diumenge, 21 de març de 2004

Amb les mans ben brutes


El paper de les persones que es dediquen a l’ensenyament mai no ha sigut neutre. D’una manera o d’una altra, ensenyar ha sigut sempre una tasca que transmet valors. I no només des de la perspectiva d’allò que està escrit, d’aquells continguts que es programen per intentar que siguin assimilats; d’allò que socialment es considera que serà útil per a esdevenir ciutadans i ciutadanes d’una determinada col·lectivitat. Existeixen, i està comprovat, aquelles maneres de fer, de sentir i de pensar que de forma subjacent transmetem a l’alumnat que tenim al davant amb la nostra actuació quotidiana. Allò que s’ha vingut a anomenar el currículum ocult té una força de modelatge que de vegades no sospitem.
Això genera una doble responsabilitat entre la gent que es dedica a educar: la professional, que ens fa tenir cura de la selecció de continguts i de com ensenyar-los, i la personal, perquè la imatge que exterioritzem també té un valor educatiu.
És sobretot aquest segon aspecte el que em fa manifestar que la nostra actuació no serà neutre encara que vulguem: intentant no mullar-nos, intentant buscar el punt d’equilibri impossible que permeti justificar-ho gairebé tot, estarem també transmetent els valors de docilitat i d’acceptació que tant bé van al poder econòmic i social que ens aclapara.
En canvi, valors com la justícia, la solidaritat, la igualtat, o fins i tot, la llibertat –patrimoni del qual s’ha apropiat obscenament la dreta política-, només s’entenen des d’un punt de vista de transformació social constant. I aquesta transformació només és possible amb una actitud crítica davant de la realitat.
Que se m’entengui: una actitud crítica no vol dir manifestar que tot va malament, perquè això ajuda a no bellugar-se. Per mi, una actitud crítica vol dir dotar de capacitat d’anàlisi dels fets i de les circumstàncies, vol dir dotar d’autonomia per prendre decisions ajustades a aquesta realitat, i vol dir dotar de les aspiracions necessàries per superar qualsevol situació present.
Quan estem assistint a aquesta escenificació mundial d’imperialisme, quan comprovem que se’ns està imposant constantment el capital econòmic per davant de la persona, quan l’individualisme ferotge s’empassa el valor col·lectiu, i quan l’enriquiment de persones, de grups i de països és més important que la solució de la misèria humana, ser neutral és injust, insolidari, desigual, i ens fa menys lliures.
Els moviments socials que apareixen a qualsevol punt del planeta cada vegada que el capitalisme belluga un dit ho han entès perfectament. Són un crit d’alerta i un buf d’esperança, perquè capten i transmeten aquest missatge de transformació social de la manera més descarnada i directa. Ells ja han llançat l’avís: el desmantellament universal dels serveis públics s’ha engegat i l’ensenyament com a tal servei està a la picota.
I nosaltres, els que treballem a l’ensenyament, ens quedarem quiets?
Ja sé que molta gent pensa que ensenyant des d’una classe no s’hi pot fer res perquè el poder de la roda que ens fa girar és enorme davant de la nostra ínfima actuació. No es tracta de canviar el món des de la classe com somiàvem alguns ja fa uns quants anys. Es tracta de posar-se les piles i canviar-se un mateix, si cal.
Es tracta de què si els nostres fets, les nostres paraules i els nostres pensaments són translúcids, que ho siguin en la direcció de transformar i no en la de quedar-se estàtics amb els braços creuats. Deixem de fer profilaxi en els continguts, si és que en fem, per embrutar-nos-hi les mans.
En el fons es tracta, com sempre, d’empènyer el pensament dels joves i no permetre que es conformin.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada