dimecres, 1 d’octubre de 2003

Necessitem temps per educar


No és senzill educar. I encara ho és menys si no tenim clar què pretenem amb l’educació. De vegades és bo aturar-se un moment i reflexionar sobre el perquè fem segons quines coses. El contrari ens pot portar a mecanitzar o a simplificar actes complexos i perdre de vista la coherència de les nostres actuacions.
Això ens podria passar amb el debat intencionadament encetat sobre el canvi en el calendari i la jornada escolars si no ens preguntem abans amb quines finalitats educatives hem inventat una institució social com és el centre educatiu. N’hi ha tres que em semblen cabdals i suficients: socialitzar, dotar d’elements culturals i treballar les actituds i aptituds que hauran de servir per la vida professional. Naturalment totes tres preses amb la relativitat i la flexibilitat que requereix una societat tan destarotadament dinàmica com la nostra.
És clar que la institució escolar ha de seleccionar continguts perquè disposa d’un temps determinat i és bo que sigui així. Ens equivocaríem molt si penséssim que qualsevol cosa pot ser delegada a l’escola i ensenyada entre les seves quatre parets. Sí, perquè les relacions que s’estableixen en un centre escolar són específiques per la presència d’uns professionals i d’uns companys i companyes determinats i mai arribaran a substituir d’altres nuclis de relacions tan essencials o més que l’escola per al desenvolupament personal i tan potencialment educadors com ella en determinats moments d’aquest desenvolupament.
El nucli familiar és el que tradicionalment s’ha encarregat d’una part d’aquestes funcions educatives que he esmentat i ho fa des d’una perspectiva diferent, més propera, menys tècnica, més emocional. Els canvis accelerats en les estructures familiars i laborals han generat un traspàs d’aquests aprenentatges cap a la institució escolar. I al pas que anem, aquest traspàs podria no tenir aturador.
Doncs, bé, ja n’hi ha prou. Tenim el deure d’educar els nostres fills i filles però sobretot en tenim el dret.
I ells també el tenen de ser educats per nosaltres. Deuen poder reclamar-nos que als tres anys els portem a la Platja de Pals i els expliquem el perquè de la immensitat del so de les onades; deuen poder exigir-nos que als cinc els ensenyem a anar amb bicicleta, als nou coneguem junts els bolets de la Mare de Déu de la Salut i als tretze els interpretem el perquè del maleït gra de la galta. Han de poder comptar amb nosaltres quan han conegut aquell xicot a l’institut i els cal reordenar tot el seu sistema de relacions... Necessiten tenir pares i mares educadors.
Però el que ens mata és el temps. El temps que se’ns ha endut la feina... maleïda la feina que avui és precària, barata i accelerada i que si bades se t’emporta per davant. Maleïda feina si no té en compte que treballar i viure no és ni treballar per viure ni viure per treballar.
És per això que davant la demanda de més temps per a tenir els nens i les nenes a les llars d’infants, de més temps en forma de jornada i de calendari a les escoles i els instituts, és essencial que posem la demanda de més temps per poder exercir el dret d’educar els nostres fills i les nostres filles i de gaudir exercint-lo.
Sé que en un país on encara hi ha pseudoempresaris que t’acomiaden per haver tingut un fill és complicat portar a terme el que dic, però és necessari. De la mateixa manera que està costant esforços introduir la cultura de la prevenció de riscos i la salut a la feina, però és ja un fet a les empreses, cal que introduïm la cultura de la conciliació de la vida familiar i la laboral i cal que ens creguem que en tenim el dret.
Una societat que reclama més serveis i de millor qualitat és signe d’una societat que vol avançar col·lectivament, però no s’ha de caure en el parany de convertir aquells en un substitutiu de les relacions que ens enriqueixen com a individus i que hem d’exercir responsablement.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada