dijous, 30 d’octubre de 2003

L'autoritat moral i els ordes mendicants


Hi ha una gran diferència entre l’autoritat i el poder. La primera, la “autoritas” romana, ens ve donada pel cúmul de valors demostrats a través del temps, pel prestigi de les decisions ajustades que prens i que se’t reconeixen, allò que en diríem l’autoritat moral. El poder, en canvi, “potestas” per als romans, és la capacitat que et dóna el càrrec i el nomenament que tens per prendre decisions, ajustades o no, reconegudes o no.
Molts tenim la sensació de què en els darrers anys, a moltes de les decisions que es prenen des del Departament d’Ensenyament els falta “autoritas” i els sobra “potestas”.
Aquests malpensats ens basem en l’observació de la multitud de promeses que es fan i no es compleixen, en el tremolor que ens entra cada vegada que es decideix o s’acorda una millora  perquè serà moneda de canvi per desmuntar alguna altra cosa que està en funcionament, i també en com es prenen moltes decisions, sovint sense consulta, obviant la participació de les persones afectades o de qui les representen, emanades directament del centre de poder de Via Augusta.
De vegades ens ho confirmen fets que són petits per al territori però que estan carregats de simbologia. Poso per cas la vergonyosa actuació ordenada des d’una Direcció General del Departament consistent en retenir dos inspectors del “Ministerio de Educación” que anaven a visitar una escola gironina, -a qui haguessin atorgat un premi per un projecte que està realitzant-, amb el sagaç raonament de què envaïen competències, malgrat que aquestes persones estiguessin perfectament identificades a la Delegació i amb dos inspectors “autòctons” a punt per acompanyar-los... Els malpensats ens hem anat dient els uns als altres que si el premi hagués vingut de Brussel·les, s’hagués perdut el cul per ensenyar les meravelles que es fan aquí.
A aquesta colla de malpensats i malpensades, que ja no som només els “rojos” i els “maçons” de sempre, sinó que se’ns hi ha afegit molta gent de bona jeia i de família com cal, no ens agrada que a qui ha de prendre les decisions educatives se li vegi tant el llautó.
Mentrestant les escoles no paren de demanar perquè no els arriben les garrofes: que si tenim molt d’alumnat i necessitem més mestres, que si vetlladors per atendre alumnes amb dèficits físics, que si tallers de llengua per tothom qui els necessiti i no només per a aquells a qui se’ls atorgui digitalment, que si el pressupost per pagar la neteja als instituts, que si els diners per funcionament dels centres...
És clar que a qui ha perdut l’autoritat però manté el poder li queda la via de fer caritat.
No s’entén d’una altra manera que a quinze escoles gironines se’ls doni d’avui per demà i sense que ningú no ho hagi demanat, la possibilitat de contractar des d’una empresa de serveis una persona durant quatre mesos per ajudar a estudiar de dotze a una l’alumnat que l’escola decideixi. Amb això Valle Inclán hagués allargat una mica la part més esperpèntica de “Luces de Bohemia”. Haurem d’investigar si el criteri que s’ha utilitzat per atorgar les almoines és el de “més té qui més demana”, encara que demani altres coses.
Segurament s’estan inspirant en les lectures místiques medievals i hauran descobert l’enorme feina apostòlica que van fer els ordes mendicants només amb quatre quartos. De fet aquests ordes vivien de la caritat dels poderosos i practicaven una pobresa material impecable mentre enriquien l’espiritualitat i el coneixement de qui volgués escoltar-los; els valors de l’obediència, la castedat i la pobresa eren els seus patrons de conducta.
Ai, ai, Déu meu... quin mal pensament que m’ha sobrevingut: no estaran intentant aprofitar aquesta invasió de competències que és la Ley de Calidad per extreure dels seus valors implícits i explícits la nostra conversió progressiva en orde, ara que ens estant acostumant a haver de mendicar?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada