dissabte, 10 d’abril de 2004

L'estratègia de la por


Què fa el teu fill quan té por? S’amaga?, et demana ajuda?, encén el llum?... Planteja-t’ho.
El més habitual, però, serà que no li planti cara a la por. No ho farà si no es donen com a mínim dues circumstàncies: que li ensenyis els mecanismes físics i reals d’allò que li fa por, i que l’ajudis a superar-la.
Coneixement i cooperació. Conèixer els fets i les circumstàncies, reconèixer els mecanismes, els objectes i el seu funcionament, i tenir a prop algú en qui recolzar-se en els moments de dificultat. Amb això bastiríem tot un seguit d’estratègies entrecreuades que ens allunyarien les pors que sempre ens assetgen quan entrem en el món d’allò que ens és desconegut i no n’abastem el seu final. Quan actuem així, la por és un incentiu que ens fa més forts perquè ens permet desenvolupar un sistema d’afrontament i de defensa.
Ara bé, si les pors són tantes i tan variades, de tan diverses magnituds i procedències que no en donem l’abast, no només deixa de ser cap incentiu, sinó que ens paralitza els actes i les intencions. I així anem fent amb el cap cot, deixant que siguin uns altres els que prenguin determinades decisions que ens pertocaria prendre a nosaltres... cada vegada més, procurant que els curs dels dies llisqui sense massa fressa i generant closca sobre pell tendra per evitar escarafalls i maltempsades.
Qui té pors i no les supera és molt més fàcil de manipular, de convèncer, de ser xai abans que llop i de mantenir sense aixecar gaire la veu.
Així les coses, que a ningú li estranyi si dic que vivim rodejats de pors i de gent que fa por. Vivim capficats en una societat forassenyada que utilitza la por com a estratègia i els sistemes de defensa que nosaltres no controlem com a excusa per controlar.
Aquí podríem parlar de terrorisme i dels mètodes que s’han utilitzat per combatre’l, però la relació és massa evident i el tema massa delicat per fer-ne unes línies banals.
També podríem parlar de com aquest govern que ha passat fa poc a millor vida política, ha construït tot un sistema de pors basades en les mitges veritats o fet a mida per decret: Si ets un bon espanyol no et fan més por ara que abans els nacionalismes? I si vius en una ciutat no tens ara més por que abans a ser assaltat? No desconfies més que abans d’una persona de pell fosca? I no tens ara més por de perdre la feina?
I tot això no s’aprofita per tenir-te collat i més collat? Segur que no?
Però no només són els grans temes d’estat els que estan construïts utilitzant aquesta estratègia. Són molts altres temes. Fixeu-vos amb una cosa tan sensible i quotidiana com l’escola: cada vegada hi ha més mestres que tenen dificultats per anar de colònies o per fer sortides amb la mainada, perquè cada vegada hi ha més famílies amb por als accidents de qualsevol tipus; també tenim més escoles que eviten fer festes on les famílies portin coques fetes a casa amb ous de veritat per por de qualsevol petita intoxicació. Per què això no passava fa pocs anys? D’on ha sortit aquesta por col·lectiva, aquesta amenaça permanent que per alguns és viure?
Si voleu, observeu un detall probablement inadvertit i de vegades subliminal: la publicitat. Mireu els anuncis de la tele i compteu aquells que d’una forma o d’una altra susciten petites pors: els bacteris que ens entren per les canonades, la calç que ens destrossa la rentadora, la vellesa que ens atrapa i marceix la joventut eterna d’un món perennement “disneyland”, els accidents, les drogues i l’home que torna a casa per Nadal i ens esvaeix momentàniament la por a la soledat.
No podem culpar als altres, doncs. Estem tan rodejats de l’estratègia de la por que nosaltres mateixos en som art i part. Ens queda, però,  el remei que donàvem al principi per la por del nostre fill: coneixement i cooperació. O sigui, parlem-ne i ajudem-nos.
En resum, que podem convertir el nostre entorn en un castell o en una comunitat. El primer camí ens porta la por sense resoldre els problemes; el segon tampoc no els resol però ens obre les portes a trobar solucions compartides. De nosaltres depèn.
La por genera desconfiança i una societat desconfiada és una societat amb la pell morta, exposada al cultiu de totes les malalties.
Mira..., està bé això d’acabar l’article fent una mica de por.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada