dimecres, 7 de gener de 2004

Vull ensenyar el melic!


L’altre dia sentia per la ràdio una discussió de tertúlia ben encesa sobre la decència o no d’ensenyar el melic a classe o la marca de les calces, com es dóna en molts instituts. Això s’amania i es relacionava amb el fet de portar símbols religiosos distintius com poden ser una creu o un mocador al cap. I la conclusió exasperant a la qual algun tertulià va arribar, va ser que calia que l’alumnat portés uniforme perquè així ningú no pogués fer ostentació de cap diferència.
Al marge de la possible procedència jesuítica de qui va llançar la conclusió per les ones, al marge de què ens agradin els uniformes, -penseu que hi ha gent que xalem veient tot un equip de futbol vestit igualet, o un equip ciclista pedalejant conjuntadament tots del mateix color, o una formació marcialment geomètrica de qualsevol cos d’exèrcit tristament protector de tantes paus-, al marge d’això, dic, hi ha un error d’apreciació important en la conclusió perquè prohibint d’aquesta manera l’ostentació, liquidem la diferència i provoquem el desig d’accentuar-la.
I així, doncs, què hem de fer a les escoles: tothom igual o tothom diferent?
Segurament ni una cosa ni l’altra. Intentem situar el dilema: Estem parlant d’adolescents i si hi ha una característica comuna a tots ells és la recerca d’identitats de grup i l’exteriorització dels signes que les representen. I això cal que ho facin d’aquesta manera perquè amb aquesta interacció amb el grup al qual se senten pertinents promouen i matisen el seu desenvolupament personal. Això no ho podem tallar ni és bo que ho tallem: en l’expressió de la pròpia diferència, en la negociació amb les altres identitats, hi ha la llavor inequívoca de la construcció de la pròpia identitat. Sovint no podem excloure l’aparició de conflictes en aquest frec a frec, però el que té de bo el conflicte és que implica posar en marxa molts de mecanismes per resoldre’l i això ens fa créixer a tots individualment i col·lectiva. Ni l’hem de defugir ni ens convé fer-ho.
És clar que aquí s’hi barregen moltes coses: d’una banda el preu de la llibertat i de l’altra l’aparició de signes identitaris que corresponen més a una voluntat d’afirmació social -i sovint de confrontació- promoguda des de l’exterior del desenvolupament adolescent, com poden ser els signes religiosos, entre d’altres.
I aquí és on entren en joc les normes que són les que han de regular els límits en aquest tema i en molts d’altres.
Tres qüestions al respecte que poden servir per la reflexió: la primera, coneixeríem l’existència de la llibertat si aquesta no tingués límits? Naturalment que no. L’aprenentatge de la llibertat és justament l’aprenentatge dels seus límits i l’exercici de la llibertat és justament el respecte d’aquests límits. La segona qüestió: Ens sentiríem lliures si tots els límits ens fossin imposats? Rotundament, tampoc. Tractaríem de saltar-nos-els no sense provocar conflictes o ens conformaríem amb el que tenim amb la sensació d’injustícia a l’esquena . I encara una tercera qüestió, serveixen les mateixes normes a tot arreu? Doncs, tampoc. Cada grup humà acaba establint explícitament o implícita els límits particulars que permeten a cada persona exercir la seva llibertat individual dins del grup sense trepitjar la dels altres.
Amb aquestes reflexions podríem fer un sofregit que ens servís per resoldre el dilema que he plantejat.
En primer lloc diré sense embuts que calen normes i que cal que tothom les conegui. El coneixement i l’aprenentatge dels límits pactats i establerts és una eina imprescindible tant per al professorat com per a l’alumnat.
Ara bé, ens convé no traslladar les normes que estan pensades per uns altres àmbits, per un altre tipus de grups, a l’interior dels centres docents; aquests han de tenir la seva pròpia regulació concretada per les activitats i les interaccions que allà dins s’hi realitzen.
En segon lloc, a més, evitem les normes innecessàries o arbitràries; quantes més ni hagi i menys disposats estem a complir-les, més possibilitat de conflictes estarem generant. Cal, doncs, la participació i la implicació de tothom, -destinataris i promotors de la norma- per crear la regulació estrictament necessària i per posar-se imprescindiblement d’acord en com aplicar-la.
Si no hi ha res pactat, si no hi ha res establert, cadascú es sent amb dret de mostrar i de defensar el bagatge personal que arrossega a tot arreu. A mi mateix, que de vegades m’agradaria sentir-me adolescent, em venen unes ganes boges de presentar-me un dia a classe ensenyant el melic i la tira dels calçotets tot i l’espant que això pot produir, perquè al cap i a la fi la noció de respecte pels demés no deixa de ser una altra convenció més sobre les formes que cal anar pactant dia a dia.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada