dilluns, 6 de novembre de 2006

És hora d'aixecar el cap


La nostra feina està de moda. No parem de sortir als mitjans de comunicació, de vegades per fets llastimosament contundents, de vegades per estadístiques poc afavoridores, i tot sovint acompanyats de laments incontestables des de totes les òptiques i punts de vista.
De fet, més que estar de moda, la sensació és que estem a l’ull de l’huracà.
Crec que estem assistint a la cresta de l’ona del canvi de paper social i metodològic que la institució escolar està tenint els darrers anys, sobretot a Europa, i molt especialment al nostre país, on tothom intenta repensar l’escola i redefinir les seves funcions, estructurar nous sistemes educatius, adaptar la realitat d’educació i d’instrucció a unes necessitats socials i tecnològiques cada vegada més canviants, a una població cada vegada més diversa i més complexa.
En aquest context, el paper de mestres i professores és cada cop més indefinit, més imprecís, més insegur, més carregat d’incerteses respecte de la pròpia professió i de la vàlua dels coneixements que se’ns demanen.
Davant d’aquesta situació, moltes de les persones que conec adopten l’actitud que he vist en molts mestres tota la vida: fer front als nous problemes amb noves solucions; defugir les incerteses parlant amb el veí, posant-se d’acord i aguantant l’estrebada a força de treball, paciència i imaginació.
Aquestes situacions complexes, però, que estan implicant canvis profunds en les estructures socials, requereixen un treball col·lectiu rigorós i aquí és on els sindicats hauríem de tenir un paper important. En canvi, tinc la sensació que la força de la unió ha anat perdent pistonada. Segurament ens haurem de mirar al mirall.
Tot i això, deixeu-me destacar alguns perills que, al meu entendre, no ajuden a clarificar el desconcert del col·lectiu, convertits massa sovint en actituds de defensa.
En primer lloc, l’individualisme pedagògic, que en moltes ocasions és una solució de compromís que ens permet reforçar personalment la nostra capacitat davant de l’aula sense haver de confrontar punts de vista i opcions diferents per evitar incrementar les inseguretats.
Per altra banda, carregar les responsabilitats de totes les mancances en factors externs com la mala gestió de l’administració educativa o la falta d’atenció familiar de l’alumnat o el tracte mediàtic de la nostra professió, no ens permet incidir-hi més, tot i que aquests factors siguin certs, sinó tot al contrari, afavoreix no fer res respecte del factor on més podríem actuar directament que som nosaltres mateixos: la nostra organització, l’aprofitament dels recursos, la formació, la metodologia, etc.
Finalment, exterioritzar el malestar amb un lament permanent per tot allò que no va bé ens descarrega anímicament de l’angoixa d’aquest malestar i ens permet anar a dormir més tranquils, però atura probablement la càrrega necessària enfocada a resoldre el problema i no només a lamentar-se’n.
És a dir, tancar-nos a l’aula, tirar pilotes fora i queixar-nos sovint, forma el còctel del desencís, que és massa inhabilitant per poder lluitar fins el final pels nostres drets, per la nostra feina, per l’escola com a institució i per l’educació en general.
Farà falta analitzar quin paper han jugat les actuacions d’alguns sindicats els darrers anys en aquest desencís. Amb la màxima permanent de desmarcar-se, de dir que no, de carregar els neulers sobre els altres, de radicalitzar el discurs però no els fets, em temo que no s’ha ajudat gaire al restabliment de la capacitat de lluita col·lectiva que fa temps que no veiem.
En una situació tan complexa com la que vivim, el pitjor que podem fer és creuar-nos de braços i veure-les venir perquè això pot ser fer el camí del cranc. És hora de fer-nos valer. És hora d’entomar els canvis amb realisme, però amb una actitud proactiva i una organització col·lectiva potent capaç d’incidir en la transformació de la nostra realitat, més lentament o més de pressa, negociant o mobilitzant,  però sense quedar-nos aturats.
És hora d’aparcar el lament i aixecar el cap. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada