divendres, 10 de novembre de 2006

Vull jugar a la botifarra!


Molts vespres arribo a casa des de la feina, aparco el cotxe i m’aturo uns segons. Aquests moments m’agraden molt: ensumo el camp, tasto el silenci que queda i, quan hi sóc a temps, escolto el crepitar del sol ponent-se. És quan penso “quina sort que tens de viure aquí, punyeter”.
I de fet és una sort viure en un poble com aquest, no us en càpiga cap dubte. Si l’Empordà és el melic del món, Regencós està en un raconet amagat d’aquest melic.
Fins aquí la postal.
Però..., i la gent?, on és la gent?. Doncs, no ho sé; cadascú a casa seva, suposo. Devem ser bona gent perquè no tenim gaires problemes, penso.
Si no fos perquè trec a passejar la gossa i em paro a fer-la petar amb qui em trobo, si no fos perquè quan tinc mal de panxa xerro a cal metge, si no fos perquè uns quants cridem junts els gols del Barça davant la “tele” de pagament, no sabria on trobar la gent.
Primer vaig pensar que era problema meu, que era massa sorrut per fer-me amb tothom o alguna cosa així. Però després he arribat a la conclusió que el que ens falta de veritat és la botifarra.
No em mal interpreteu, vull dir que som un poble sense possibilitat de fer la botifarra; de jugar a la botifarra, vaja.
I no ho podem fer perquè no tenim on fer-ho. Des que la Lola va tancar ja fa uns quants anys, n’hem perdut tota possibilitat. Abans allò era el nostre hipercor particular; i no ho dic per la botiga, sinó perquè era un punt de trobada, un lloc on tothom hi passava en un moment o altre del dia, un lloc on podies menjar arròs (el tinc clavat a la memòria aquell arròs) o anar a fer un cafè tranquil·lament amb les cartes a la mà i xerrar de les foteses de la vida, que resulta que mai no ho són tant.
Mireu, a molts pobles, entre “contro” i “recontro” es parla del camp del veí o de la malaltia d’en fulano, entre “delego” i “carrego” es repassa l’alcalde i els que no ho són. Ja veieu que, com a mínim, la botifarra ens estalviaria segurament de sortir als diaris cada dos per tres i ens mantindria informats de qui som i com vivim.
I us en diré una altra: això només es pot fer en pobles d’una mida semblant al nostre o, com a molt, una mica més grans, perquè a les ciutats, si ho fan, ho fan tancats a casa.
Doncs bé, ara que encara som així, no ho desaprofitem ni ens ho deixem perdre. Com que encara no som ni un parc temàtic per a turistes o cases de segona residència, ni una vil·la dormitori, encara ens ho podem permetre.
Potser quan s’acabi la piràmide de Kéops que tenim a l’entrada del poble, hi tindrem un raconet per jugar a la botifarra, amb un cafetó o una cerveseta que ens servirà una amable persona que el tindrà obert per la gent del poble... i ja hi deixarem entrar també algun estirat de fora perquè tothom vegi que ens agrada la companyia.
Mentrestant, seguiré esperant el canvi d’estació, el de veritat, el que porta el fred de l’hivern i et permet encendre la llar de foc i que, quan arribes a casa, amb la tarda ja ben fosca, et deixa picar l’ullet als estels i saludar la lluna plena que treu el cap pel costat del campanar i et fa pensar “que bé que estem quan estem bé”.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada