, la corrupció, i que tractades en el seu conjunt, com a mesures imprescindibles per fer un país net, poden produir l’efecte d’una regeneració democràtica, sempre que qui les emprengui pugui tenir la confiança de la ciutadania que no té les mans plenes de fang fins els colzes.

Si les voleu llegir són aquí:
Conclusions d'ICV-EUiA de la #ComissióPujol

#ComisióPujol: El dia que la màfia ens visitava

Si alguna cosa d'espectacle ha tingut aquesta comissió ha estat la galeria de personatges que hi han desfilat. Alguns repescats de les catacumbes, tots amb la lliçó apresa, cadascun interpretant el personatge que millor li convenia. Ells han estat, certament, l'espectacle, no el que fèiem els diputats que ens limitàvem a preguntar.

I si no fos perquè són personatges extrets de la vida real, d'una vida real que ha format part de la construcció de la recent memòria democràtica de país petit que tenim,... si no fos per això, dic, riuríem. O seguiríem amb un punt d'emocionada intriga la trama de Ford Coppola que se'ns presentava, sense saber finalment quin és el dolent del tot, del tot, de la pel·lícula, enmig de tanta dolenteria.

Però són reals. Tristament reals. I alguns d'ells han estat els que han acompanyat el president defraudador en algunes de les seves aventures que nosaltres crèiem pulcres, i eren fang, simple fang.

Sense anar més lluny la traca final van ser l'empresari exemplar, l'advocat exemplar i el jutge exemplar. Parlo de De la Rosa, Piqué Vidal i Pasqual Estivill. Tots tres elevats a l'altar pujolià per l'ínclit. Tots tres condemnats i empresonats per causes diverses.

Males companyies i mala sort? No. Ni parlar-ne. Tothom té les companyies que es busca i més quan hi reincideix durant trenta-dos anys.

L'empresari De la Rosa no va dir res a la comissió. Hagués pogut fer-ho perquè ha parlat moltes vegades en públic deixant clar que havia sucat a tota la colla de manaires convergents de l'època que li bevien a la mà quan anava farcit dels diners kuwaitians que es van anar desfent de fallida en fallida i d'estafa en estafa. Després en el jutjat, rectificava. Va ser posat als altars com exemple modèlic d'emprenedor i després van renegar d'ell. Però curiosament sí que va desmentir una cosa: "Mai he rectificat res en el jutjat. Només he retirat les declaracions". Un matís interessant. Us recomano llegir tots els noms que surten a les diverses cròniques periodístiques sobre ell al llarg del temps, perquè si no ha rectificat, ... doncs, això.

En canvi Piqué Vidal no va parar de xerrar. És l'altra tècnica per enredar que han fet servir molts dels compareixents: xerra molt i no diguis res o, si ets pinxo de mena, menteix descaradament. Propietari d'un cinisme molt sibil·lí, el que va salvar el cul al president Pujol a Banca Catalana convencent tots els jutges de la santa innocència d'aquell polític-banquer que prometia molt, va ser també condemnat per extorquir empresaris i cobrar per treure'ls de la presó i, més recentment, per ser col·laborador del sanguinari càrtel del narcotràfic de Sinaloa. Una peça peculiar i perillosa que es va permetre ironitzar que anava amb el lliri a la mà.

El tercer ocellet va venir al cap d'uns dies perquè va costar molt de trobar-lo. Ens temíem que hagués desaparegut. Pasqual Estivill era el jutge que convergència va enviar en el seu moment com a representant al Consell General del Poder Judicial. I és precisament el que delinquia en col·laboració amb Piqué Vidal.  Va estar tancat a la presó per extorquidor. Empresonava empresaris tramposos que no sortien si no pagaven. Tal qual.

En fi. Tres joies que han servit com a colofó de la galeria, i la història dels quals no té res a envejar a cap de les històries dels Petros  Màrkaris, els Andreu Martin i tants d'altres o, fins i tot, de l'enyorat Vàzquez Montalbán.

Però lamentablement no és novel·la. Lamentablement és la pura realitat i, com a mínim, el seu pas per la comissió haurà servit per obrir una mica més els ulls a alguna gent.

#ComissióPujol: Aromes de corrupció

Aquesta és la frase que va fer servir l’exfiscal de l’estat Eligio Hernández després d’estudiar el sumari de la instrucció judicial del fiscal de Catalunya Carlos Jiménez Villarejo en el cas de la Comissió d’Ajuda per a la Reconversió Industrial de Catalunya (CARIC) i de decidir que no hi veia delicte. És com si els “aromes de Montserrat” no portessin alcohol. Eren temps d’influències i ajudes mútues entre els governs de l’Estat i de Catalunya. El cas és, probablement, un dels més greus que han viscut els governs Pujol: la CARIC va avalar empreses controlades per persones de l’entorn convergent amb diners que no es van recuperar mai i que una part es va desviar per al “finançament polític”, tal com apuntava la instrucció judicial.

En aquells moments era conseller d’economia Macià Alavedra, una de les mans dretes de Jordi Pujol, que va comparèixer dilluns passat a la comissió. L’home ja és gran, va venir ajudat d’un bastó. No tenia l’aire charmant i bon vivant d’antuvi quan als poblets de l’Empordà el recorden comprant filet de vedella pel seu gosset i parant tranquil·lament al mig del carrer per fer-ho encara que fes cua i la gent botzinés emprenyada. Era l’època que el carrer era seu, de la seva camarilla. Tot el país era seu. L’havien guanyat creant l’enemic comú de la veïna i maleïda Espanya amb la que sempre pactaven i a la que sempre ajudaven quan es tractava de fer negocis en comú o de controlar el personal. (Ara no sé per què parlo en passat, tanmateix) Curiosament l’antic conseller d’economia no recordava res del cas CARIC. I curiosament va recordar bastantes coses amb molt de detall quan es tractava de justificar la seva part noble en la política. De fet, va confessar obertament que aquell dia tenia memòria selectiva.

Està pendent de judici pel cas Pretòria, un cas de col·laboració amb dirigents socialistes a l’àrea metropolitana en manipulacions urbanístiques i li demanen uns quants anys per blanqueig de capitals. Uns quants milions en paradisos fiscals que haurà d’explicar d’on surten davant del jutge.

L’altre entrampat en aquest cas que va comparèixer el mateix dia, era l’altra mà dreta de Jordi Pujol en aquella època (Jordi Pujol mai ha tingut mà esquerra). En Lluís Prenafeta, empresari pelleter, negociant espavilat que feia la feina que calgués, -encara que fos bruta-, per mantenir incòlume el president de totes les acusacions, començant per la propaganda institucional que va servir per presentar el cas Banca Catalana com un atac a Catalunya, oblidant que uns banquers tramposos havien fos els estalvis dels socis i el capital del banc.

Precisament una de les empreses que va rebre 270 milions de pessetes de l’època, de les que mai més es va saber res, va ser Tipel, la pelletera del grup familiar de Prenafeta; justament el grup on en aquella època aprenia ofici el senyor Artur Mas, fent l’expansió de Vilassar Internacional, una altra de les empreses del grup.

Naturalment, encara que no tan gran d’edat, el lapsus de memòria del senyor Prenafeta en relació a aquests diners va ser total. Quan ens fem grans la memòria selectiva només ens permet recordar les heroïcitats i esborra, de manera sistemàtica, tota la porqueria que al llarg dels anys podríem acreditar. Què hi farem. Suposo que el jutge farà un repàs dels diners que també té presumptament en paradisos fiscals i pels quals el fiscal també li demana uns quants anys de presó.

Quan me’n vaig acomiadar, em vaig quedar amb la sensació que alguna cosa de les que vaig preguntar havia fet diana. Ho dic per la mirada d’odi i menyspreu del seu advocat present a la sala, el senyor Córdoba. Advocat, per cert, que va treballar amb el condemnat Piqué Vidal en la defensa de Pujol a Banca Catalana.

Uf! No sé si deuen portar alcohol o no, però us ben asseguro que els aromes de corrupció maregen cada vegada més en aquesta comissió.

#ComissióPujol: On és l'espectacle?

S'han posat nerviosos. Alguns molt. Segurament van errar el tret quan van voler fer veure que no els importava gens que es fes una comissió, -com si no anés amb ells, que ja van néixer purs-. I també quan van provar de convertir-la en un seminari sobre la corrupció mundial amb títol de màster inclòs, afegint una munió d'experts propers i evitant alguns testimonis molestos. I quan van provar de ridiculitzar persones que els feien mal amb el seu testimoni. I després, quan van provar de matar el pare, dient que era un assumpte familiar, i que era molt lleig, quina pena i bla, bla.

Res de tot això els ha funcionat als hereus del pujolisme i la comissió ha seguit assenyalant amb el dit fets, persones, moments, que indiquen una i altra vegada que un bon grapat de prohoms investits de catalanitat com a arma, han construit, greixat i mantingut una complexa maquinària d'interessos particulars aprofitant-se de la política. Punt.

Legal o no, coma, això existeix i tothom ho ha vist. El directe de les xarxes té aquestes servituds quan es genera expectació i la gent vol saber.

Aleshores és quan assagen el darrer intent de no prendre mal: "Estan convertint el Parlament en un espectacle". I els cors de veus timbrades d'opinadors diversos, en mitjans diversos, que pontifiquen sobre tots els temes i que, a alguns, encara se'ls nota quan parlen el regalim de llet de la mamella pujoliana als llavis, multipliquen i diversifiquen el missatge: Intolerable, falta de respecte, els diputats fan el ridícul, tenen ja les conclusions escrites, això és un judici paral·lel, inquisidors...

Quant de mal els fa veure que el seu món s'ha acabat. Precisament perquè els mitjans han convertit l'expectació en espectacle i han fet explotar les versions i els silencis que molts s'han cregut durant anys.

Prou. S'ha acabat. I sí, senyores i senyors, la comissió és un espectacle. Un espectacle de transparència on sentim versions diferents de l'oasi català. Versions que algunes veus van denunciar i explicar i que durant molts anys s'han anestesiat. I que, amb la confessió del moralista pare de la pàtria se n'han anat en orris.

Tancament d'una època de la història del nostre país. La gent vol saber, i sap. Els mitjans ho amplifiquen i la comissió és el mecanisme que ho permet. Que no serveix de res, diuen? Per nosaltres, això sol ja justifica la seva existència. 

#ComissióPujol: Que amarga és la Camarga

La Camarga és un paratge preciós. Si hi vas uns dies a l’època de migració i et lleves ben d’hora, ben d’hora, hi veuràs milers d’aus, sobretot flamencs. L’altra Camarga, el restaurant que deixa espiar els polítics, també ha protagonitzat a la comissió del Parlament un episodi molt interessant d’aus, -allò que en diem col·loquialment “pàjarus”-, alguns d’ells molt flamencs.

Primer hi ha hagut la humiliació al Parlament, consentida per la presidència i per la majoria de grups de la comissió, de donar importància a un CD lliurat per un xoriço -que podria contenir una pel·lícula dels barrufets-, fins al punt de fer una sessió auditiva d’aquelles de crispetes amb aquest CD que suposadament contenia el so de l’espionatge de la Camarga. Ja em perdonarà alguna il·lustre diputada si me’n foto quan diu que és l’única prova fefaent que tenim perquè jo penso que hauria d’haver anat directament a la paperera, entre altres coses perquè ha estat lliurada per una part interessada i implicada en el contingut. Prestidigitació del junior, que d’això en sap un niu.

L’altra va ser l’edició parlamentària ampliada del Sálvame amb la presència estel·lar de les dues protagonistes de la gravació en sessió doble: una al matí, l’altra a la tarda.

Ningú podia esperar que la senyora Alícia Sánchez-Camacho digués res més del que ja havia dit, i no ho va fer. Va repetir la versió contradictòria que ha vingut explicant al llarg d’aquests dos anys que fa que corre l’assumpte: que ella és la víctima, que ella no tenia cap intencionalitat malvada i no en sabia res; però no va respondre cap de les qüestions que ens haguessin pogut interessar políticament a la comissió que són els “per què”. Per què va fer la reunió, per què en conèixer actituds delictives del Jordi Pujol Ferrusola no les va denunciar. Recordeu que van passar tres anys entre el dia de la trobada i l’esclat públic de les escoltes.

La tarda va ser, tot i l’espectacle, una de les compareixences que poden ser més profitoses per aquesta comissió. És evident que la senyora Victòria Àlvarez tampoc diu tot el que sap, com la senyora Sánchez. També em va semblar evident que de vegades deia més del que sabia en la seva intervenció improvisada i directa però no exempta d’un punt volgudament histriònic. Ara bé, hi va haver moments en què l’aparença de sinceritat de la seva exposició va ser absoluta i caldrà tenir-los en compte i destriar-los de la part més novel·lada, que segur que hi és.

Per exemple, quan es va mostrar profundament dolguda amb l’actitud del Partit Popular, del qual es va confessar antiga seguidora i votant, quan ha acabat descobrint que l’única víctima és ella perquè ha estat sent utilitzada per finalitats polítiques que desconeix o que no vol precisar. Va desmentir amb rotunditat les declaracions de “doña” Alícia del matí. Totes. I va reblar el clau en afirmar que la gravació la van preparar entre ella i el senyor Zaragoza. “En uns moments de relax entre tots dos preparen la gravació.  Quan ja s’ha fet, l’editen i l’envien al Rubalcaba”.

O també va ser absolutament versemblant quan va pintar el Junior com un assetjador i un maltractador. “Jo tenia por, molta por, perquè el personatge era qui era”. ”M’ha estat perseguint durant molt de temps, em trucava a tota hora, es presentava a casa de matinada”.

En la seva relació, que no ha estat només personal perquè ella també s’ha dedicat a consultoria d’empreses, constata que el Junior va a pinyó fix, que per ambició li espatlla els negocis que ha començat ella, que és evident que les consultories no cobren les quantitats que ell suposadament va cobrar en les facturacions de vuit milions d’euros a disset empreses que la policia considera que són factures per feines inexistents, que és evident que hi ha relacions amb paradisos fiscals i que molt probablement una bona part dels pagaments del senyor Pujol són des d’aquests paradisos.

També va descriure amb detall i reafirmar l’escena de la motxilla amb bitllets de banc que venien d’Andorra. “No pateixis, a mi no em passarà res”, li va dir quan ella li demanava que no l’emboliqués en coses fosques i es preocupava per si els enxampaven.

És a dir, tot el recital que li està servint al jutge Ruz per preparar el processament del senyor Jordi Pujol Ferrusola.

Hi va haver també un parell de denúncies noves que poden ser greus i poden donar un tomb a la situació si són certes i es poden provar. Naturalment les haurà de demostrar.

La primera és la denúncia que va fer de connivència entre l’Oficina Antifrau i CIU. Ella va rebre, diu, documentació i informació de la que es podien deduir algunes conductes irregulars amb tot l’afer de Puerto Rosario a l’Argentina i la va traslladar a l’Oficina Antifrau que li va agrair molt i que li va dir que es podien fer actuacions. Poc després va aparèixer aquesta informació en mans del partit, tal com li van fer arribar alguns periodistes.

La segona és la confirmació de què els diners d’Andorra provenen de Banca Catalana i no de la “deixa” de l’avi Florenci, tal com sustenten algunes hipòtesis. Va dir que estava recollint documentació que ho demostrava i que ens la faria arribar. Que, en contra del que pugui semblar, el que ho sap tot i talla el bacallà en la família i els seus negocis és el Jordi Pujol pare i no la senyora Ferrusola, com alguns apunten.

Haurem de destriar la versemblança de la fantasia, però és evident que la senyora Àlvarez ha dinamitat i segueix fent explotar la família Pujol en pes que, pel que es va veient, té molt més els peus de fang del que semblava. I comença a tenir símptomes d’esmicolament.

Per acabar, va deixar anar una perla que és un bon avís per navegants, com en Felip Puig o el mateix Artur Mas: “en Jordi Pujol Ferrusola no té amics amb els que no faci negocis; no li servirien per res”.