diumenge, 7 de juny de 2015

#ComissióPujol: Aromes de corrupció

Aquesta és la frase que va fer servir l’exfiscal de l’estat Eligio Hernández després d’estudiar el sumari de la instrucció judicial del fiscal de Catalunya Carlos Jiménez Villarejo en el cas de la Comissió d’Ajuda per a la Reconversió Industrial de Catalunya (CARIC) i de decidir que no hi veia delicte. És com si els “aromes de Montserrat” no portessin alcohol. Eren temps d’influències i ajudes mútues entre els governs de l’Estat i de Catalunya. El cas és, probablement, un dels més greus que han viscut els governs Pujol: la CARIC va avalar empreses controlades per persones de l’entorn convergent amb diners que no es van recuperar mai i que una part es va desviar per al “finançament polític”, tal com apuntava la instrucció judicial.
En aquells moments era conseller d’economia Macià Alavedra, una de les mans dretes de Jordi Pujol, que va comparèixer dilluns passat a la comissió. L’home ja és gran, va venir ajudat d’un bastó. No tenia l’aire charmant i bon vivant d’antuvi quan als poblets de l’Empordà el recorden comprant filet de vedella pel seu gosset i parant tranquil·lament al mig del carrer per fer-ho encara que fes cua i la gent botzinés emprenyada. Era l’època que el carrer era seu, de la seva camarilla. Tot el país era seu. L’havien guanyat creant l’enemic comú de la veïna i maleïda Espanya amb la que sempre pactaven i a la que sempre ajudaven quan es tractava de fer negocis en comú o de controlar el personal. (Ara no sé per què parlo en passat, tanmateix) Curiosament l’antic conseller d’economia no recordava res del cas CARIC. I curiosament va recordar bastantes coses amb molt de detall quan es tractava de justificar la seva part noble en la política. De fet, va confessar obertament que aquell dia tenia memòria selectiva.
Està pendent de judici pel cas Pretòria, un cas de col·laboració amb dirigents socialistes a l’àrea metropolitana en manipulacions urbanístiques i li demanen uns quants anys per blanqueig de capitals. Uns quants milions en paradisos fiscals que haurà d’explicar d’on surten davant del jutge.
L’altre entrampat en aquest cas que va comparèixer el mateix dia, era l’altra mà dreta de Jordi Pujol en aquella època (Jordi Pujol mai ha tingut mà esquerra). En Lluís Prenafeta, empresari pelleter, negociant espavilat que feia la feina que calgués, -encara que fos bruta-, per mantenir incòlume el president de totes les acusacions, començant per la propaganda institucional que va servir per presentar el cas Banca Catalana com un atac a Catalunya, oblidant que uns banquers tramposos havien fos els estalvis dels socis i el capital del banc.
Precisament una de les empreses que va rebre 270 milions de pessetes de l’època, de les que mai més es va saber res, va ser Tipel, la pelletera del grup familiar de Prenafeta; justament el grup on en aquella època aprenia ofici el senyor Artur Mas, fent l’expansió de Vilassar Internacional, una altra de les empreses del grup.
Naturalment, encara que no tan gran d’edat, el lapsus de memòria del senyor Prenafeta en relació a aquests diners va ser total. Quan ens fem grans la memòria selectiva només ens permet recordar les heroïcitats i esborra, de manera sistemàtica, tota la porqueria que al llarg dels anys podríem acreditar. Què hi farem. Suposo que el jutge farà un repàs dels diners que també té presumptament en paradisos fiscals i pels quals el fiscal també li demana uns quants anys de presó.
Quan me’n vaig acomiadar, em vaig quedar amb la sensació que alguna cosa de les que vaig preguntar havia fet diana. Ho dic per la mirada d’odi i menyspreu del seu advocat present a la sala, el senyor Córdoba. Advocat, per cert, que va treballar amb el condemnat Piqué Vidal en la defensa de Pujol a Banca Catalana.

Uf! No sé si deuen portar alcohol o no, però us ben asseguro que els aromes de corrupció maregen cada vegada més en aquesta comissió.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada