Un projecte nacional per Catalunya

El divendres, 16 de març, vaig ser convidat a participar en un acte que organitzava el col·lectiu de Comuns Federalistes amb motiu de la seva presentació pública com a corrent d'opinió. Com que crec que en tot aquest llarg procés del país el que més ha faltat és un debat d'idees serè, amb ànim constructiu i no de victòries fraccionals, vaig acceptar la invitació gustós perquè no hi havia cap altra condició que la d'expressar la meva opinió personal sobre un projecte nacional per Catalunya diferent al que fins ara hem tingut i que, a més, puc explicar amb més tranquil·litat d'esperit sense ferir cap susceptibilitat ara que ja no represento institucionalment ningú.

Per tant, el que llegireu a continuació els que encara seguiu aquí, és el que vaig dir en aquest acte i no representa altra cosa que el que jo penso. És una mica llarg però ho deixo escrit. Primer, per si algú hi té interès i segon, per evitar algunes interpretacions interessades que han començat a aparèixer per part dels que sempre ens han volgut tant de bé.

Bona tarda. En primer lloc, vull agrair la invitació a participar en aquest acte de presentació de la proposta que heu titulat “Un projecte nacional per a Catalunya dins un estat espanyol federal i plurinacional”. Crec que a hores d’ara és imprescindible que es defineixin propostes alternatives a l’únic projecte nacional hegemònic que durant els darrers cinc anys els mitjans de comunicació ens han presentat com l’únic possible, que no és el de la independència, sinó el de la independència màgica, independència low cost, fàcil, ràpida i gairebé autàrquica que depèn només de la ferma voluntat d’aquelles persones que la desitgen. Allò que n’hem dit el processisme i que ja veiem quins resultats ha donat.

Negant la possibilitat de qualsevol altra alternativa, considerant que és molt més difícil treballar per qualsevol pacte que, senzillament, decidir que els desitjos són la realitat amb un acte de fe col·lectiu amb pocs precedents, s’han anat fent salts al buit fins a deixar el país pitjor de com estava, amb la inestimable col·laboració de la inoperància i la mala llet del govern espanyol, que ha permès que una demanda social molt potent esdevingués un carreró sense sortida. Per Catalunya, però també per Espanya.

Vist el resultat, la primera conclusió que hauríem d’extreure, és que qualsevol projecte nacional per Catalunya diferent del que tenim ara i que vulgui tenir alguna possibilitat de reeixir,  més tard o més d’hora, ha d’anar acompanyat d’un necessari projecte nacional per Espanya diferent del que ara tenim. I per això, és evident, que d’una manera o d’una altra és imprescindible la connivència, com a mínim, de les forces polítiques d’àmbit estatal que creuen que el recorregut del pacte constitucional del 78 ha donat els seus fruits, però per esgotament, ja no dóna resposta a totes les aspiracions de la ciutadania, no només en el tema territorial, sinó també en el terreny econòmic i, especialment, en el terreny social. I aquí voldria demanar una reflexió molt seriosa de quin ha estat el paper, o l’absència de paper, de totes les forces que s’autoanomenen d’esquerres, a una banda i a l’altra de l’Ebre. I, per descomptat, la reflexió s’ha d’estendre a quin hauria de ser el seu paper vista la situació d’empantanament.

Jo entenc els centenars de milers de persones que han apostat per aquest procés fallit i que hi segueixen apostant a hores d’ara. Perquè aquí hi han jugat els sentiments i les identitats, elements altament contraproduents a l’hora de prendre decisions polítiques serenes i objectives. I els carronyers del vot, que n’hi ha molts a banda i banda, han aprofundit en aquelles realitats i en aquells tòpics que creen potentíssims processos d’identificació social, més que no pas en les propostes polítiques que aporten solucions concretes, fins i tot més que en les utopies que treballen per la justícia social. Algun mal pensat com jo, creu que s’ha aprofitat i s’ha atiat per part de la dreta, a banda i banda, el conflicte territorial, per què quedés en segon terme el conflicte social. I alguna dreta concreta, a més, per esborrar de l’imaginari algun conflicte d’interessos, fraudulent amb l’ús del diner públic.

Dic que els entenc perquè jo també tinc aquest sentiment de catalanitat. Jo em sento català. I no em sento espanyol malgrat que sé que sóc ciutadà espanyol. No podria ser d’altra manera: he descobert que tinc setze cognoms catalans, no vuit. I de jove vaig ser excursionista de la UEC i sardanista d’una colla. Malgrat que alguns indigents intel·lectuals de piulada fàcil em diguin botifler o traïdor per no pensar com ells, tinc tot el pedigrí de catalanitat intacte. Per tant, no podria sentir-me d’altra manera. Però això és la meva identitat, són els meus sentiments, sobre els quals jo he de fer les meves propostes polítiques, que són i han de ser una altra cosa ben diferent.

I exigiré el reconeixement de Catalunya com una nació per sentir-me a gust en aquestes propostes polítiques perquè no poden fer-se en abstracte sense partir del fet territorial al qual tu et sents pertànyer. Però això no vol dir necessàriament que hagin de ser exclusives d’aquest territori, ni que aquesta exclusivitat aporti millors solucions pel fet de ser-ho, i molt menys si són excloents de la resta d’un món globalitzat.

I entenc també la transmutació del català emprenyat al català indepe. Perquè hi ha motius per estar emprenyat amb uns governs de l’Estat que no han entès ni han volgut entendre la diversitat nacional d’Espanya, que els hi ha fet nosa i que han treballat per la uniformitat, la seva uniformitat, sovint de manera agressiva i ofensiva. Per tant, hi ha hagut un maltractament clar, a partir del fenomen de la identitat, però fet sobre polítiques concretes que han afectat i estan afectant directament la ciutadania.

El que em nego a acceptar, tot i que crec entendre-ho massa, és el paper de determinada classe política que, coneixedors de què les seves propostes es basaven sobre sentiments i identitats, no han dubtat en generar fantasies sobre polítiques concretes que s’han acabat convertint en un engany col·lectiu proper a l’estafa.

Per això no m’agrada parlar de federalisme versus independentisme. Primer perquè és una dicotomia falsa. Són projectes que poden recórrer trams paral·lels de camí durant molt de tros si no es centren en la utopia final de cadascuna, sinó en el llarg camí compartit que serà necessari per arribar a qualsevol canvi en l’actual projecte de país.

Segon, perquè segueix existint i existirà durant temps molta gent que seguirà apostant pels mecanismes del procés. Hi ha una frase pescada per internet que s’atribueix a l’astrofísic Carl Sagan que diu: “Una de les lliçons més tristes de la història és que si estàs sotmès a un engany massa temps, tendeixes a rebutjar qualsevol prova de què realment ho és. No ens interessa trobar la veritat perquè l’engany se’ns ha empassat. Senzillament és massa dolorós reconèixer, fins i tot davant del mirall, que hem caigut en aquest engany.”

Per tant, és possible que això duri i amb això haurem de conviure i, malgrat tot, caldrà defensar propostes de projecte nacional que siguin sòlides en l’argumentació, que siguin útils en termes polítics a la ciutadania, que respectin les identitats sense malmetre la diversitat i que puguin ser recorregudes quants més trams millor per quanta més gent millor.

I han de ser projectes que donin resposta i esperança, però no només il·lusió, a les tres grans crisis que estem vivint a Catalunya i a Espanya, la territorial, sí, però l’econòmica, també, i la social, especialment.

Per això, jo respecto les persones que segueixen creient que la independència pot resoldre aquestes tres grans qüestions. Jo crec que no. En tot cas, jo crec que en les actuals circumstàncies i amb el comportament demostrat per les actuals forces polítiques que la defensen, no. Perquè no han pretès la inclusivitat de la societat catalana malgrat dir que ho feien. Perquè el projecte que han defensat no s’ha basat en arguments polítics sòlids, sinó en la reafirmació de desitjos i anhels col·lectius com si aquests fossin realitats tangibles. Perquè aquests mateixos desitjos els han fet concebre un concepte esbiaixat de democràcia i de llibertat basant-se només en què una majoria de vots  permet utilitzar qualsevol mitjà per aconseguir la finalitat que aquesta majoria considera com l’única desitjable.

Caldria recordar-los la cita de Rosa Luxemburg quan diu que “la llibertat, només per als membres dels governs, només per als membres dels partits, encara que sigui molt abundant, no és llibertat del tot. La llibertat és sempre la llibertat dels dissidents. L’essència de la llibertat política depèn no dels fanàtics de la justícia, sinó dels efectes vigoritzants i benèfics dels dissidents. Si “llibertat” es converteix en “privilegi”, l’essència de la llibertat política s’haurà trencat.”

Imagineu-vos si la minoria dissident és la meitat del país. Naturalment això pot canviar, i ha de canviar, però a dia d’avui, encara és aquesta la perspectiva per una bona part de la població. I el resultat real d’aquesta pràctica no ha resolt cap d’aquestes crisis, sinó que les ha agreujat, permetent la incursió recentralitzadora i regressiva del govern del PP i posant en perill de trencament les múltiples identitats compartides de la societat catalana.

El meu sentiment tampoc és federalista. Però sóc avui aquí perquè ja he dit que la política s’ha de bastir des del pragmatisme posat a damunt del teu particular sentiment. I el concepte federal és a dia d’avui probablement, ni que sigui per exclusió, l’única utopia disponible que ens permetria avançar. Que ens permetria treballar des del respecte per les diferents opcions i per la inclusivitat. Que ens permetria elaborar unes propostes polítiques útils a  la societat i defensables en uns terminis de temps possibles. Que ens permetria respectar i projectar les identitats nacionals que, de manera asimètrica, existeixen a l’Estat. Que permetria elaborar un projecte nacional per Catalunya mentre Espanya treballa en un projecte plurinacional.

I, per últim, que permetria abordar el concepte de sobirania des d’una perspectiva del segle XXI i abandonar el concepte actual que encara és del segle XIX, que és el que defensen processistes i espanyolistes.

Ser sobirà vol dir tenir atorgada la capacitat darrera de decisió, encara que aquesta la puguis delegar. Gairebé tots els estats-nació actuals són sobirans i com més descentralitzats són, més delegació fan d’aquesta sobirania en forma de competències. Però segueixen essent sobirans perquè el fet de delegar o no, és seu.

N’hi ha que parlen de sobiranies compartides i això és un oxímoron. La sobirania és teva o no ho és. Però pots tenir-la de manera absoluta sobre tots els temes, o només sobre una part. Jo prefereixo parlar de sobirania parcial. És a dir, jo tinc la capacitat última de decisió sobre determinats temes perquè el meu àmbit territorial de decisió és el més adequat en relació a aquest tema per beneficiar el ciutadà. I només és meva.

Fins ara hem estat defensant, contra la sobirania absoluta dels Estats-nació, que com més propera la capacitat de decisió al ciutadà, millor. Crec que des de la perspectiva d’un capitalisme altament globalitzat hem de revisar aquest concepte perquè la massa crítica de determinats temes els fan més defensables des d’una perspectiva més global. L’administració de la decisió, sí, ben a prop. Però la capacitat de decidir, depèn. Hi ha temes que són molt locals. Però n’hi ha que són molt globals, i s’haurien de decidir globalment, encara que es treballin localment.

Poso alguns exemples: Un sistema públic de pensions com el nostre és més sostenible amb una caixa única a Espanya que amb una caixa única a Catalunya. Però és que probablement, -s’hauria d’estudiar-, seria més sostenible encara si hi hagués una caixa única europea. Una altra cosa és que Catalunya pugui administrar-les. I una altra cosa diferent és aquells que des de Catalunya pensen en la seva sostenibilitat, però no precisament en un sistema públic.

Evitar els dumpings empresarials o les deslocalitzacions podria ser més factible amb una legislació de drets i deures bàsics d’ampli espectre europeu. Una altra cosa diferent és la negociació col·lectiva concreta pròpia de sectors i territoris. O la lluita contra el frau i l’evasió fiscal que és impensable fer-la efectiva si no hi ha una capacitat sobirana molt superior als actuals estats.

Són només exemples però és, per tant, amb aquesta perspectiva de parcel·lació de la sobirania, que una solució federal permetria acordar el marc parcial de les sobiranies que corresponen a cada entitat federada i que no tenen perquè coincidir en totes les entitats. I és també amb aquesta perspectiva que, essent encara més utòpic però factible, podríem encetar l’antiga idea de la construcció d’una Europa social de les regions i les ciutats.

Benvinguda, doncs, aquesta proposta dels comuns federalistes, si permet encetar un diàleg serè, si permet contraposar opcions polítiques i debat, i si pot aportar solucions que ens permetin defensar-les a quanta més gent, millor. En tot cas, el que entenc que sí vol aportar és voluntat i capacitat de treball, que és molt important perquè, tal com deia Picasso, “un geni no és aquell que fa grans genialitats, -ara alguns en diuen astúcies-, sinó aquell que quan ve la inspiració, et troba treballant.”