Aquests quatre dies he fet pont. El meu institut estava tancat i he
aprofitat per reprendre el pols del contacte amb la terra. La boira gebrada del
matí, els borrons amagats dels arbres pel fred intens de l'hivern, les nits
profusament estelades en un cel net sense lluna i aquest sol de tarda que
verdeja intensament els camps on tot just despunta el cereal.
I no he celebrat res. Ni una constitució que se'ns ha encotillat a
força de brandar-la com a amenaça, ni una puríssima que em recorda els rosaris
de l'aurora quan els capellans de l'escola ens feien passejar una imatge tot
cantant les ensolfes en època de garrot i silenci.
De fet, poques festes del calendari m'indueixen a celebracions. Però
faig festa de la feina. Els 17 dies festius del calendari laboral són una
conquesta del treball. Són fruit de la negociació per millorar les condicions
laborals, per incorporar més dies de descans al còmput anual de les vacances. I
no vull qüestionar-los. No vull donar l'oportunitat a un sector empresarial amb
tuf de ranci de justificar l'excés d'oci dels seus assalariats ni als governs
que el representen a legislar retallant drets per satisfer la voracitat del
capital.
M'és igual si en canviem l'ordre perquè no ens agrada en quin dia
cau la festa. Però no en vull perdre cap perquè no és el moment de fer passes enrere en tot allò que ha costat anys d'aconseguir.
Que cadascú celebri el que vulgui quan vulgui, però no confonguem
els símbols d'una herència nacional-catòlica amb els guanys per la classe
treballadora de la negociació col.lectiva.
Hi acabaria perdent tothom.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada