Només queden els ionquis

Publicat al Diari de Girona el dia de la república de 2021:https://www.diaridegirona.cat/opinio/2021/04/14/nomes-queden-ionquis/1099782.html

Parlo dels ionquis del procés. D’aquells milers de persones que van provar la droga dura que els portava de manera fàcil, immediata i indolora a l’Ítaca de Kavafis amb un demà feliç ple d’aventures, ple de coneixences, i que els feia anar més lluny de l’avui que ara els encadena.

Totes les drogues generen addicció, i aquesta no ho pot ser menys; tant que, quan despertes a la crua realitat que t’ensenya les vergonyes d’una bola que s’ha anat fent gran i més gran i ningú sap com aturar, et negues a acceptar-la i busques desesperadament la dosi que et permet seguir somiant. Encara que aquesta dosi et porti a un món cada vegada més inversemblant i més complex. Però ja se sap, qui és addicte no entén de raonaments, només entén la fe.

I de mantenir la fe, que tothom sap que és cega, ja se n’ocupen els xamans a l’estranger, inventant desbordaments democràtics, o reclamant legitimitat després de presentar-se a unes eleccions i perdre-les, o inventant carnets a dotze euros per identificar la parròquia.

Mentrestant, mentre s’alimenten els somnis, mentre es fan proclames buides, mentre es reclamen pureses pàtries, el país se’n va a la merda i uns quants pretenen mantenir les cadires que des de fa massa anys han permès que el poder, a Catalunya, no canviï de mans.

Trista i dissortada pàtria la que ha passat per aquestes mans, i tristos i dissortats compatriotes els que hem patit aquesta nefasta plaga d’incompetents que, alimentant focs d’encenalls, han portat el país a les cotes més baixes d’autogovern, de situació econòmica, de teixit industrial i comercial, de drets i serveis a les persones, de cultura, o de desprestigi de les institucions que vam aconseguir amb lluita i sacrificis des que vam deixar enrere la dictadura.

I si algú creu que no, que es faci aquesta pregunta: amb quina d’aquestes facetes estem millor que fa deu anys? Fem memòria: des que Artur Mas recupera la Generalitat per CiU el novembre del 2010 i primer aplica les retallades més dures de la història del país pactant la legislatura amb el Partit Popular, suposadament per pal·liar la crisi econòmica, i després es declara independentista i convoca les eleccions del 2012 on es fot una castanya sobirana, fins al salt al buit que provoca l’il·luminat Puigdemont amb la declaració unilateral i el desgovern surrealista de Quim Torra, han passat més de deu anys on Catalunya ha anat de derrota en derrota fins a la victòria final, perdent un llençol a cada bugada. O dos.

La realitat és un país desdibuixat, que ha perdut la iniciativa de la innovació i el dinamisme econòmic, que ha deixat de ser l’epicentre del disseny i la cultura, que no enlluerna com abans essent punta de llança de la defensa dels drets i les llibertats de les persones, que no ha estat a l’alçada en els moments més crítics de la crisi sanitària. Catalunya llangueix perquè ningú no governa: alguns només somien i d’altres només s’aprofiten, com sempre han fet.

I els més ionquis de tots, que tot us ho creieu perquè us va la marxa, no em vingueu amb la cantarella que tot és culpa dels altres perquè no és cert. Els altres, -que no sabem mai qui són-, poden tenir culpes en moltes coses, però deixar passar les oportunitats de país que altres territoris han aprofitat en aquests deu anys és culpa exclusiva d’un govern inútil que només ha sabut mirar-se el melic.

I ara, quan alguns desperten del malson i, per fi, creuen que cal encetar un camí diferent, encara que sigui per evitar perdre-ho tot; quan podrien fer un govern nou amb l’objectiu, la capacitat i la voluntat de redreçar el país amb les eines que es tenen, amb l’única renúncia de les presses i les fal·làcies, els narcos del procés posen tots els impediments perquè els perilla el negoci, que no és altre que el negoci del poder.

I així estem la immensa majoria de la ciutadania d’aquest país, independentistes o no, farts de la deixadesa, farts d’aquests jocs de trons de pessebre casolà, farts d’unes persones que no estan a l’alçada de la responsabilitat que van adquirir quan se’ls va votar.

Al final, només els quedaran els seus ionquis. El problema és que creguin que amb això ja fan prou.