dimarts, 11 de setembre de 2012

L'endemà

Acabo d’arribar de Barcelona. Deixo clar d’entrada que no em considero independentista, però que una convocatòria com la d’avui, tan massiva i tan transversal, ni es pot deixar de banda, ni es poden deixar d’escoltar la suma d’indignacions i de greuges que s’hi aplegaven.

En el meu partit conviuen, des del seu naixement, persones que es declaren obertament sobiranistes amb d’altres que preferim esgotar totes les vies per encaixar la nostra capacitat de decidir com a poble en un marc organitzatiu supranacional.

Ara bé, totes aquestes persones tenim clar un fet essencial: que les llibertats nacionals no es poden construir sense drets socials ni tampoc a la inversa. Per això hem defensat sempre el dret a l’autodeterminació per construir un país socialment just. Amb Espanya, amb Europa, o sols.

És clar que la manifestació d’avui ha estat un clar avís del poble de Catalunya de què s’han acabat els torrons. Que si no ens volen tal com som, marxem. I un avís tan clar l’hem d’escoltar els partits que estem a Catalunya. Per això el nostre congrés del mes de novembre haurà de definir una estratègia sobre el fet nacional que estic segur que no deixarà de tenir present les dues potes necessàries: les llibertats nacionals i els drets socials.

Ara mateix, Espanya és un país en descomposició, econòmicament arruïnat, socialment cada vegada més injust, fiscalment anorèxic, i èticament molt tocat pels casos de picaresca, corrupció i escàndols financers. Estructuralment fa aigües per tot arreu perquè la marxa enrere en el procés autonòmic fa que estem a mig camí del no res i l’estat de les autonomies no acontenta ni els que prefereixen un estat-nació com en l’època imperial, ni els que voldríem acostar-nos a un acord lliure i, per tant, federal, entre estats.

Espanya només és possible amb una altra constitució que admeti aquesta segona opció, perquè si només s’admet la primera, mantenint l’actual constitució o fent-la tornar més regressiva, és evident que en aquest estat Catalunya no hi pinta res. I sense Catalunya, Espanya deixa d’existir.

Però tenim un problema intern que no és menor quan parlem d’independència: Catalunya també és un país, i ho repeteixo, econòmicament arruïnat, socialment cada vegada més injust, fiscalment anorèxic i èticament molt tocat pels casos de picaresca, corrupció i escàndols financers. I en cap cas voldria un estat independent que perpetués a escala catalana el que està passant a tota Espanya.

Si tenim una eina perquè a Catalunya no quedin sense feina 100 persones cada dia i 80 persones no perdin la casa mentre la banca del país guanya 4 milions d’euros diaris. Si tenim l’eina perquè les grans empreses catalanes deixin d’estafar-nos cada dia 43 milions d’euros mentre el nostre govern ens retalla els drets bàsics com l’educació i la sanitat. Si tenim aquesta eina, i aquesta eina es diu independència, aleshores seré independentista sense dubtar-ho. Només entenc la independència si és un instrument potent per ser més justos amb les persones.

M’estimo la meva terra i el meu país, però no m’agraden ni les pàtries ni les banderes. Sobretot si serveixen per justificar o amagar les injustícies, que és el que fa el govern que tenim ara.

No hi ha cruïlla entre dret a decidir i justícia social. Hi ha un punt de confluència necessària on espero que ens hi puguem trobar molta gent.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada