dimecres, 31 de maig de 2006

Allò que va bé, millor no tocar-ho... diuen


Aquesta frase plena de sentit comú resumeix en poques paraules una gran part de les decisions que prenem de forma quotidiana.
I és ben cert que, de forma general, si un  aspecte de la nostra vida ens està funcionant, perquè caram ens hem d'embolicar a trastocar-ho tot amb resultats incerts.
En el fons, l'espècie humana és profundament conservadora, no en el sentit polític -que també-, sinó en el sentit de voler preservar allò que per nosaltres té valor, des de la mateixa integritat física fins a la cultura que ens permet definir-nos.
Aquesta és precisament una tasca essencial de la nostra professió. La transmissió de valors i de cultura té un clar sentit de conservació. Podríem dir que els mestres i professors som conservadors professionals.
Suposo que per això no ens ha d'estranyar que, sovint, el nostre col·lectiu, el docent,  ofereixi més resistències als canvis que altres col·lectius. En tenim un exemple clar amb l'enrenou que està provocant l'inici en l'aplicació d'algunes mesures incloses al Pacte Nacional per l'Educació i les incerteses personals i de grup que genera aquesta aplicació. Hi ha molta gent que es planteja: si ja em va bé com estic, perquè em volen fer canviar.

Però també vull deixar ben clar que, entre les persones que ens dediquem a la docència, sempre hi ha hagut grans incorformistes i autèntics pioners. Tota una paradoxa, no?
I és que em fa l'efecte que la frase de l'inici, si bé és útil per la vida quotidiana, no ho deu ser tant per temes de més transcendència.
Tal com ho veig, si mai no toquéssim res d'allò que va bé, ens podrien passar dues coses:
En primer lloc, que només començaríem a canviar quan les coses anessin malament i això ens situaria en pitjors condicions. Hauríem perdut l'oportunitat de preveure els canvis i actuar en conseqüència.
Ens segon lloc, que les coses sempre anessin bé i, per tant, no canviéssim mai. El problema que tindríem seria si allò que passa al nostre voltant evoluciona i nosaltres no.
Encara hi veig, però, una tercera possibilitat. Que nosaltres ens volguéssim creure que les coses van molt bé com a justificació per no necessitar cap canvi. Aquesta seria per mi, la pitjor de les tres situacions possibles.
Així les coses, permeteu-me que aposti per canviar quan les coses estan anant prou bé, quan pots tenir una perspectiva raonable de l'evolució dels fets, quan pots evitar que es produeixi una situació d'empitjorament, quan tens capacitat per intentar que vagin millor.
Qualsevol canvi fa por i comporta riscos. Però si es sustenta amb bases prou sòlides, la solució dels riscos és l'única possibilitat que tenim per avançar i deixar de ser, ni que sigui per un temps, conservadors.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada