dissabte, 11 d’abril de 2015

#ComissióPujol: Que amarga és la Camarga

La Camarga és un paratge preciós. Si hi vas uns dies a l’època de migració i et lleves ben d’hora, ben d’hora, hi veuràs milers d’aus, sobretot flamencs. L’altra Camarga, el restaurant que deixa espiar els polítics, també ha protagonitzat a la comissió del Parlament un episodi molt interessant d’aus, -allò que en diem col·loquialment “pàjarus”-, alguns d’ells molt flamencs.
Primer hi ha hagut la humiliació al Parlament, consentida per la presidència i per la majoria de grups de la comissió, de donar importància a un CD lliurat per un xoriço -que podria contenir una pel·lícula dels barrufets-, fins al punt de fer una sessió auditiva d’aquelles de crispetes amb aquest CD que suposadament contenia el so de l’espionatge de la Camarga. Ja em perdonarà alguna il·lustre diputada si me’n foto quan diu que és l’única prova fefaent que tenim perquè jo penso que hauria d’haver anat directament a la paperera, entre altres coses perquè ha estat lliurada per una part interessada i implicada en el contingut. Prestidigitació del junior, que d’això en sap un niu.
L’altra va ser l’edició parlamentària ampliada del Sálvame amb la presència estel·lar de les dues protagonistes de la gravació en sessió doble: una al matí, l’altra a la tarda.
Ningú podia esperar que la senyora Alícia Sánchez-Camacho digués res més del que ja havia dit, i no ho va fer. Va repetir la versió contradictòria que ha vingut explicant al llarg d’aquests dos anys que fa que corre l’assumpte: que ella és la víctima, que ella no tenia cap intencionalitat malvada i no en sabia res; però no va respondre cap de les qüestions que ens haguessin pogut interessar políticament a la comissió que són els “per què”. Per què va fer la reunió, per què en conèixer actituds delictives del Jordi Pujol Ferrusola no les va denunciar. Recordeu que van passar tres anys entre el dia de la trobada i l’esclat públic de les escoltes.
La tarda va ser, tot i l’espectacle, una de les compareixences que poden ser més profitoses per aquesta comissió. És evident que la senyora Victòria Àlvarez tampoc diu tot el que sap, com la senyora Sánchez. També em va semblar evident que de vegades deia més del que sabia en la seva intervenció improvisada i directa però no exempta d’un punt volgudament histriònic. Ara bé, hi va haver moments en què l’aparença de sinceritat de la seva exposició va ser absoluta i caldrà tenir-los en compte i destriar-los de la part més novel·lada, que segur que hi és.
Per exemple, quan es va mostrar profundament dolguda amb l’actitud del Partit Popular, del qual es va confessar antiga seguidora i votant, quan ha acabat descobrint que l’única víctima és ella perquè ha estat sent utilitzada per finalitats polítiques que desconeix o que no vol precisar. Va desmentir amb rotunditat les declaracions de “doña” Alícia del matí. Totes. I va reblar el clau en afirmar que la gravació la van preparar entre ella i el senyor Zaragoza. “En uns moments de relax entre tots dos preparen la gravació.  Quan ja s’ha fet, l’editen i l’envien al Rubalcaba”.
O també va ser absolutament versemblant quan va pintar el Junior com un assetjador i un maltractador. “Jo tenia por, molta por, perquè el personatge era qui era”. ”M’ha estat perseguint durant molt de temps, em trucava a tota hora, es presentava a casa de matinada”.
En la seva relació, que no ha estat només personal perquè ella també s’ha dedicat a consultoria d’empreses, constata que el Junior va a pinyó fix, que per ambició li espatlla els negocis que ha començat ella, que és evident que les consultories no cobren les quantitats que ell suposadament va cobrar en les facturacions de vuit milions d’euros a disset empreses que la policia considera que són factures per feines inexistents, que és evident que hi ha relacions amb paradisos fiscals i que molt probablement una bona part dels pagaments del senyor Pujol són des d’aquests paradisos.
També va descriure amb detall i reafirmar l’escena de la motxilla amb bitllets de banc que venien d’Andorra. “No pateixis, a mi no em passarà res”, li va dir quan ella li demanava que no l’emboliqués en coses fosques i es preocupava per si els enxampaven.
És a dir, tot el recital que li està servint al jutge Ruz per preparar el processament del senyor Jordi Pujol Ferrusola.
Hi va haver també un parell de denúncies noves que poden ser greus i poden donar un tomb a la situació si són certes i es poden provar. Naturalment les haurà de demostrar.
La primera és la denúncia que va fer de connivència entre l’Oficina Antifrau i CIU. Ella va rebre, diu, documentació i informació de la que es podien deduir algunes conductes irregulars amb tot l’afer de Puerto Rosario a l’Argentina i la va traslladar a l’Oficina Antifrau que li va agrair molt i que li va dir que es podien fer actuacions. Poc després va aparèixer aquesta informació en mans del partit, tal com li van fer arribar alguns periodistes.
La segona és la confirmació de què els diners d’Andorra provenen de Banca Catalana i no de la “deixa” de l’avi Florenci, tal com sustenten algunes hipòtesis. Va dir que estava recollint documentació que ho demostrava i que ens la faria arribar. Que, en contra del que pugui semblar, el que ho sap tot i talla el bacallà en la família i els seus negocis és el Jordi Pujol pare i no la senyora Ferrusola, com alguns apunten.
Haurem de destriar la versemblança de la fantasia, però és evident que la senyora Àlvarez ha dinamitat i segueix fent explotar la família Pujol en pes que, pel que es va veient, té molt més els peus de fang del que semblava. I comença a tenir símptomes d’esmicolament.

Per acabar, va deixar anar una perla que és un bon avís per navegants, com en Felip Puig o el mateix Artur Mas: “en Jordi Pujol Ferrusola no té amics amb els que no faci negocis; no li servirien per res”. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada