dimecres, 8 de juliol de 2015

#ComisióPujol: El dia que la màfia ens visitava

Si alguna cosa d'espectacle ha tingut aquesta comissió ha estat la galeria de personatges que hi han desfilat. Alguns repescats de les catacumbes, tots amb la lliçó apresa, cadascun interpretant el personatge que millor li convenia. Ells han estat, certament, l'espectacle, no el que fèiem els diputats que ens limitàvem a preguntar.
I si no fos perquè són personatges extrets de la vida real, d'una vida real que ha format part de la construcció de la recent memòria democràtica de país petit que tenim,... si no fos per això, dic, riuríem. O seguiríem amb un punt d'emocionada intriga la trama de Ford Coppola que se'ns presentava, sense saber finalment quin és el dolent del tot, del tot, de la pel·lícula, enmig de tanta dolenteria.
Però són reals. Tristament reals. I alguns d'ells han estat els que han acompanyat el president defraudador en algunes de les seves aventures que nosaltres crèiem pulcres, i eren fang, simple fang.
Sense anar més lluny la traca final van ser l'empresari exemplar, l'advocat exemplar i el jutge exemplar. Parlo de De la Rosa, Piqué Vidal i Pasqual Estivill. Tots tres elevats a l'altar pujolià per l'ínclit. Tots tres condemnats i empresonats per causes diverses.
Males companyies i mala sort? No. Ni parlar-ne. Tothom té les companyies que es busca i més quan hi reincideix durant trenta-dos anys.
L'empresari De la Rosa no va dir res a la comissió. Hagués pogut fer-ho perquè ha parlat moltes vegades en públic deixant clar que havia sucat a tota la colla de manaires convergents de l'època que li bevien a la mà quan anava farcit dels diners kuwaitians que es van anar desfent de fallida en fallida i d'estafa en estafa. Després en el jutjat, rectificava. Va ser posat als altars com exemple modèlic d'emprenedor i després van renegar d'ell. Però curiosament sí que va desmentir una cosa: "Mai he rectificat res en el jutjat. Només he retirat les declaracions". Un matís interessant. Us recomano llegir tots els noms que surten a les diverses cròniques periodístiques sobre ell al llarg del temps, perquè si no ha rectificat, ... doncs, això.
En canvi Piqué Vidal no va parar de xerrar. És l'altra tècnica per enredar que han fet servir molts dels compareixents: xerra molt i no diguis res o, si ets pinxo de mena, menteix descaradament. Propietari d'un cinisme molt sibil·lí, el que va salvar el cul al president Pujol a Banca Catalana convencent tots els jutges de la santa innocència d'aquell polític-banquer que prometia molt, va ser també condemnat per extorquir empresaris i cobrar per treure'ls de la presó i, més recentment, per ser col·laborador del sanguinari càrtel del narcotràfic de Sinaloa. Una peça peculiar i perillosa que es va permetre ironitzar que anava amb el lliri a la mà.
El tercer ocellet va venir al cap d'uns dies perquè va costar molt de trobar-lo. Ens temíem que hagués desaparegut. Pasqual Estivill era el jutge que convergència va enviar en el seu moment com a representant al Consell General del Poder Judicial. I és precisament el que delinquia en col·laboració amb Piqué Vidal.  Va estar tancat a la presó per extorquidor. Empresonava empresaris tramposos que no sortien si no pagaven. Tal qual.
En fi. Tres joies que han servit com a colofó de la galeria, i la història dels quals no té res a envejar a cap de les històries dels Petros  Màrkaris, els Andreu Martin i tants d'altres o, fins i tot, de l'enyorat Vàzquez Montalbán.
Però lamentablement no és novel·la. Lamentablement és la pura realitat i, com a mínim, el seu pas per la comissió haurà servit per obrir una mica més els ulls a alguna gent.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada